VIA LLIURE 2015

Com cada any, ahir vaig penjar al facebook un àlbum de fotos de la manifestació del dia 11 de setembre. I també com cada any, hi vaig posar un escrit. Com que tinc el blog un pel massa abandonat, reprodueixo l’escrit aquí mateix. Disculpeu els qui ja l’hagueu llegit!

Deixeu-me començar de manera “meridianament” clara: se me’n refot quanta gent érem. Tant se me’n dóna d’una Guàrdia Urbana que és capaç de calcular 400000 persones més o menys a partir dels metres quadrats ocupats. Per això, que mesurin els carrers abans de començar i que diguin a la bestreta quanta gent hi haurà. 3 persones per metre quadrat? 3 i mitja? 4? Repeteixo: se me’n refot. Jo només sé el que vaig percebre. El que va percebre tothom sobre el terreny, vaja: érem, com a mínim, els mateixos que l’any passat. Anxovats, aixafats, comprimits, desmentint totes les lleis de la física. Però hi érem.

I fent filigranes. Cal ser molt hàbil per inventar una performance a escala immensa, els autors de la qual l’hauran de dur a terme sense el més mínim assaig previ. Assaig de debò vull dir, no convocatòries de suport anticipat. Recordeu la V de l’any passat? Tothom amb qui he parlat i que hi va ser, va tenir la mateixa sensació: érem una bestialitat de gent, això sí, però vist de de dalt seria un nyap. Allò no tenia forma de senyera ni de res. Jo mateix era en una filera meitat groga, meitat vermella. A l’hora de la veritat, però, ja sabem què van dir les imatges: èxit total. Ahir, doncs, ja no dubtàvem: dúiem una fletxa de color a la mà, i l’havíem d’alçar sobre el cap al pas d’una altra fletxa molt més gran que arribaria corrent. Alçar-la quan arribés i tornar-la a abaixar. I provocar després un efecte cremallera. I un mosaic. I una rumba. I… i el que fos! Sabíem que ens en sortiríem. És el miracle de l’ANC.

L’altre, de miracle, ja sembla molt més a tocar: serem independents. Tota la vida ho he cregut, però ara n’estic convençut. Sabeu per què? Per les estelades. No pels milers i milers que omplien la Meridiana, sinó pels centenars que penjaven de les seves finestres i balcons. De les finestres i balcons… de la Meridiana! Estelades amb dedicatòria conscient al punter que havia de recórrer les seves entranyes; amb dedicatòria potser inconscient a la bestiesa que va dir, fa poc, un membre de la “nova política” sobre andalusos i extremenys. Hi insisteixo, ho tenim a tocar.

Amb una cartolina de colors entre els dits, així és com vàrem tornar a sorprendre i meravellar el món, ahir. Diuen que David es va carregar Goliat amb una fona. Nosaltres no ens volem carregar el nostre Goliat. Simplement, ens en voler alliberar. I ho farem a base de cartolines. Les de color van marcar ahir el camí de la Via Lliure cap a la República Catalana. El dia 27, una altra cartolina, més petita, de color blanc i amb uns noms escrits, serà la pedra definitiva que sortirà de la nostra fona a la recerca de Goliat. I el tombarem. Totes i tots alhora, desenes, centenars, milers, milions de valentes cartolines, de vots desacomplexats, el faran caure definitivament.

Visca la llibertat!