Skip to content

Barcelona 19/05/2017 – Madrid 22/05/2017

L’acte del Palau de Congressos organitzat pel Pacte Nacional pel Referèndum el passat 19 de maig, va començar amb crits d’independència. No era el més desitjable, però sí el més previsible.

No cal que vagi explicant aquí que sóc independentista, que estic vonvençut que farem el referèndum, i que òbviament votaré que sí. Però divendres tocava una atra cosa. Hi ha qui diu que totes aquestes reclamacions d’un referèndum acordat no són més que demandes retòriques, per carregar-nos de raons per dur-ne a terme un d’unilateral. I és cert que, arribat el cas del referèndum unilateral -que també estic convençut que arribarà- ens anirà molt bé aquest argumentari.

Però no oblidem que tota aquesta retòrica es transformaria en realitat si el govern espanyol acceptés dialogar. Perquè una cosa és innegable: justament perquè volem presentar la nostra decisió com a políticament lògica i inevitable davant de la comunitat internacional, les coses s’estan fent de manera molt seriosa. I es completaran avui amb l’acte màxim de seriositat: anant fins a casa de l’altre, del qui no et vol escoltar, per dir-li allí mateix, resumit en una sola exposició, tot el que li hem anat exposant fins ara. L’altre ens repetirà que no, que ni parlar-ne, que res de res, però com que la proposta serà tan sòlida, tan coherent i tan raonada, l’altre no estarà dient que no a una ocurrència sense cap ni peus. Estarà dient que no a una solució política que s’ha implementat i funcionat en llocs com Escòcia i Canadà i que, a molts altres llocs, democràtes de fets i no només de paraula, veuen també com la sortida més assenyada. Dit d’una altra manera: el govern espanyol té avui la seva darrera oportunitat.

I no confonguem el que seria una resposta coherentment democràtica amb aquella ocurrència d’anar a explicar-se al Congreso. De debò que no entenc el rebombori que ha generat, tant a favor com en contra. No entenc ni tan sols les acusacions de filibusterisme que s’han fet al govern espanyol, en el sentit que el que volia era anar allargat el procés en el temps. No és ni tan sols això. Recordeu com va acabar el “Pla Ibarretxe”? Recordeu la solitud d’aquell home enfront del poder de Madrid? Recordeu què li van dir, com el van menysprear? Doncs això, ni més ni menys que aquesta humiliació, és el que ens proposen ara a nosaltres. En el seu moment, Ibarretxe estava pràcticament sol. Puigdemont, Junqueras i Romeva, en canvi, tenen el suport de milions de persones. Cal que ens rebaixem ni tan sols a parlar-ne, d’aquesta pseudoproposta?

No tocaven, l’altre dia, els crits d’independència. De tota manera, tot i que entre el públic hi havia, segur, gent que votarà que no però que vol el referèndum, i gent que encara no sap què votarà però que també vol el referèndum, és evident que la majoria d’assistents estàvem pel sí, com ho està -i ho demostrarà- la majoria de la població. És comprensible, per tant, que sorgís espontàniament la voluntat independentista. I és encara més lloable la transformació immediata d’aquella voluntat en el “Votarem, votarem!” que es va fer hegemònic, aquest sí, al llarg de l’acte.

Jo vaig deixar l’estelada a casa, cosa que no faig mai. I em vaig emocionar amb el “Canto a la libertad” d’en Labordeta (Habrá un dia que todos, al levantar a vista…), cosa que faig sempre. Perquè en ho creiem, que volem pactar el referèndum. Però encara ens creiem més que si avui ens deixen definitivament clar -per si no ho tinguéssim prou – que no pensen pactar res, no cal que ens hi seguim esforçant. La mala llet que traspuava Rajoy en la compareixença d’aquest matí evidencia que ja no saben ni què fer ni què dir. Que s’adonen que s’havien cregut la seva pròpia mentida, el mantra que “el referèndum no es farà”. Demostrem-li que sí, que la por que treu el cap darrere de la seva mala llet està plenament justificada…

SÓN BOJOS, AQUESTS CATALANS (recuperant la flashmob de Platja d’Aro)

flashmob

“Platja d’Aro recupera el pols alterat per una broma molt inoportuna”, llegeixo mentre faig una repassada als titulars de premsa d’aquest ja gairebé liquidat mes d’agost. Evidentment, fa referència a la famosa flashmob. I què és, una flashmob?

“Una acció organitzada en la qual un gran grup de persones es reuneix de sobte en un lloc públic, realitza quelcom una mica inusual i després es dispersa ràpidament”. En altres paraules: una flashmob no és, com diu el titular, una broma. Ni oportuna, ni inoportuna. És una activitat col·lectiva, que pot anar des d’una guerra de coixins fins a un casament multitudinari, passant per accions reivindicatives com la flashmob per la independència realitzada a la barcelonina plaça de Catalunya pel mateix equip del lipdub vigatà de l’any 2010. Tot això sense oblidar les flashmobs pensades per ajudar a lluitar contra les lesions medul·lars, per patrocinar el Casal Rock de TV3 o, simplement, com un acte més d’una festa major com la de la Mercè.

Per dir-ho d’una altra manera: quan l’opinó pública es mostra majoritàriament en contra del turisme que ve a les nostres costes a practicar-hi balconing, mamading i tot els ings que ens poguem imaginar, vet aquí que els Mossos arresten cinc joves d’entre 20 i 25 anys, coordinadores d’una activitat que ve a ser com una actualització de les gimcanes o els “jocs de ciutat” de la nostra època d’escoltes. Unes noies mogudes per la sana intenció de facilitar activitats lúdiques no agressives a un centenar de guiris menors d’edat que probablement no veurem mai penjats d’un balcó. O sí, vés a saber, perquè si quan duen a terme una simpe teatralització d’una escena de paparazzi perseguint un famós els tractem així, és possible que, risc per risc, prefereixin la balconada. I vet aquí que els hotelers de Platja d’Aro reclamen que tot el pes de la llei caigui sobre les cinc mosses. Un pes que, donat el progressista codi penal espanyol, es veu que podria arribar als sis anys de presó.

Si Obèlix fos entre nosaltres diria sens dubte la frase del títol. D’acord, els atemptats d’Estat Islàmic ens han posat la por al cos. D’acord, el cas de Niça demostra que això de les mesures de seguretat és molt més que relatiu. D’acord, a Platja d’Aro hi va haver atacs d’ansietat, sis ferits per contusions i, segons sembla, molta gent que, presa del pànic, va fugir sense pagar dels bars i restaurants on consumia. Molta gent a la qual, un cop comprovat que no passava res, es veu que no se’ls va passar pel cap de tornar enrere per resoldre el tema… Ah, sí! I d’acord que els organitzadors no van demanar permís. No recordo que nosaltres ho féssim en els nostres “jocs de ciutat”, però admetem-ho: aquest sí que va ser un error. Un error que no es repetirà perquè l’Ajuntament ja ha dit que no es podran fer més activitats d’aquesta mena sense el permís correponent. Permís que el propi Ajuntament ja ha avisat que, vista l’experiència, no té la més mínima intenció de concedir a ningú. Arribats a aquest punt, recordo una anècdota parisenca de l’any passat, tot just una setmana després dels atemptats al Bataclan i els bars del Canal Saint Martin. A la paret d’un bar de la zona salvat miraculosament de l’atac, prop de les taules i cadires de la terrassa de l’establiment, hom hi havia pintat, a mida natural, algunes persones assegudes fent l’aperitiu. I al costat del dibuix, en lletres grosses i desafiants, s´hi llegia: Nous sommes sur la terrasse (Som a la terrassa). Només faltava que hi posessin “us hi esperem tot vermutejant”.

No estic parlant de posar l’altra galta ni de fer-se l’heroi. Estic parlant, simplement, de viure. No podem convertir la por legítima en pànic irracional. Perquè per aquesta via, i fent una reducció a l’absurd, acabarem donant la raó a l’Obèlix. Sota un altre dels titulars de la meva repassada a la premsa estiuenca, hi llegeixo que van caure a Barcelona cinc membres de la buscadíssima banda de lladegrots coneguts com els Pink Panthers. Un d’ells, l’últim a ser detingut, es va obrir pas pistola en mà fins que, a l’alçada de Consell de Cent amb Pau Claris, un GEO va efectuar tres trets a l’aire que van fer que s’aturés. Podeu imaginar, en un punt tan cèntric del Cap i Casal, el bé de Déu de corredisses que hi va haver. En aquest cas, però, no he llegit cap queixa. Ni tan sols dels restauradors. I com aquest, podríem posar mil exemples més. Tenim dues opcions: o plantar cara al terror entossudint-nos a viure, o morir de mica en mica. Seria molt trist que una venjança irracional contra unes joves que feien simplement això, viure, esdevingués la primera palada a la nostra tomba…

UN NO-PLEBISCIT AMB VOLUNTAT PLEBISCITÀRIA

images

 

Aquest és un tema del qual fa temps que en volia parlar, però em va semblar que durant les negociacions per formar govern no hauria estat gaire oportú. Després, amb el govern fet, vaig creure que ja no calia, però vist que la qüestió segueix essent d’allò més recorrent, finalment m’he deciit.

Em refereixo a allò que diuen que els independentistes vàrem perdre el plebiscit del 27S perquè no vam arribar ni al 50%. Que hi ha més gent que ha dit que no vol la indpendència que gent que ha dit que sí que la vol. Aquest no és tan sols un argument unionista. Des del la banda indepe, en tot cas, es matisa el percentatge del No, però mai el del Sí: no hem tret majoria absoluta, hem sentit dir a alguns dels nostres. Jo en discrepo. Em discrepo rotundament.

D’entrada, començaré exposant un element que sembla contradir l’estratègia independentista: el 27S no va ser un plebiscit. És a dir, no va ser un plebiscit stricto sensu, perquè això només té un concepte per definir-ho, que és evident que no es va produir: un referèndum. L’experiència internacional ens diu que la ciutadania, enfrontada a una votació que només admet dues respostes (a banda del blanc), que només demana un Sí o un NO, decideix el sentit del seu vot sense tants condicionants externs al tema com en unes eleccions on es voten partits. Dit d’una altra manera: el Sí o el No a la independència és una qüestió tan transcendent, que estic convençut que hi hauria gent que no es decidiria fins a trobar-se davant mateix de l’urna: gent que va votar partits unionistes i que es decantaria pel Sí i, per què no?, gent que va votar partits independentistes i que es decantaria pel No. Probablement no serien molts, però sense un referèndum és impossible de conèixer els percentatges exactes.

Segon punt: malgrat el que acabo de dir, les eleccions del 27S varen tenir caràcter plebiscitari. Més exactament, voluntat plebiscitària. Davant de la impossibilitat de fer un referèndum, vàrem haver d’inventar-nos una altra cosa. I així com tothom reconeix que una enquesta no reflecteix la veritat absoluta però sí que marca tendències, el 27S, sense ser un referèndum, sí que va indicar clarament cap a on es decanta la majoria. D’entrada, no podem parlar d’un 48% sinó d’un 49%. Per què? Doncs perquè hi va haver un segment de votants -evidentment baix- que es va decantar per opcions que no entraven en absolut en la polèmica territorial. Parlo del PACMA, del Partit Pirata, i d’algun altre molt minoriari, que un cop descomptats (m’he entretingut a fer-ho), fan que el Sí pugi un 1%. 49%, per tant.

“Seguiu perdent”, em dirà algú. Però és que encara no hem acabat. No cauré en l’error o la temptació de molts independentistes, que interpreten els votats de CSQEP com a éssers assexuats electoralment, partidaris neutres d’exercir el dret a decidir i assumir després el que diguin les urnes. És més: es tracta d’una impressió totalment subjectiva, personal, però crec que la majoria dels votants d’aquella coalició, com la majoria dels votats d’UDC, als qui oblidem sovint, no volen la independencia. Però ningú no em farà creure que entre les 470.906 persones que van votar les dues forces polítiques que reclamaven un referèndum “legal i acordat”, no n’hi ha unes quantes, només dic unes quantes, que si arribés l’esmentat referèndum votarien que Sí. Suficients votants, n’estic conveçut, com per superar el llindar del 49% i afirmar, sense por a equivocar.nos, que més de la meitat de les ciutadanes i els ciutadans que van votar el 27S, SÍ QUE VOLEN LA INDEPENDÈNCIA. I no entenc com parlem delresultat amb la boca tan petita, sense reflectir la satisfacció i l’orgull que comporta una victòria com aquella.

“Però que no dius que no va ser un referèndum?”, sento que torna a argumentar algú. D’acord, però i el referèndum del carrer, què? Sí el No hagués protagonitzat, com ho ha fet el Sí, les manifestacions més mutitudinàries de la història d’Europa, podria arribar a admetre que el 27S ens va deixar tocats. Però si sumem els resultats d’aquella data amb els resultats del carrer, és evident que la voluntat d’independència és, ara com ara, majoritària a Catalunya. I no s’hi val a dir que les coses han cambiat amb el 20D. Tornem al principi: unes eleccions on es trien partits tenen molts més condicionants que una disjuntiva Sí/No, i a Catalunya sempre s’ha votat molt diferent en unes catalanes que en unes espanyoles.

Una conclusió apressada de la lectura d’aquest escrit podria donar a entendre que m’apunto als qui reclamen el referèndum. I sí, però no. Evidentment que m’agradaria fer-lo, però l’enrenou de les negociacions per fer govern a Espanya han posat un cop més en evidència -si és que calia- que la correlació de forces el fa i el seguirà fent del tot inviable. I no obstant, seguim necessitant podem comptar sís i nos. Necessitem que el govern català funcioni. Necessitem que les estructures d’estat s’enllesteixin en 18 mesos. Necessitem redactar una Constitució tant participtiva com sigui possible. I necessitem referendar-la.

Aleshores sí, aleshores sabrem què pensa cadascú. Amb una participacio que passi folgadament del 50% i una majoria absluta de Sís, ja serem al cap del carrer. I no em digueu que tiro cap a baix, si us plau. Em limito a repetir l’estàndard internacional. Jo també vull eixamplar la base de l’independentisme, començant per molt catalans “de soca-rel” a qui molts nouvinguts estan donant autèntiques lliçons. Però una majoria absoluta és una majoria absoluta. I si el referèndum constiitucional arriba -amb una participació homologable, això sí- al 51%, seria d’imbècils menystenir-ho.

Som-hi.

FRANCO VA MORIR (FÍSICAMENT) EL 20N, o el 19N?

arias-navarro

D’entrada, aclarir que el (físicament) del títol fa referència a la pervivència sociològica i legal del Franquisme avui. Franco va morir, si, però només fisicament. Però aquesta entrada no va d’això, és molt més anècdòtica. Em plantejo, simplement, la data real de la mort del dictador feixista. Som-hi.

L’any 1975, jo estudiava COU (Curso de Orientación Universitaria) a l’Academia Peñalver del carrer Lucano de Barcelona. Un dels companys de classe, de qui malauradament no recordo el nom però sí la fesomia, tenia un pare periodista que treballava a Madrid. El dia 19 de novembre, a la sortida de l’escola, que suposo que seria als volts de les 18h (per la tarda fèiem només 2 hores, crec recordar), em va dir el següent (les paraules no són textuals, però segur que s’hi assemblen força):

  •  Ha trucat el meu pare. Franco ha mort avui, però no ho diran fins demà a les 8 del matí.

L’endemà, 20N, tot i que l’agència Europa Press va començar a fer-ho córrer un parell de minuts abans de les 5, a 2/4 de 9 del matí sortia el comunicat oficial, i crec que el famós “Españoles, Franco ha muerto” d’Arias Navarro es va produir sobre les 10h. Tot quadra, doncs, amb el que em va dir el company de classe.

Parlant-ho aquells dies, ens sortien 3 possibles motius per al “canvi de data”:

1. Guanyar el temps suficient per organitzar la logística. Tenint en compte que ja feia mesos que la cosa s’arrossegava, el més lògic seria pensar que ja ho tindrien tot preparat. Sembla la hipòtesi més feble, doncs.

Els altres dos motius poden semblar  còmics, irrisoris, ridículs o directament patètics. Pensem, però, que estem parlant del Franquisme.

2. José Antonio Primo de Rivera va morir afusellat el       20N del 1936. Tot i que Franco el veia com un competidor polític i se’l va treure de sobre no acceptant un intercanvi de presoners que l’incloïa, algú podia creure que fer coincidir la data de la seva mort amb la del mite falangista, serviria per engrandir el simbolisme de la seva figura.

3.  En aquelles dates corrien molts acudits sobre la malaltia i previsible mort de Franco. Un dels més coneguts explicava que la Guerra Civil va començar el 18/07/1936 (ara la història admet que va començar el 17, que és quan es va produir la sublevació, però el dia clau va ser el 18), i va acabar el 01/04/1939. Si fem tres simples sumes entre dies, dates i mesos, tenim el següent:

18+1= 19 / 07+04= 11 / 36+39= 75

És a dir: 19/11/75

Algú hauria volgut evitar que l’acudit es confirmés.

Sóc conscient que això no és en absolut una aportació decisiva a la historiografia existent sobre el tema. És només una anècdota. Però és la meva anècdota, i avui em venia de gust explicar-vos-la…

Salut, i brindem!

 

 

 

COMPANYS 75

Cartell Companys 75 (xarxes socials) (1) OFRENA COMPANYS

Ara fa un parell d’hores deixàvem la plaça Lluís Companys de Vic, on es troba el monument en record al President assassinat fa 75 anys. Justament aquest nefast i alhora heroic 75è aniversari és el que ens ha dut, a una munió de vigatanes i vigatans, al peu del monument.Allí ha tingut lloc l’acte d’homenatge al Presidènt màrtir, tenyit enguany d’especial solemnitat. La fotografia de la dreta correpon al moment en què les persones representants de les entitats convocats duien a terme l’ofrena floral al monument, acompanyant l’històric militant independentista Jaume Vallès, a qui feien costat les filles dels malauradament desapareguts Joan Colom i Joan Freixanet.

Si us fixeu en el cartell veureu qui convocava l’acte. Permeteu-me un petit puntet d’orgull vigatà: dubto molt, més ben dit estic convençut, que cap acte d’homenatge dut a terme en tot el territorino  hagi aconseguit aquesta unanimitat. Per cert, qui en tingui ganes pot entretenir-se jugant al “qui no convoca?” Pot ser divertit…

Us deixo, tot seguit, les paraules que el presentador, el periodista Agustí Danés, ha llegit en inciar-se l’acte.

Bon vespre a tothom.

Som aquí, un any més, per homenatjar la vida i obra de Lluís Companys, afusellat pel feixisme i el nazisme el 15 d’octubre de 1940, pel sol fet de ser president de Catalunya. L’únic president europeu escollit democràticament que va ser assassinat a traïció, recordem-ho.

15 d’octubre de 1940. És a dir, avui fa 75 anys. Una data doblement significativa, doncs. D’una banda, per l’aniversari en si. De l’altra, perquè coincideix amb un moment excepcional del nostre país, en què estem a punt d’aconseguir algunes de les coses a les quals estem segurs que aspirava Lluís Companys, un advocat laboralista que va entrar en política per seguir-hi defensant els seus ideals socials, als quals hi va incorporar una plantejaments nacionals igualment radicals.

75 anys ja, i l’estat espanyol, el seu assassí, segueix sense anul·lar la farsa de judici que el va condemnar a mort i, el que és encara més greu, sense demanar perdó. En ple segle XXI es neguen a fer el que ja va fer, durant el segle XX, el còmplice necessari d’aquell assassinat: l’estat Alemany. Perquè encara que vam haver d’esperar a l’any 2008 perquè els cònsuls d’Alemanya i França a Barcelona demanessin perdó per la deportació de Companys, molt abans ja havien passat coses.

A l’Institut d’Història Social d’Amsterdam s’hi conserva un informe, sense data ni signatura, escrit a partir dels records de Carme Ballester, la vídua del president Companys, on s’expliquen, entre d’altres coses, les dificultats que va trobar per reclamar del Govern Alemany una indemnització com a víctima del nazisme. Un dels fragments diu així:

Després de la guerra, una família jueva alemanya a qui ella havia protegit va posar-la en contacte amb un advocat alemany que s’ocupava de demandes d’indemnitzacions al Govern de la República Federal per part de jueus deportats als camps de concentració a Alemanya. En el decurs d’un viatge a París l’esmentat advocat va recomanar a la Sra. Companys que, per tal que pogués obtenir una indemnització, signés una declaració segons la qual el Sr. Companys hauria estat conduït per la Gestapo a un camp de concentració a Alemanya. La Sra. Companys s’hi va negar dient que la mort del President Companys pertanyia a la Història de Catalunya i que ella no podia falsejar-la. Com que l’esmentat advocat li va dir que el procediment que li havia indicat era l’únic mitjà per obtenir una indemnització, la Sra. Companys es va resignar a no insistir-hi més. Per aquesta raó no va fer nous passos per aconseguir una indemnització durant aquests darrers anys. 

“Aconseguir una indemnització”. Evidentment, si t’indemnitzen estan reconeixent que tenen un deute amb tu, que t’han de compensar fins allà on poden per una pèrdua irreparable. Un temps més tard, amb la salut molt malmesa i econòmicament arruïnada, Carme Ballester va comptar amb bons amics que la van animar i ajudar a reprendre les gestions.

Així, el 17 de desembre de 1970, trenta anys després de l’afusellament de Companys, Carme Ballester rebia una carta de l’advocat François Herzfelder, encarregat del cas, amb el següent contingut:

 Senyora,

Tinc el plaer d’informar-vos que he obtingut per a vos una decisió favorable del servei alemany competent. Donant plena satisfacció a la demanda que vaig presentar per a vos, us han estat assignades les sumes màximes previstes per la llei alemanya per a les pensions de viduïtat, és a dir:

Per al període entre l’1 de gener de 1949 i el 31 d’octubre de 1970, els endarreriments de la pensió sumen un import total de 168.060 marc alemanys, i a partir de l’1 de novembre de 1970 una pensió mensual de 1.000 marcs alemanys.

Us demano que accepteu, senyora, l’expressió dels meus sentiments més sincers.

 Carme Ballester moria al seu exili de París només dos anys més tard, el 1972, sense haver pogut gaudir gaire de la seva nova situació, però evitant acabar en la indigència. I sabent, sobretot, que l’estat Alemany reconeixia i reparava com podia tot el mal que el nazisme va fer sobre ella i, especialment, sobre el seu estimat Lluís. Justament allò que el franquisme i els seus successors, siguin del color polític que siguin, s’han negat sistemàticament a fer. Els alemanys van trigar 30 anys a reconèixer públicament la seva culpabilitat en l’assassinat de Lluís Companys. Els espanyols en porten 75, i no sembla que hi tinguin gaire pressa.

Però nosaltres no desistirem en l’objectiu, ni tan sols quan siguem independents. L’única diferència és que aleshores serà un Estat qui exigirà reparacions a un altre Estat. D’igual a igual. De poder a poder. De moment, però, és el poder del carrer el qui avui, un cop més, reivindica Companys al peu dels monuments i plaques que el recorden. De tota manera, l’aniversari d’enguany reclama un plus de solemnitat. És per això que, de la mà d’Iria Roig i Xevi Font en la recitació, i de Paula Camps i Jofre Bardolet en la interpretació musical, assistirem ara a la lectura d’uns fragments de la magnífica “Coral a Lluís Companys per a moltes veus”, publicada a l’exili mexicà l’any 1954. El seu autor, un dels poetes catalans més compromesos i revolucionaris que va donar el segle passat: Agustí Bartra.

VIA LLIURE 2015

IMG-20150911-00022

Com cada any, ahir vaig penjar al facebook un àlbum de fotos de la manifestació del dia 11 de setembre. I també com cada any, hi vaig posar un escrit. Com que tinc el blog un pel massa abandonat, reprodueixo l’escrit aquí mateix. Disculpeu els qui ja l’hagueu llegit!

Deixeu-me començar de manera “meridianament” clara: se me’n refot quanta gent érem. Tant se me’n dóna d’una Guàrdia Urbana que és capaç de calcular 400000 persones més o menys a partir dels metres quadrats ocupats. Per això, que mesurin els carrers abans de començar i que diguin a la bestreta quanta gent hi haurà. 3 persones per metre quadrat? 3 i mitja? 4? Repeteixo: se me’n refot. Jo només sé el que vaig percebre. El que va percebre tothom sobre el terreny, vaja: érem, com a mínim, els mateixos que l’any passat. Anxovats, aixafats, comprimits, desmentint totes les lleis de la física. Però hi érem.

I fent filigranes. Cal ser molt hàbil per inventar una performance a escala immensa, els autors de la qual l’hauran de dur a terme sense el més mínim assaig previ. Assaig de debò vull dir, no convocatòries de suport anticipat. Recordeu la V de l’any passat? Tothom amb qui he parlat i que hi va ser, va tenir la mateixa sensació: érem una bestialitat de gent, això sí, però vist de de dalt seria un nyap. Allò no tenia forma de senyera ni de res. Jo mateix era en una filera meitat groga, meitat vermella. A l’hora de la veritat, però, ja sabem què van dir les imatges: èxit total. Ahir, doncs, ja no dubtàvem: dúiem una fletxa de color a la mà, i l’havíem d’alçar sobre el cap al pas d’una altra fletxa molt més gran que arribaria corrent. Alçar-la quan arribés i tornar-la a abaixar. I provocar després un efecte cremallera. I un mosaic. I una rumba. I… i el que fos! Sabíem que ens en sortiríem. És el miracle de l’ANC.

L’altre, de miracle, ja sembla molt més a tocar: serem independents. Tota la vida ho he cregut, però ara n’estic convençut. Sabeu per què? Per les estelades. No pels milers i milers que omplien la Meridiana, sinó pels centenars que penjaven de les seves finestres i balcons. De les finestres i balcons… de la Meridiana! Estelades amb dedicatòria conscient al punter que havia de recórrer les seves entranyes; amb dedicatòria potser inconscient a la bestiesa que va dir, fa poc, un membre de la “nova política” sobre andalusos i extremenys. Hi insisteixo, ho tenim a tocar.

Amb una cartolina de colors entre els dits, així és com vàrem tornar a sorprendre i meravellar el món, ahir. Diuen que David es va carregar Goliat amb una fona. Nosaltres no ens volem carregar el nostre Goliat. Simplement, ens en voler alliberar. I ho farem a base de cartolines. Les de color van marcar ahir el camí de la Via Lliure cap a la República Catalana. El dia 27, una altra cartolina, més petita, de color blanc i amb uns noms escrits, serà la pedra definitiva que sortirà de la nostra fona a la recerca de Goliat. I el tombarem. Totes i tots alhora, desenes, centenars, milers, milions de valentes cartolines, de vots desacomplexats, el faran caure definitivament.

Visca la llibertat!

EL MITE DELS DOS TERÇOS

2_3rd_circle_y

Josep Antoni Duran i Lleida ha qualificat de despropòsit el fet de voler proclamar la independència amb una majoria de 68 escons. La resposta no s’ha fet esperar. Han aparegut diverses versions que venien a dir el mateix. La meva, via twitter, ha estat aquesta:

Si proclamar la independència amb un 50,01% seria un despropòsit, mantenir la dependència amb un 49,99% què seria, una genialitat? #JuntsPelSí

El que passa és que Duran ho compara amb el fet que no tan sols per reformar l’Estatut, sinó fins i tot per nomenar el Síndic de Greuges, cal una majoria qualificada de dos terços del Parlament, és a dir, 90 escons. I aleshores la seva apreciació ja no sembla tan criticable. Si un fet polític d’importància relativa com el del nomenament del Síndic, figura important però a anys llum del que representa crear tot un nou estat, demana una majoria tan qualificada, ja no diguem què caldria per assolir la independència…

Aquesta és la lectura fàcil, realitzable a simple vista. Però hi ha un error de base, que Duran coneix però calla: les dues coses no són comparables. Ni tan sols apujant el llistó de la transcendència fins al nivell d’una reforma estatutària a fons, el projecte independentista segueix sense ser comparable a res més. Per què? Doncs perquè ens movem en plànols polítics diferents.

La majoria qualificada, sigui dels 2/3 o de les 3/5 parts que calen per a la reforma constitucional, és una eina pactada per gent que es mou en una estructura política consensuada i voluntàriament compartida. Quan estigui redactada i aprovada la Constitució Catalana, tot i que segurament hauria de contenir un recurs pràctic de reforma ràpida, és més que probable que contingui també un nucli dur, curt però essencial, una mena de “nosaltres som així”, que eviti haver de fer una nova carta magna cada quatre dies. I per canviar aquest nucli dur no seria cap disbarat establir una majoria qualificada com aquelles de què estem parlant. En qualsevol cas, la idea essencial a retenir és que es tractaria d’una reforma plantejada en un marc jurídic compartit sense problemes per la majoria de forces polítiques representants de la ciutadania. Una manera de mantenir la rigorositat legislativa, si es vol.

El 27S no té res a veure amb tot això. El 27S es tracta de saber si la majoria de la ciutadania catalana es vol independitzar d’Espanya. La majoria en genèric, no 2/3 ni 3/5 parts. Dubto que el senyor Duran fos capaç de presentar-nos cap cas  d’un referèndum no ja d’independència, sinó del que sigui, una consulta universal on s’exigeixi o s’hagi exigit prèviament el 66% dels vots afirmatius. El Col·legi d’Arquitectes de Madrid, per exemple, reclama un referèndum sobre el futur de l’edifici anomenat España. S’ha de demolir i reconstruir-lo en un altre lloc, com vol el propietari? O s’ha de mantenir on és respectant-ne només la façana? A algú se li acut que, en cas de dur-se a terme tal referèndum, com sembla voler l’alcaldessa, s’establís que per guanyar-lo caldria una majoria de dos terços de la gent que anés a votar? Per visualitzar-ho més clarament: que si la participació fos del 100% caldria que hi votessin a favor 2.110.000 habitants del 3.165.000 que diuen que té Madrid? Oi que no tindria cap mena de sentit? I si l’exemple de l’edifici no us convenç, traslladeu-ho al referèndum sobre la independència d’Escòcia. Es facin els números que es facin, segueix sonant d’allò més absurd…

D’acord, això del 27S són unes eleccions autonòmiques, ja ho sabem. Però unes eleccions autonòmiques que la gent que anirà a votar, i només ella, convertirà o no en un plebiscit, en el referèndum legal que ens han impedit fer. Un triple empat entre 3 forces, per exemple, no seria un resultat plebiscitari. Una victòria contundent dels proindependència o dels antiindependència, en canvi, sí que serà llegit en clau plebiscitària, en una o altra direcció. I si guanya el projecte independentista, com que en aquell moment ja haurem superat el marc estatutari en el qual ens regíem fins ara, el mite del dos terços es trencarà en mil bocins. Es tractarà, ras i curt, de veure què vol la majoria de la gent. Majoria en escons? Fantàstic. En vots i en escons? Més fantàstic encara. Però l’única condició, la majoria. Encara que legalment encara hi serem, emocionalment allò ja no serà Espanya. I les normes d’un Parlament autonòmic espanyol restaran lluny, tan lluny…