UN NO-PLEBISCIT AMB VOLUNTAT PLEBISCITÀRIA

 

Aquest és un tema del qual fa temps que en volia parlar, però em va semblar que durant les negociacions per formar govern no hauria estat gaire oportú. Després, amb el govern fet, vaig creure que ja no calia, però vist que la qüestió segueix essent d’allò més recorrent, finalment m’he deciit.

Em refereixo a allò que diuen que els independentistes vàrem perdre el plebiscit del 27S perquè no vam arribar ni al 50%. Que hi ha més gent que ha dit que no vol la indpendència que gent que ha dit que sí que la vol. Aquest no és tan sols un argument unionista. Des del la banda indepe, en tot cas, es matisa el percentatge del No, però mai el del Sí: no hem tret majoria absoluta, hem sentit dir a alguns dels nostres. Jo en discrepo. Em discrepo rotundament.

D’entrada, començaré exposant un element que sembla contradir l’estratègia independentista: el 27S no va ser un plebiscit. És a dir, no va ser un plebiscit stricto sensu, perquè això només té un concepte per definir-ho, que és evident que no es va produir: un referèndum. L’experiència internacional ens diu que la ciutadania, enfrontada a una votació que només admet dues respostes (a banda del blanc), que només demana un Sí o un NO, decideix el sentit del seu vot sense tants condicionants externs al tema com en unes eleccions on es voten partits. Dit d’una altra manera: el Sí o el No a la independència és una qüestió tan transcendent, que estic convençut que hi hauria gent que no es decidiria fins a trobar-se davant mateix de l’urna: gent que va votar partits unionistes i que es decantaria pel Sí i, per què no?, gent que va votar partits independentistes i que es decantaria pel No. Probablement no serien molts, però sense un referèndum és impossible de conèixer els percentatges exactes.

Segon punt: malgrat el que acabo de dir, les eleccions del 27S varen tenir caràcter plebiscitari. Més exactament, voluntat plebiscitària. Davant de la impossibilitat de fer un referèndum, vàrem haver d’inventar-nos una altra cosa. I així com tothom reconeix que una enquesta no reflecteix la veritat absoluta però sí que marca tendències, el 27S, sense ser un referèndum, sí que va indicar clarament cap a on es decanta la majoria. D’entrada, no podem parlar d’un 48% sinó d’un 49%. Per què? Doncs perquè hi va haver un segment de votants -evidentment baix- que es va decantar per opcions que no entraven en absolut en la polèmica territorial. Parlo del PACMA, del Partit Pirata, i d’algun altre molt minoriari, que un cop descomptats (m’he entretingut a fer-ho), fan que el Sí pugi un 1%. 49%, per tant.

“Seguiu perdent”, em dirà algú. Però és que encara no hem acabat. No cauré en l’error o la temptació de molts independentistes, que interpreten els votats de CSQEP com a éssers assexuats electoralment, partidaris neutres d’exercir el dret a decidir i assumir després el que diguin les urnes. És més: es tracta d’una impressió totalment subjectiva, personal, però crec que la majoria dels votants d’aquella coalició, com la majoria dels votats d’UDC, als qui oblidem sovint, no volen la independencia. Però ningú no em farà creure que entre les 470.906 persones que van votar les dues forces polítiques que reclamaven un referèndum “legal i acordat”, no n’hi ha unes quantes, només dic unes quantes, que si arribés l’esmentat referèndum votarien que Sí. Suficients votants, n’estic conveçut, com per superar el llindar del 49% i afirmar, sense por a equivocar.nos, que més de la meitat de les ciutadanes i els ciutadans que van votar el 27S, SÍ QUE VOLEN LA INDEPENDÈNCIA. I no entenc com parlem delresultat amb la boca tan petita, sense reflectir la satisfacció i l’orgull que comporta una victòria com aquella.

“Però que no dius que no va ser un referèndum?”, sento que torna a argumentar algú. D’acord, però i el referèndum del carrer, què? Sí el No hagués protagonitzat, com ho ha fet el Sí, les manifestacions més mutitudinàries de la història d’Europa, podria arribar a admetre que el 27S ens va deixar tocats. Però si sumem els resultats d’aquella data amb els resultats del carrer, és evident que la voluntat d’independència és, ara com ara, majoritària a Catalunya. I no s’hi val a dir que les coses han cambiat amb el 20D. Tornem al principi: unes eleccions on es trien partits tenen molts més condicionants que una disjuntiva Sí/No, i a Catalunya sempre s’ha votat molt diferent en unes catalanes que en unes espanyoles.

Una conclusió apressada de la lectura d’aquest escrit podria donar a entendre que m’apunto als qui reclamen el referèndum. I sí, però no. Evidentment que m’agradaria fer-lo, però l’enrenou de les negociacions per fer govern a Espanya han posat un cop més en evidència -si és que calia- que la correlació de forces el fa i el seguirà fent del tot inviable. I no obstant, seguim necessitant podem comptar sís i nos. Necessitem que el govern català funcioni. Necessitem que les estructures d’estat s’enllesteixin en 18 mesos. Necessitem redactar una Constitució tant participtiva com sigui possible. I necessitem referendar-la.

Aleshores sí, aleshores sabrem què pensa cadascú. Amb una participacio que passi folgadament del 50% i una majoria absluta de Sís, ja serem al cap del carrer. I no em digueu que tiro cap a baix, si us plau. Em limito a repetir l’estàndard internacional. Jo també vull eixamplar la base de l’independentisme, començant per molt catalans “de soca-rel” a qui molts nouvinguts estan donant autèntiques lliçons. Però una majoria absoluta és una majoria absoluta. I si el referèndum constiitucional arriba -amb una participació homologable, això sí- al 51%, seria d’imbècils menystenir-ho.

Som-hi.