Descompteu-me el dia de sou, si us plau

Em dic Josep M. Diéguez i de Jaureguízar. El meu NIF és el 37733961T. Treballo a l’Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural (OSIC), una empresa pública de la Generalitat de Catalunya vinculada al Departament de Cultura. Formo part del que es coneix com a “personal laboral temporal”. No ho confongueu tampoc amb els càrrecs de confiança que arriben a l’Administració de mans dels partits, encara que no amagaré que milito en un. Per no fer-me pesat en detalls tècnics, diré que la immensa majoria de gent de l’OSIC som, és cert, treballadors públics, però no estem inclosos en el cos de funcionaris de la Generalitat.

El cas és que ja fa força mesos que n’estic fart d’anar de boca en boca. Primer, allò de la protecció dels funcionaris, que en aquest cas cal entendre que es refereix a qualsevol tipologia de treballadors públics. A veure… qui us ha dit, a tots els que heu posat el crit el cel, que jo necessito que em protegeixin? Heu preguntat a tots i cadascun de nosaltres si crèiem que havíem de ser protegits? I això va també per a vosaltres, sindicats. Voleu dir que abans de protegir-nos no us calia saber què pensàvem? La majoria de treballadors de la Generalitat que jo conec es morien de ganes de treballar en l’organització del referèndum de l’1 d’octubre. Moltes i molts són especialistes en aquesta mena d’esdeveniments, i per culpa del vostre comportament hem perdut la seva inestimable aportació. Molts –jo mateix, sense anar més lluny- es van donar d’alta com a voluntaris, però només una petita part en va acabar essent. Per sort, en ser jo com he dit militant d’un partit, vaig poder participar el dia 1 en qualitat d’apoderat, però no es tracta d’això. Simplement, estem tips de ser moneda de canvi i que es jugui amb la nostra existència com si es tractés d’una partida d’escacs.

I ara, l’aturada general d’ahir. En dic “aturada” i no “vaga” perquè ha estat la Generalitat qui ha decidit tancar, cosa que comportava que en teoria no ens descomptarien l’habitual dia de sou que a mi sí que m’han descomptat en totes les vagues generals que he fet. Doncs bé, sembla que al ministre Montoro això no li ha agradat, i seguint amb la pràctica habitual de tractar-nos com a mercaderia en benefici dels seus interessos polítics, amenaça de descomptar-nos el dia de sou aprofitant que qui ens ha de pagar les nòmines és el Gobierno i no la Generalitat.

Deixant de banda que ja veurem si això és així, perquè no m’estranyaria gens que a finals d’aquest mes ja haguéssim “volat” i no estiguéssim en absolut a les seves mans, la idea del Sr. Montoro em sembla més un acudit que una ocurrència. De debò que es creu que després de veure com detenien membres del nostre Govern, com pegaven a les nostres àvies, com destrossaven les escoles dels nostres fills, com terroritzaven els nostre petits poblets, com ens obligaven a restar als col·legis electorals per defensar-los amb els nostres cossos un cop exercit el dret a vot, com havíem de jugar al gat i la rata amb una cosa tan digna com una urna plena de vots, com ens trobàvem de nou sols, abandonats per una Europa que ja ens ho va fer el 1713 i el 1939, com sortíem al carrer un i altre cop per demostrar que aquest poble ho és tot menys mesell, que el que li sobra és dignitat, que sap unir-se de debò quan venen mal dades… de debò que es pensa que un cop fet, viscut i demostrat tot això, ens farem enrere per l’amenaça que ens descomptaran uns quants calerons d’unes quantes butxaques?

I si el que busca és una excusa per detenir un altre dels alts càrrecs del nostre Govern, no pateixi. El seu Rei ja els ho va posar ahir en safata sense necessitat que hagi de recórrer al recurs tan suat dels “funcionaris”.

En qualsevol cas, aturem aquesta comèdia. No cal que ens trepani durant gairebé tot un mes amb la cantarella de la seva pretesa amenaça. Si més no, intentaré aportar el meu granet de sorra perquè això no sigui així. Ja li he passat les dades que necessita per descomptar-me el dia de sou corresponent a l’aturada del 3 d’octubre. No cal que li demani a ningú que m’inclogui en cap llista. Tregui’m els calés i, si li arriba, aprofiti’ls per comprar una bala de goma destinada a l’ull de qualsevol dels meus conciutadans o conciutadanes. Ni uns cosa ni l’altra no faran ja cap efecte. Nosaltres ens n’hem anat, en tots els sentits. Ja poden anar fent, que res ni ningú no ho canviarà.

Salut!