COMPANYS 75

Ara fa un parell d’hores deixàvem la plaça Lluís Companys de Vic, on es troba el monument en record al President assassinat fa 75 anys. Justament aquest nefast i alhora heroic 75è aniversari és el que ens ha dut, a una munió de vigatanes i vigatans, al peu del monument.Allí ha tingut lloc l’acte d’homenatge al Presidènt màrtir, tenyit enguany d’especial solemnitat. La fotografia de la dreta correpon al moment en què les persones representants de les entitats convocats duien a terme l’ofrena floral al monument, acompanyant l’històric militant independentista Jaume Vallès, a qui feien costat les filles dels malauradament desapareguts Joan Colom i Joan Freixanet.

Si us fixeu en el cartell veureu qui convocava l’acte. Permeteu-me un petit puntet d’orgull vigatà: dubto molt, més ben dit estic convençut, que cap acte d’homenatge dut a terme en tot el territorino  hagi aconseguit aquesta unanimitat. Per cert, qui en tingui ganes pot entretenir-se jugant al “qui no convoca?” Pot ser divertit…

Us deixo, tot seguit, les paraules que el presentador, el periodista Agustí Danés, ha llegit en inciar-se l’acte.

Bon vespre a tothom.

Som aquí, un any més, per homenatjar la vida i obra de Lluís Companys, afusellat pel feixisme i el nazisme el 15 d’octubre de 1940, pel sol fet de ser president de Catalunya. L’únic president europeu escollit democràticament que va ser assassinat a traïció, recordem-ho.

15 d’octubre de 1940. És a dir, avui fa 75 anys. Una data doblement significativa, doncs. D’una banda, per l’aniversari en si. De l’altra, perquè coincideix amb un moment excepcional del nostre país, en què estem a punt d’aconseguir algunes de les coses a les quals estem segurs que aspirava Lluís Companys, un advocat laboralista que va entrar en política per seguir-hi defensant els seus ideals socials, als quals hi va incorporar una plantejaments nacionals igualment radicals.

75 anys ja, i l’estat espanyol, el seu assassí, segueix sense anul·lar la farsa de judici que el va condemnar a mort i, el que és encara més greu, sense demanar perdó. En ple segle XXI es neguen a fer el que ja va fer, durant el segle XX, el còmplice necessari d’aquell assassinat: l’estat Alemany. Perquè encara que vam haver d’esperar a l’any 2008 perquè els cònsuls d’Alemanya i França a Barcelona demanessin perdó per la deportació de Companys, molt abans ja havien passat coses.

A l’Institut d’Història Social d’Amsterdam s’hi conserva un informe, sense data ni signatura, escrit a partir dels records de Carme Ballester, la vídua del president Companys, on s’expliquen, entre d’altres coses, les dificultats que va trobar per reclamar del Govern Alemany una indemnització com a víctima del nazisme. Un dels fragments diu així:

Després de la guerra, una família jueva alemanya a qui ella havia protegit va posar-la en contacte amb un advocat alemany que s’ocupava de demandes d’indemnitzacions al Govern de la República Federal per part de jueus deportats als camps de concentració a Alemanya. En el decurs d’un viatge a París l’esmentat advocat va recomanar a la Sra. Companys que, per tal que pogués obtenir una indemnització, signés una declaració segons la qual el Sr. Companys hauria estat conduït per la Gestapo a un camp de concentració a Alemanya. La Sra. Companys s’hi va negar dient que la mort del President Companys pertanyia a la Història de Catalunya i que ella no podia falsejar-la. Com que l’esmentat advocat li va dir que el procediment que li havia indicat era l’únic mitjà per obtenir una indemnització, la Sra. Companys es va resignar a no insistir-hi més. Per aquesta raó no va fer nous passos per aconseguir una indemnització durant aquests darrers anys. 

“Aconseguir una indemnització”. Evidentment, si t’indemnitzen estan reconeixent que tenen un deute amb tu, que t’han de compensar fins allà on poden per una pèrdua irreparable. Un temps més tard, amb la salut molt malmesa i econòmicament arruïnada, Carme Ballester va comptar amb bons amics que la van animar i ajudar a reprendre les gestions.

Així, el 17 de desembre de 1970, trenta anys després de l’afusellament de Companys, Carme Ballester rebia una carta de l’advocat François Herzfelder, encarregat del cas, amb el següent contingut:

 Senyora,

Tinc el plaer d’informar-vos que he obtingut per a vos una decisió favorable del servei alemany competent. Donant plena satisfacció a la demanda que vaig presentar per a vos, us han estat assignades les sumes màximes previstes per la llei alemanya per a les pensions de viduïtat, és a dir:

Per al període entre l’1 de gener de 1949 i el 31 d’octubre de 1970, els endarreriments de la pensió sumen un import total de 168.060 marc alemanys, i a partir de l’1 de novembre de 1970 una pensió mensual de 1.000 marcs alemanys.

Us demano que accepteu, senyora, l’expressió dels meus sentiments més sincers.

 Carme Ballester moria al seu exili de París només dos anys més tard, el 1972, sense haver pogut gaudir gaire de la seva nova situació, però evitant acabar en la indigència. I sabent, sobretot, que l’estat Alemany reconeixia i reparava com podia tot el mal que el nazisme va fer sobre ella i, especialment, sobre el seu estimat Lluís. Justament allò que el franquisme i els seus successors, siguin del color polític que siguin, s’han negat sistemàticament a fer. Els alemanys van trigar 30 anys a reconèixer públicament la seva culpabilitat en l’assassinat de Lluís Companys. Els espanyols en porten 75, i no sembla que hi tinguin gaire pressa.

Però nosaltres no desistirem en l’objectiu, ni tan sols quan siguem independents. L’única diferència és que aleshores serà un Estat qui exigirà reparacions a un altre Estat. D’igual a igual. De poder a poder. De moment, però, és el poder del carrer el qui avui, un cop més, reivindica Companys al peu dels monuments i plaques que el recorden. De tota manera, l’aniversari d’enguany reclama un plus de solemnitat. És per això que, de la mà d’Iria Roig i Xevi Font en la recitació, i de Paula Camps i Jofre Bardolet en la interpretació musical, assistirem ara a la lectura d’uns fragments de la magnífica “Coral a Lluís Companys per a moltes veus”, publicada a l’exili mexicà l’any 1954. El seu autor, un dels poetes catalans més compromesos i revolucionaris que va donar el segle passat: Agustí Bartra.