Darrerament, sobretot un cop passades les Municipals, sembla que això que en diem ‘el procés’ es torna a escalfar, degut sobretot a la proximitat del 27S i desmentint, n’estic convençut, allò que “el souflé” és desinfla. Ni era souflé, ni es desinfla.
Les converses sobre el tema tornen a estar a l’ordre del dia. Amb derivades diverses. Fa poc, per exemple, un conegut em parlava de la necessitat de ‘desemmascarar’ el partit Ciutadans, descobrir la seva naturalesa fonamental -que el meu interlocutor, encertadament, situa a la dreta de l’espectre polític-, per evitar que passi el que ja diuen algunes enquestes: que C’s esdevingui, després de les votacions del 27S, el segon partit de Catalunya.
Pel que fa a la necessitat de descobrir la naturalesa de C’s, hi estic d’acord. No pot ser que hi hagi gent que els voti considerant-los com a mebres de la “nova política”, com a paladins de la regeneració, i menys si qui ho fa es considera d’esquerres. Perquè quan C’s va començar el definien dues coses: d’una banda, i sobretot, eren nacionalistes espanyols. Unionistes, vaja. Però de l’altra, estaven decantats cap a l’esquerra. Com a mínim, cap a la socialdemocràcia. Quan no hi havia el tema nacional per enmig, el seu vot al Parlament coincidia molts cops, més del que es pot creure instintivament, amb ICV i ERC. No obstant, no van necessitar gaire temps per adonar-se d’on se situava la seva bossa de votants, i ara, tant si la votació és sobre la qüestió nacional o no, amb qui coincideixen sobretot és amb el PP. En aquest aspecte, sí que estaria bé desemmascarar-los.
Ara bé, pel que fa al fet que quedin segons el 27S… i què? De debò, i què? No diem que volem que siguin unes eleccions plebiscitàries? No ho diu també Albert Rivera, quan proclama que vol liderar un nou Govern no independentista? Doncs no ens ha d’estranyar que hi hagi un partit que aglutini la majoria del vot unionista, sobretot tenint en compte la corrupció que empastifa el PP i el desencís que ha generat el PSC. I si C’s aglutina el vot unionista, què tindria d’estrany que quedessin segons?
Ja sé que la resposta fàcil és deduir que també cal un partit que aglutini el vot independentista. Doncs ho sento, però no. Quan es diu que necessitem un referèndum (llegeixi’s “eleccions autonòmiques reconvertides”) amb un resultat tan clar com el que facilitava el referèndum escocès, referència recorrent dels últims temps, s’oblida una obvietat: Catalunya no és Escòcia. I no em refereixo a temes territorials, ni econòmics, ni històrics, ni… És molt més senzill que tot això: simplement, a Escòcia hi ha un sol partit independentista. Aquí n’hi ha com a mínim 3.
S’acaba de trencar la federació de CiU. I a Unió hi ha independentistes. Uns independentistes que el 27S tindran una llista on aixoplugar-se: la que es generi des de l’entorn de CDC, es digui com es digui. A ICV també hi ha independentistes (entre ells, ho recordo sovint, tres fundadors del PSAN). No sóc jo qui els ha de dir a qui votar, però se m’acut que la llista de l’entorn de la CUP, es digui com es digui, els seria una bona opció. I pel que fa als nous independentistes arribats del PSC (el partit Més i altres), oi que poden votar la llista de l’entorn d’ERC, es digui com es digui? Doncs si ara ho tenim tan fàcil, per què complicar-ho amb propostes de darrera hora a unes entitats sobiranistes de les que s’espera que centrin els seus esforços en fer campanya a favor del Sí? Calia?
Així com Escòcia ha esdevingut recorrent, Eslovènia i la coalició independentista DEMOS també ho ha estat i ho segueix essent. El seu exemple torna a treure el cap. De fet, jo mateix sempre en tinc a punt una imatge:
Com es pot comprovar, són dades extretes directament de la pròpia Eslovènia, però per si no queda prou clar, també en tinc la versió catalana:
Sis partits independentistes, d’ideologies diferents, que es presenten per separat sota una marca comuna, i que proclamen junts després la independència. Algú em deia que la comparació no serveix, perquè després van fer un referèndum com cal. Tant “com cal”, hi afegeixo jo, que va donar pas a una guerra, la dels “Deu dies”, contra Sèrbia. A més, el nostre primer projecte de full de ruta ja preveu un referèndum final, el d’aprovació de la Constitució.
Ah, i per acabar, com també em va dir algú altre… us imagineu que els diferents dirigents de DEMOS haguessin dit que plegarien si no guanyaven? A hores d’ara, Eslovènia encaran o seria independent. Perquè qui va “guanyar” no va ser cap dels sis, sinó el partit unionista majoritari… Per tant, hi insisteixo: Ciutadans, segon partit de Catalunya? I què?
En una de les entrevistes que osona.com ha fet als caps de llista de les forces que presenten candidatura a les municipals de Vic, l’entrevistat va deixar anar una frase contundent: Si municipalitzem l’Atlàntida haurem d’apujar les entrades un 21% perquè els haurem d’aplicar l’IVA. El candidat, de qui no cal esmentar el nom perquè això no és una qüestió personal sinó conceptual, i tothom qui està interessat en el tema ja haurà llegit l’entrevista, tenia tota la raó. Un teatre amb gestió municipal està obligat a carregar l’IVA a les entrades, amb l’única excepció dels espectacles produïts pel mateix teatre, cosa que, si no es disposa d’una companyia estable -i n’hi ha poquíssimes- és molt difícil que es produeixi. En canvi, una Fundació com la que gestiona avui l’Atlàntida, està exempta d’IVA en les seves activitats culturals.
Uns dies més tard, el mateix candidat, mitjançant el seu compte de twitter, ens informava que al teatre “La Faràndula” de Sabadell, per assistir a les sessions de l’òpera “Turandot” de Puccini que hi presenten els “Amics de l’Òpera de Sabadell”, el preu de les entrades de platea era de 60€, mentre que el seu equivalent a l’Atlàntida, on s’acaba de veure l’espectacle,era de 49€. El “sense comentaris” amb què tanca el candidat la informació sembla donar-li, doncs, la raó.
A partir d’aquí, i com que el debat sobre la gestió de l’Atlàntida és prou important com per reconèixer quan els altres tenen raó, ens hem posat a investigar una mica. I és així com en Xevi Font, company a la llista electoral d’ERVic-Som Vic i “teatreru” empedreït, es va capbussar a internet. I aquest n’és el resultat:
Per començar, una puntualització: “La Faràndula” no té només platea. I si bé és certa la comparativa 60€-49€ per a aquestes localitats, la seqüència completa és la següent:
LA FARÀNDULA
Platea: 60€
1a fila Pis: 54€
2a a 8a fila Pis: 35€
1a fila General: 27€
General: 15€
L’ATLÀNTIDA
Platea: 49€
Amfiteatre: 44€
Excepcions: Amics (48€/43€), Padrins (43,10€/38€), Alumnes Escola Música (24,50€/22€)
Conclusió: a banda de les entrades “cares”, a Sabadell hi ha “preus populars” a l’abast del conjunt de la població. A Vic, no. I -aquesta és una opinió estrictament personal- no crec que qui pugui pagar una entrada de 49€ s’hagi de quedar a casa per no poder pagar-ne una de 60€.
Però amb això no n’hi havia prou, i hem seguit fent comparatives amb el mateix espectacle. Només hi posem els preus de teatres de fora, perquè els de Vic ja els hem vist:
AUDITORI DE GRANOLLERS
Zona A: 50€
Zona B: 25€
TEATRE MUNICIPAL DE GIRONA
Diverses zones: 48€, 36€, 20€, 10€
AUDITORI DE SANT CUGAT
Públic en general: 50€
Majors de 65 anys: 45€
Entre 20 i 29 anys: 40€
Menors de 20 anys: 35€
TEATRE FORTUNY DE REUS
Diverses zones: 45€, 25€, 15€
En principi en Xevi s’havia centrat en “·Turandot”, però remenant remenant, ha topat amb això:
Versió musical de “El Petit Príncep”, produït per “la Perla 29”, dirigida per Àngel Llàcer i Manu Guix:
TEATRE KURSAAL DE MANRESA: tots els públics 22€
L’ATLÀNTIDA: adults 26€, infants 20€.
I això és tot. No insistiré en la vessant social, en el fet d’apropar les arts escèniques al conjunt de la ciutadania, de donar facilitats amb una àmplia gamma de preus. Em quedo amb el tema de l’IVA. Sabeu què son TOTS, ABSOLUTAMENT TOTS els teatres que s’esmenten en aquest escrit? Efectivament, teatres municipals de gestió pública. Portats directament des d’un ajuntament o, com en el cas del Fortuny, des d’un consorci format per l’Ajuntament i la Diputació. En qualsevol cas, no n’hi ha cap en mans privades, siguin d’una Fundació o de la mena que siguin. I ara arriba la pregunta: si les entrades dels teatres amb gestió pública han de ser necessàriament un 21% més cares que les de l’Atlàntida perquè estan obligats a carregar-hi l’IVA… com és que en la immensa majoria de casos ressenyats l’Atlàntida és igual de car o més? Com es menja, això?
Vet aquí una de les preguntes que caldrà mirar de respondre si la Ciutat accepta dur a terme el procés participatiu que proposa ERC de VIc per ser realitzat durant la primera temporada de la propera legislatura. Un procés que, sota l’empara de la Llei de consultes populars no referendàries i d’altres formes de participació ciutadana (la del fallit 9N, vaja), hauria d’utilitzar-ne tots els recursos que aquella preveu, és a dir:
FASE PRÈVIA:
- Enquestes: universals o per “panels ciutadans”
- Audiències públiques ciutadanes: presentació de propostes per part de persones, entitats i organitzacions
- Fòrums de participació: oberts al conjunt de la ciutadania
FASE FINAL:
Procés de participació ciutadana: S’hi sotmetran a votació les propostes concretes sorgides de la fase prèvia.
I si un cop acabat el procés la majoria ciutadana optés per tornar a la gestió municipal, molt probablement mitjançant un organisme autònom, recurs que permetria una agilitat no sotmesa a l’encarcarada i molt lenta dinàmica de l’estructura de l’Ajuntament pura i dura, el segon any de legislatura serviria, seguint estrictament els terminis marcats per la llei, per dur a terme la “feina de retorn” necessària per canviar de gestió privada a pública. Arribaríem, així, al final dels dos anys de pròrroga en què ens trobem actualment.
És només la nostra proposta. S’hi pot estar d’acord o no. Però com a mínim, posem TOTES les cartes sobre la taula, no només les que ens convenen…
Ahir va ser un dia molt emotiu. Presentàvem la llista completa d’ERCVic-SomVic que, encapçalada per en Joan Ballana, està generant -com es va poder comprovar ahir mateix- força expectatives. Se’n podrien dir moltes coses, de l’acte d’ahir. Jo, si m’ho permeteu, l’agafaré com a excusa. Fa un mes i un dia que vull fer una cosa, i no acabo de posar-m’hi. Gràcies a ahir, ara en tinc l’ocasió. M’explicaré.
L’acte va començar amb un minut de silenci per homenatjar en Joan Freixanet, històric militant d’ERCVic que ens va deixar ahir feia justament un mes, a la impressionant edat de 93 anys. Impressionant no tant pel guarisme en si, sinó per les condicions de plena capacitat intel·lectual que omplien aquells 93 anys. Una capacitat que cada cop que parlaves amb ell es convertia en una lliçó vital, sovint carregada de reflexions polítiques. Encertadíssimes, val a dir.
Jo estic en deute, amb en Joan Freixanet. ERCVic, durant força temps, ha organitzat un acte d’homenatge al president Companys, coincidint amb l’aniversari del seu assassinat. Cada any, en finalitzar l’acte, en Joan Freixanet hi llegia algun poema, extret d’un llibre de poesia catalana que custodiava com un tresor. Un bon dia, però, com anava fent darrerament amb moltes altres coses, va anunciar que aquell seria el darrer any en què ho faria. I em va dir que creia que a parir d’aquell moment jo podia agafar el seu relleu. Afortunadament, no va ser així. I no ho dic perquè dubti si em veuria o no capaç de fer-ho, sinó perquè justament aquell any, l’homenatge a Companys va deixar de ser un acte d’ERC per esdevenir un acte de ciutat. Evidentment, no hauria tingut cap sentit que fos un militamt d’ERC que llegís els poemes finals. Exceptuant el propi Freixanet, a qui se li va demanar que el primer any d’homenatge col·lectiu tornés a fer ell la lectura, en una mena d’homenatge personal que, sortosament, va acceptar.
És, si voleu, una anècdota sense importància, però quese m’ha quedat gravada. Va ser, ho dic amb la mà al cor, tot un honor. No tenia per què haver-ho fet. És des d’aquell moment que em sento en deute amb ell. I he decidit pagar-lo, de la manera que ell mateix havia pensat: amb un poema. Un poema d’Àngel Guimerà el títol i contingut del qual, encara que estan pensats per a una persona jove, s’adiuen amb la joventut interior d’en Joan Freixanet.
Abans, però, deixeu-me plasmar aquí la imatge que estic convençut que li hauria agradat més de l’acte d’ahir: la de tota la gent que forma la llista d’ERCVic-SomVic fent pinya amb tota la gent que va assistir a l’acte, que són de fet la nostra força. És a aquest treball col·lectiu que en Joan Freixanet donava una importància cabdal, com va demostrar a bastament durant la seva trajectòria vital. Estic segur que, si no se n’hagués anat, en Joan seria a primer terme d’aquesta fotografia, En el seu lloc, enguany hi és la seva filla.
I ara sí, el poema d’Àngel Guimerà:
EN LA MORT D’UN AMIC
Perdut, com la viola, a l’ombra d’una penya,
guaita d’un tany de roure l’exuberant tendror,
mes una nit l’esclafa la rústega espardenya
d’esgarriat pastor.
Torna amb el sol el dia, besos l’oreig mormora,
llença perfums la murtra, canta l’ocell polit;
tot com abans alegre, res en el bosc enyora
el rebrollet marcit.
I un jorn, aqueixa planta brotada a la ventura
haguera tret les soques sobre el pinar pompós,
nodrint-se de la saba, dintre la terra dura,
com d’un pit amorós!
Aquest així tu fores, amic que tant aimava:
vingué la mort funesta, la llosa t’encobrí,
i eix dia Catalunya, per qui ton cor gosava,
ni va saber ta fi.
I era ton ser el roure que agegantant-se un dia
haguera estès ses branques per a cobrir els camps,
i el vent entre ses fulles en va es cargolaria,
i en va el gavell dels llamps.
Per çò jo, que sabia la vàlua de ta essència
que encara embolcallava ta fresca joventut,
voldria alçar ta glòria més alt que l’existència
que hauries merescut.
Què hi fa, si humil finares? Com el granet de sorra
clavat sobre la pedra que és part del fonament,
val el granet que forma la cima de la torre
de l’altiu monument.
Quan vinga el jorn de glòria per despertar la terra,
l’onada majestuosa que eix mar aixecarà
tant la faran les gotes vingudes de la serra
com les gotes del pla.
Reposa en la fossana. Quan vinga el jorn de feina,
quan fonga les tenebres l’antorxa del matí,
jo ja et diré al clavar-la dintre del camp mon eina;
“Va per tu i va per mi!”
Dissabte passat, el diari ARA publicava un article signat per les persones que esmento al títol del meu escrit, militants totes elles d’ICV. A l’article, titulat ICV i el sobiranisme, hi defensaven el full de ruta aprovat pels ecosocialistes en la seva recent convenció.
En conec personalment tres, de les persones signants, encara que amb diversos graus de relació. Amb la Dolors Camats hi vaig coincidir quan jo ja militava a ERC, bàsicament amb motiu de la redacció de diverses lleis. De manera especial la de creació del CoNCA, però també, puntualment, d’altres com la llei del Cinema. Amb en Jaume Bosch vàrem compartir durant 10 anys militància a ICV, i tot i que hi vaig tenir poc tracte, el recordo perfectament com l’eterna esperança del sector més sobiranista de la formació. El cas d’en Joan Armet és diferent: vàrem coincidir a l’Entesa dels nacionalistes d’Esquerra, de la mà de la qual vàrem entrar a ICV, i sempre he sentit envers ell l’admiració d’una trajectòria de pedra picada que el va dur, ja fa molts anys, a ser la cara més visible del PSAN que va contribuir a fundar.
Faig tota aquesta introducció per explicar que, malgrat fer molts anys que ja no milito a ICV (des del segle passat, de fet), sempre me n’ha interessat tot allò que afecta el sector independentista de la formació, que encara existeix, i dins del qual compto amb uns quants amics, alguns de molt bons. És justament per això que l’article esmentat m’ha provocat una sensació important de decepció, fins el punt de fer-me entrar ganes de respondre’l. El que no faré, però, és respondre des de la meva militància a ERC, perquè aleshores no aniria més enllà de la típica controvèrsia política d’un militant d’un partit que discrepa d’uns militants d’un altre partit. El de sempre, vaja. No, el que intentaré fer –si me’n sortiré o no ja ho dirà qui ho llegeixi- és respondre a partir de converses mantingudes amb aquests amics que deia, que mai –i això ho voldria deixar molt clar- no s’han plantejat passar-se a ERC, i entre els quals hi ha gent que encara milita a ICV i d’altres que ho han deixat de fer en els darrers mesos. Intentaré, doncs, posar-me en la seva pell per rebatre l’article punt per punt. Som-hi.
D’entrada, un comentari genèric. L’article comença amb una autovictimització: …l’interès incomprensible d’aguns sectors externs a ICV d’expulsar-nos de l’àmbit del sobiranisme: no ho aconseguiran. Però és que en aquest debat ja no parlem de sobiranisme sinó d’independentisme, i és d’aquí d’on no és que els vulguin expulsar, sinó d’on es considera que s’han expulsat ells mateixos. Fins ara, ICV es mantenia al bloc sobiranista justament per això, perquè era només sobiranista, advocava només pel dret a decidir. Quan ha arribat l’hora de la veritat, d’apostar directament per la independència, se n’ha desmarcat.
Segueix després un paràgraf que vol explicar que allò que s’ha aprovat supera el federalisme habitual en la trajectòria d’ICV, que propugna un trencament radical amb l’statu quo, i que va més enllà, fins i tot, de la confederació. Que, en definitiva, reconeix el dret a la secessió, a marxar d’Espanya si el poble català ho vol. Aquí sorgeixen dues evidències fonamentals: si sempre s’ha dit que dos no es federen si un no vol, ja no diguem en el cas d’una confederació, on s’acostumen a associar estats abans independents. Si el full de ruta aprovat en la convenció d’ICV no explica per enlloc com es podrien confederar Catalunya i Espanya, com s’hauria de fer això d’anar més enllà de la confederació? I què vol dir anar més enllà de la confederació? Si es refereix a això de marxar d’Espanya si el poble català ho vol, com sabrem si ho vol o no? Estem insistint en el famós referèndum? Cal tota una convenció per dir el mateix que diu el PSC, que volem un referèndum legal i acordat?
Es recorda, tot seguit, una cosa que cal admetre d’entrada que és certa: el pla Ibarretxe, elogiat des de Catalunya, coincideix amb la proposta d’ICV d’establir un estat lliure en el marc d’un estat espanyol plurinacional. Es pregunten els signants de l’article com és que els qui lamentaven que Catalunya no tingués la gosadia d’emprendre un camí similar desqualifiquen ara la proposta d’ICV. Doncs molt senzill: perquè ara és ara i abans era abans. Perquè el suport que té la independència ara és exponencialment superior al que tenia abans. Abans ens semblava vàlida per a casa nostra la idea d’un dirigent que veia com les seves propostes no tenien el suficient suport popular a casa seva. De fet, si Ibarretxe es va fer enrere va ser justament per això, perquè es trobava pràcticament sol. La proposta de “pla Ibarretxe 2” que fa ICV hauria estat vàlida quan l’independentisme era residual a Catalunya. Avui sembla només una manera de posar aigua al vi.
El paràgraf següent planteja l’opció que l’estat espanyol seguís eternament enrocat, negant-se a qualsevol negociació. Diuen els signants que en aquest cas ICV podria optar per la solució independentista, després d’un debat intern i amb la celebració posterior d’un referèndum a Catalunya. Admeten que per arribar a aquest punt caldria esperar les eleccions espanyoles, per saber si hi hauria o no possibilitats de negociació. Però hi afegeixen tot seguit que no hi ha diferències entre aquesta hipòtesi i el full de ruta de CiU i ERC, ja que ¿Algú es creu de veritat que el mes de setembre es proclamarà la independència a les portes d’unes eleccions a l’Estat que podrien obrir o no una nova etapa? Arribats a aquest punt, i si respongués a partir de la pròpia militància, hauria de dir que ERC, com a mínim, sí que s’ho creu perquè no veu viable cap negociació posterior, però he promès respondre des del desencant de sectors propers a ICV. I des d’aquest punt de vista, només puc dir una cosa: l’article fa una interpretació subjectiva –com totes les interpretacions- d’un fet impossible de concretar. Quan es comença un fragment amb un “Algú es creu de veritat que…?”, es deixa tot a la creença de qui ho llegeix. A partir d’aquí, escriure és gratis i d’arguments pocs.
El que ve després ho copiaré literalment: Per això la convenció ha aprovat la necessitat de plantejar a totes les forces polítiques catalanes la signatura d’un compromís pel dret a decidir en el qual tots ens comprometem a no donar suport a cap majoria parlamentària a Madrid, sigui del color que sigui, si no hi ha l’acceptació de celebrar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Una llarguíssima frase de, si no m’he descomptat, 59 paraules, que engloba al seu si un mínim de 6 frases subordinades. Tot, per acabar reclamant un “referèndum d’autodeterminació”. En quin termes? Amb quines preguntes? Amb quina finalitat? I sobretot, amb qui? Amb Podemos? Ja són prou de fiar? I trauran majoria absoluta? Encara sou en aquest punt? Doncs nosaltres ja no. Dieu que no sou ingenus, que ni PP, ni PSOE ni Podemos (vosaltres els dieu Podem) no mereixen cap confiança en aquest tema. Aleshores?
Us dediqueu després a recordar-nos com és de difícil això de la independència, que mentre uns creiem que és a tocar, vosaltres sou conscients que el procés serà lent i difícil, i que som on som –val més saber-ho i dir-ho. És a dir: mentre nosaltres “creiem”, vosaltres “sou conscients “ i “sabeu”. Tothom és lliure de creure el que vulgui, però ha passat l’època de les infal·libilitats. I pel que fa a allò de que cal sumar i no restar, només una pregunta: sumar a què?
Seguim: Iniciativa ha estat al costat de la majoria del poble en totes les declaracions aprovades pel Parlament. Cert, a l’hora de la retòrica hi heu estat. Al Congrés de Diputats exigint la celebració del referèndum. Cert, quan sabíeu que el No era segur, hi heu estat. Al carrer en totes les mobilitzacions. Parcialment cert. Us podria donar noms i cognoms de militants d’ICV que el 2013, quan la Via Catalana, es van escampar pel territori perquè no veien clar que allò que vau fer a Barcelona –del tot legítim- representés una plena adhesió a la mobilització col·lectiva. I el 9N. Cert, però vosaltres més que ningú sabeu que ICV s’hi va afegir molt a darrera hora, al 9N, i després que molts militants, segurament vosaltres entre ells, varen haver de pressionar internament perquè així fos.
Penúltim paràgraf: I ara (ICV) ha aprovat fixar un full de ruta propi perquè no acceptem el que CiU i ERC han pactat al preu d’aprovar uns pressupostos antisocials. Ja he dit que respondria des del punt de vista dels meus amics que fins fa poc estaven –i alguns encara hi són- dins d’ICV. Respondré, doncs, amb les seves paraules: Totalment cert. Aquests són uns pressupostos antisocials. Però és que els prorrogats el 2013 i els aprovats el 2014 també ho eren. Els del 2015 el que fan és consolidar aquelles retallades. I en canvi, durant aquells anys vosaltres vareu fer pinya en un full de ruta sobiranista compartit per CiU, ERC i la CUP. Com és que ara no? Molt probablement, pel que dèiem en començar: abans es tractava només del dret a decidir, i ara es tracta de la independència. I aquí, ICV ja no hi juga. Perquè a veure, qui us obliga a afegir-vos al full de ruta CiU/ERC? I què us impedeix apostar per la independència, si no el seguiu? O és que creieu que si la CUP no accepta un punt unitari al programa electoral, si elabora el seu propi full de ruta, aquest no serà nítidament independentista? Vet aquí la diferència.
Al darrer paràgraf us refermeu en la vostra posició. Aquí, i a manera de colofó, podríem deixar caure una reflexió: fa poques hores, el coordinador de CiU va dir que el seu partit no era independentista sinó nacionalista. Això vol dir que, un cop assolida una possible independència, CiU seguiria essent nacionalista. I ser nacionalista en un país independent no és, en absolut, una cosa que un militant d’ICV pugui trobar raonable, sinó més aviat estranya i fins i tot perillosa. Hi ha, en canvi, una altra versió de l’independentisme que el vincula als drets socials que vosaltres reivindiqueu. De debò que us en voleu autoexpulsar?
Acaba un cap de setmana familiarment intens. Estoneta per seure davant de l’ordinador i deixar anar el pensament. Les notícies familiars positives per una banda; per l’altra, les males notícies col·lectives: ens deixen Jordi Tardà i Rosa Novell. En Tardà l’he escoltat sovint, però no sóc musicalment gaire competent (manera suau de dir-ho), i tot i haver llegit molt Tintín, sóc més d’Astèrix. Un record, això sí, per a un batallador constant en pro de la cultura.
La Rosa Novell és una altra qüestió. No la vaig tractar personalment fins l’any 2013. El seu germà, en Queco Novell, sí. Dúiem els fills a la mateixa escola, i vàrem tenir una topada més que considerable amb la Conselleria d’Educació del moment. Jo presidia l’AMPA i ell, encara en funcions de “periodista tradicional”, va ser dels més combatius juntament amb gent com en Manel Lucas, també pare de l’escola. Una forta abraçada, Queco.
I va arribar l’any 2013, crec recordar que el mes de març. L’AADPC, mitjançant la revista “Entreacte”, va organitzar una taula rodona que, sota el títol genèric de “Nou horitzó cultural”, pretenia albirar possibles sortides de futur per al cimena i el teatre. Finalment, ens vàrem centrar sobretot en el teatre. Vaig tenir la immensa satisfacció -i per què no dir-ho, també un punt d’orgull- de compartir unes quantes hores de tertúlia intensa amb en Manel Barceló, en Miquel Agell, l’Ester Bartomeu, que feia de moderadora i, com deia, la Rosa Novell.
Sabia, per coses que ja li havia sentit dir, que tindríem divergències en algun punt concret, en especial els posicionaments sobiranistes de cadascú. En vam tenir també a l’hora de considerar la cultura com “la 4a pota de l’estat del benestar”, ja que la Rosa temia que un plantejament així portés a una gratuïtat absoluta que desprestigiés conceptualment el fet cultural. En vàrem parlar molt, en vàrem debatre molt, i ens vàrem respectar molt.
Perquè, sabeu què? Hi havia una mena de corrent de base, en tot el que deia i feia Rosa Novell, que em resultava molt familiar i al qual em sentia molt proper. Una manera d’encarar la vida, si voleu. Tinc una teoria, sobre això: és el mateix que em passava amb el meu enyorat mestre, Jaume Melendres, desaparegut ja fa alguns anys: encara que en etapes diferents, tots tres havíem estat alumnes, en els últims anys del franquisme, a l’Antiga Escola del Mar del barri del Guinardó, a Barcelona. I això marca. No se en quin sentit, però estic segur que marca i no s’oblida mai.
Com a persona de teatre, el que més m’emociona del comiat de la Novell és que, quan tothom es preparava per dir-li adéu l’any 2014, quan la malaltia semblava que se l’havia d’endur, ella es va refer. Amb greus seqüeles, és cert, però insuficients per impedir-li representar al Romea, en companyia (i sota la direcció) del gran Abel Folk, el que havia de ser, a banda d’altres detallets puntuals, el seu últim paper a escena, en una obra de títol premonitori: L’ÚLTIMA TROBADA. Lluitadora fins el final, doncs.
Moltes gràcies per tot, Senyora Rosa Novell.
(la foto, un moment de xerrada distesa després de la taula rodona)
Sí, com està twitter, que és el mateix que dir com estem totes/ts nosaltres. Al carrer, a la feina, a les tertúlies, als mitjans de comunicació. Com ens les fotem, vaja. Sense ser presents a les reunions entre Mas i Junqueras, ans autoatribuïm la capacitat de saber exactament què hi passa, fins i tot de saber exactament què pensen els protagonistes. No sé si l’encertem o no. Com succeeix sempre, segurament en part sí i en part no. Del que estic convençut és que no estem ajudant gens. És una qüestió de base, de plantejament inicial, de punt de partida. En lloc de debatre sobre els temes de fons, ens llancem els plats pel cap per temes de forma.
Segons aquest plantejament, ERC és la traïdora. Puja a les enquestes, i per tant vol presentar-se sola a unes hipotètiques eleccions plebiscitàries per guanyar-les i manar a la Generalitat. Aquesta argumentació, però, obre la porta a una altra d’exacta, encara que en sentit contrari: CiU baixa a les enquestes, i per tant vol presentar-se acompanyada a unes hipotètiques eleccions plebiscitàries, amagant fins i tot les sigles, per evitar perdre i deixar de manar a la Generalitat.
– Oh, però és que això ja no és vàlid, després del 9N s’ha capgirat la truita i CiU torna a guanyar a les enquestes,
– Sí, però les més oprimistes l’hi donen 40 escons, i ara en té 50. En canvi, ERC queda a totes bastant per damunt dels 21 que té ara. Fins i tot “guanyant”, CiU perd. Resol les últimes conteses electorals de patacada en patacada.
– Aconseguir la independència no és un joc de criatures, Necessitem un període de preparació, de negociació amb Espanya i la comunitat internacional. El 2016, passats 18 mesos, els partits es tornarien a presentar sols. Seria l’hora de la veritat.
– Ja. I així, en aquests 18 mesos, potser us hauríeu refet prou per presentar-vos amb certes garanties de no tornar a patir una derrota electoral.
– Necessitem un temps per crear esctructures d’estat!
– Ah, però que no havíeu acordat, en l’acord d’estabilitat, que les crearíeu durant aquesta legislatura, les estructures d’estat?
– Parlant d’acord d’estabilitat… Que no inclou aprovar els pressupostos, un acord d’aquest tipus?
– Que no vàrem dir, en el moment de signar-lo, que els del 2014 serien els últims pressupostos autponòmics que aprovaríem?
I així fins a l’infinit. El que dèiem en començar: com està twitter! Perquè fins i tot admetent que aquesta sigui la visió exacta que cadascun dels dos partits -incloent-hi els seus màxims dirigents- tenen sobre tot plegat, si aquelles i aquells que debatim sobre la qüestió no sortim del cercle, tampoc no ajudarem gens a que ells el puguin trencar. Què carai importa tot aquest enfilall de raons i contraraons comparat amb el que ens hi estem jugant de debò, l’alliberament del nostre país?
I si ens posem a parlar del que importa de debò, és evident que cadascú tindrà la seva opinió. Aquí va, doncs, la meva: llistes paraigua. “És clar, com que tu ets d’ERC”, deu estar exclamant ja algú. Sí, sóc d’ERC. Però això no vol dir que estigui perpetrant cap traïció, volent llistes separades. Com tampoc no vol dir que tu, que ets de CiU, vulguis salvar el teu partit proposant una llista única. Simplement ho veiem diferent. I és del tot legítim. Si ho veiéssim igual, estaríem al mateix partit. I ara, si m’ho permets, miraré de dir alguna cosa a favor de les llistes paraigua.
Els arguments més repetits ja els coneixem: els convençuts votarien a favor de la independència fos quina fos la llista que es presentés; el que cal és anar a buscar els qui encara dubten; la diversitat garanteix que més gent, especialment els indecisos, trobi on dipositar el seu vot; hi ha qui no es conforma amb la idea d’independència i vol saber com la pensa omplir cada partit; la gent d’esquerres que, sobretot a l’Àrea Matropolitana de Barcelona, va votarper primer cop ERC a les europees, davant de la “obligació” d’una llista encapçalada pel president Mas, molt probablement buscaria una altra opció on dipositar el seu vot. Que ‘només un cop’ hagin votat indepe no vol dir que ho segueixin fent. Sobretot, si tenen una alternativa a aquell PP que mai no han votat i a aquell PSC que han deixat de votar. I l’alternativa hi és. Hi és, i es diu Podemos…
Com deia, aquests són els arguments més repetits. Jo els comparteixo al cent per cent, però justament perquè ja s’han exposat molt m’he limitat a trasncriure’ls. Trobo més interessant plantejar exemples pràctics.
El que compta, el que ha comptat sempre en un procés d’aquest tipus, és quanta gent hi està a favor. Si en la nit electoral següent a unes plebiscitàries aparegués el cap d’una llista independentista única a proclamar que la majoria de la població havia votat a favor de la independència tothom al món ho entendria, cert. Tant com si els tres caps de llistes independentistes separades però englobades en una mateixa marca, compareguessin junst a dir el mateix. O és que algú creu que la comunitat internacional no acceptaria una majoria absoluta en aquest termes amb l’argument que no valia perquè s’havien presentat per separat? Oi que sona una mica absurd?
Tenim la percepció que al món, en els últims anys, hi ha hagut casos de tot. A l’hora de parlar d’unitat, però, els dos casos més comentats han estat els d’Eslovènia, a l’antiga Iugoslàvia, on el 1990 es va presentar DEMOS, i el de les exrepúbliques soviètiques al Bàltic, on es va presentar els Fronts Populars. Sobre DEMOS plana certa polèmica. Hi ha qui diu que les forces que l’integraven es van presentar juntes i només després, a les primeres eleccons de l’Eslovènia independent, hi van concórrer per separat. Altres, en canvi, mantenen que els partits que formaven DEMOS s’hi van presentar per separat, unint després les forces per proclamar la independència. Vegem-ho.
DEMOS no enra ben bé una llista unitrària sense sigles, sinó una coalició. Si més no, així es presentaven. En qualsevol cas, a efectes pràctics no tindrian més importància. A casa nostra, per exemple, durant anys i mentre no eren federació, les coalicions CiU i ICV, formades per diversos partits, presentaven sempre una sola llista amb tothom barrejat. És més: encara ara, a moltes pàgines web que reflecteixen les mítiques eleccions del 1990 a Estònia, hi trobem frases com aquestes:
– In the first democratic elections in April 1990, DEMOS won 54% of the votes and formed the first multiparty government of the country,
– Mayorías absolutas: Sólo la de la Coalición DEMOS en 1990.
– Demos logró una clara victoria en las elecciones de abril con el 54% de los votos mientras que los excomunistas solo obtuvieron el 17%.
I així podríem trobar multiplicitat d’exemples. No obstant, si anem directament a les fonst del Ministeri de l’Interior Eslovè, ens trobem amb això:
I què és, això? Molt senzill: l’explicació de com es va presentar la “coalició” DEMOS a les eleccions del 4 d’abril de 1990. Per separat. Com, si no, es poden comptar el nombre de vots i el percentatge que va treure cadascú? No ho he pogut comprovar, però estic convençut que, aquella nit, els dirigents de tots els partits que formaven DEMOS van comparèixer conjuntament a celebrar els resultats. I conjuntament van proclamar la independència. Simplement.
Passem ara a les repúbliques bàltiques. En trio dues de les tres, més que res perquè hi ha algunes connotacions afegides que ens poden ser molt últils de cara al cas català: Estònia i Letònia.
En ambdós casos hi va haver, com dèiem, un Front Popular que es va presentar unit, en una sola llista. Per aixó, en casos com el letó, sabem quants escons va obtenir cada partit formava el Front, però no els vots i percentatges per separat, perquè no n’hi va haver. Així, els partits que composaven el Front Popular de Letònia i els escons que va obtenir cadascun segons la seva representació a la llista única, van ser aquests:
Partit Comunista Letó (escissió del PCUS) 55
Moviment Nacional Independència de Letònia 19
Unió Camperola 18
Verds 6
Partit Obrer Socialdemòcrata 5
Independents 27
Malgrat això de “comunistes” i “obrers”, tots aquests partits pertanyien als àmbits del centredreta i la dreta. De fet, que els principals partits independentistes tant de lexIouguslàvia com de l’exURSS fossin de dretes era, en bona part, una reacció als anys dels partits únics de l’òrbita soviètica. Però mirem-nos ara amb deteniment els resultats a Estònia:
Front Popular Estonià 34
Unió EStoniana de Col·lectius de Treballadors 10
Estònia Lliure (comunistes) 6
Partit Comunista d’Estònia 6
Verds 4
Efectivament, aquí també hi va haver un Front Popular, que es va presentar unit, en una sola llista, i els resultats del qual es donen en bloc. Però el Front no va ser l’única formació independentista que va concórrer a les eleccions. N’hi va haver quatre més, amb una característica comuna: totes pertanyien als àmbits del centreesquerra i l’esquerra. I formaven també front comú. Per ser sincer, desconec la fórmula amb què es van presentar, si junts o separats, però sí que sé un detall important: tant el front de dretes com el d’esquerres van incloure russòfons, és a dir, gent i formacions d’origen rus a qui calia afegir a la causa independentista si es volia que la cosa rutllés. I va rutllar. A Estònia va rutllar. Malgrat que el país no ha estat aliè a la polèmica sobre el concepte de “nacionalitat” i com adquirir-la -un dels prolemes més greus al Bàltic- se n’han sortit força bé. Cosa que no es pot dir de Letònia, on les eleccions de l’any 2014 que acabem de deixar les va guanyar Armonia, una formació política prorussa.
I quina és la diferència entre Letònia i Estònia? Molt senzill. El Front Popular Letó, tot i que va rebre molst vots de l’amplíssima minoria russa (si no no haurien obtingut les dues terceres parts dels vots), va prescindir absolutament dels qui la formaven a l’hora de presentar-se a les eleccions. Tots eren “letons purs”, per entedre’ns. I ara, i sé de què parlo, als carrers de Letònia s’hi troben, i és només un exemple, “bars de letons” i “bars de russos”. I els uns no posen els peus als altres, i a la inversa. Fins i tot hi ha ciutadans que, tenint-hi dret, renuncien al passaport letó. Tot això, a Estònia, no passa.
Acabo, tornant al principi: el més important és que els vots independentistes siguin majoria. I que ho siguin cohesionant alhora el país. Hi ha moltes maneres de fer-ho, però el que és imprescindible és fer-ho. I per fer-ho s’han de convovcar eleccions. Si no, tot plegat, fins i tot els encesos debats a twitter, no serà més que paper mullat…
Poques obres hauré vist tants cops com El somni d’una nit d’estiu. Pensant-ho bé, probablement cap. I no perquè hi tingui un especial interès o fixació, sinó perquè deu ser una de les obres més versionades, adaptades o “dramaturgitzades” de la història. I això si ens referim només als professionals, perquè si hi afegíssim els grups amateurs que també s’hi han posat, el llistat seria inacabable. Tinc la meva teoria –o teories- sobre per què passa això, però ara no fa al cas. El que vull comentar és una altra cosa.
La pràctica totalitat d’aquests muntatges, estiguessin enfocats com estiguessin enfocats, insistissin més en un aspecte o en un altre, tenien un denominador comú: es tractava d’un “conte de fades”, un joc més o menys oníric i sensual on predominaven els boscos verds i frondosos i les fades “estil Walt Disney”, i on en Puck era, sense excepció, un follet entremaliat. Més o menys eixelebrat, però sempre “només” entremaliat. I jo, ho sento molt, però en Puck sempre l’he vist com un autèntic malparit. Com algú que gaudeix fent anar de cul els altres. I com més de cul, millor. De fet, crec que un muntatge que es plantegés el personatge d’aquesta manera aguantaria perfectament que la confusió del follet entre Lisandre i Demetri no fos tan innocent com s’ha plantejat sempre. Que Puck, arribat el moment, usés les robes gregues de Lisandre com una excusa. No sap si és ell o no, però tampoc no el preocupa. Com no el preocupa entaforar-li un cap d’ase al desgraciat d’en Nicolau Troca, teixidor.
Fins ara només havia trobat un muntatge que pretengués anar més enllà del tòpic, el que va dur Lindsay Kemp al Grec de l’any 1982. Crec recordar, per exemple, que hi apareixia el patge/criat infantil que es disputen Oberon i Titània, i que Shakespeare mai no posa en escena. I si la memòria no ho ha distorsionat passats més de 30 anys, quedava claríssim que la pugna era de tipus sexual, que el rei i la reina de les fades sentien atracció carnal –i pedòfila, hi afegiríem ara- envers la criatura. Però malgrat tot, i tal com reconeixia el propi Kemp a la premsa de l’època, “hem vist aquesta comèdia amb els ulls del nen, explicant-la com un conte a la vora del foc, i on el lirisme i el terror no tenen límits”. Terror, doncs, però també –i sobretot, diria jo- lirisme. La companyia de Kemp, de fet, mostrava sobre l’escenari del Grec una veritable explosió cromàtica, en el que era un festí per als sentits. Per a tots els sentits, òbviament, però sense acabar de trencar definitivament amb les fades disneynianes. Extremant-les, potser estrafent-les, però en el fons respectant-les. De fet, no se n’amagaven en cap moment: “Hem fet ús d’una certa ingenuïtat més que patent, en res diferent a l’estil amb què els treballadors de la peça de Shakespeare encaren la seva representació, a més de deixar-nos influir per Hollywood, sobretot per Disneylandia, i pel teatre elisabetià, fins i tot barrejant tots els estils i períodes, amb la innocència d’una representació escolar o de circ”.
No vull dir amb això que els creadors no s’adonin del que amaga el Somni. L’obra ha tingut aproximacions que ho evidencien. Potser la més clara de les que conec sigui El parc, de Botho Strauss, que deu anys després de Kemp, el 1992, va arribar al vell Lliure de Gràcia dirigit per la Portacelli i protagonitzat per la Guallar. Strauss fa baixar a la terra contemporània, en un parc que vol ser la moderna revisió del bosc del Somni, dos dels personatges shakespearians, Titània i Oberon, Aquest últim, per cert, premonitòriament encarnat per Lluís Marco. La idea és que la humanitat actual trenqui la seva freda rutina i reconnecti amb els mites del passat. I si la memòria no em torna a fallar, que crec que no, també hi apareixia un ésser meitat humà meitat ase, fill de la inquietant relació entre la reina de les fades i el pobre i transformat Nicolau Troca, teixidor.
Però el Parc és el Parc, no el Somni. En canvi, el que vaig veure ahir vespre al TNC sí que era el Somni. I, ja em perdonareu, era el “meu” Somni. Un Somni amb un Puck finalment malparit, que canvia constantment d’imatge i a qui tan aviat podem veure transvestit com armat d’una mascareta antigas. Un Puck que és molt evident que gaudeix no de l’erotisme del bosc encisador, sinó de la sexualitat gairebé explícita que reclama aquell bosc tètric (potser també un punt brechtià?) més proper al de les bruixes de Macbeth que al de l’expansivitat de Kemp.
No detallaré més el que vaig veure ahir. Primer, perquè prefereixo que hi aneu. Després, perquè el programa de mà –no us espanteu pel nombre de pàgines, llegiu-lo!- ho explica molt més bé que no pas jo. Només us diré que malgrat les hores que han passat, no em puc treure del cap el que vaig veure i, sobretot, el que vaig viure. Em sento reconciliat amb mi mateix. No vull presumir de res, pot ser que estigui equivocat, però si ho estic ja no sóc l’únic, i això reconforta.
És probable que ja s’hagi dut a escena alguna altra aproximació semblant a la que es planteja al TNC, però si existeix, la meva ignorància la desconeix. Només sé que, a partir d’ara, ho tindré molt més fàcil: “Sí, com allò que va fer l’Ollé…”
Temps fa que un tal Torquemada,
dit el Gran Inquisidor,
ordenà una tal cremada
que va causar sensació.
.
Amb l’excusa que eren bruixes,
instruments de perdició,
massacraren dones lliures
per culpa d’aquell cabró.
.
Mira que n’hi ha de terreres
que reben els rajos del sol,
però segons diuen els llibres
Torquemada era espanyol.
.
Terra adusta, terra vella,
de místics i capitans,
no tenim res contra ella
ni contra els seus ciutadans.
.
Però sembla clar que l’herència
del monjo cremainnocents
s’hi ha escampat amb eficiència
entre els més alts dirigents.
.
I avui veiem ressuscitat
aquell Gran Inquisidor,
degudament actualitzat
en un Gran Impugnador.
.
Don Mariano li diuen,
I mai no el veureu tot sol.
De dreta i esquerra en vénen
a conformar el seu estol.
.
Siguin fatxes o sociates,
hereus de Franco o dels GAL,
aquests sicaris de FAES
ens preparen el dogal.
.
Primer van dir que no érem
dignes de decidir sols.
Que si parlàvem deixàvem
sense veu els espanyols.
.
Ens van prohibir el referèndum,
fos directe o per traspàs.
Segons ells votar és el súmmum
de la pell de Barrabàs.
.
Ens diuen que som uns nazis,
que no tenim cap perdó,
perquè ens passem pels dallonsis
la immortal Constitució.
.
I pronostiquen que anirem
vagant sens rumb per l’espai,
mentre mansois no retornem
al seu corral, què carai!
.
I ens insulten, i ens ataquen,
i ens titllen de criminals,
això si no ens qualifiquen
de massa curts de gambals.
.
Som borregos, som escòria,
que ens hem deixar seduir
per una absurda cabòria
d’un polític interí.
.
No mereixem ni les restes
escurar del seu buit plat.
Ens volen veure pels segles
com un país impugnat.
.
Però hi ha un detall que els delata,
i és la mala llet creixent.
Els fa por, parlant en plata,
Catalunya independent.
.
Per això criden i esgarrapen,
i bramen intensament.
Per això impugnen i impugnen,
i impugnen novament.
.
Van impugnar la consulta,
i impugnaran l’altre invent.
Impugnarien, sens dubte,
fins i tot el pensament.
.
Desitjos, anhels, emocions,
alegries i laments,
llàgrimes, crits i cançons,
eufòries i cruiximents.
.
La vida ens impugnarien
tan sols pel fet d’impugnar,
segurs que així resoldrien
“el problema català”.
.
No hi ha res fora de perill
dins d’un estat espanyol,
que de Torquemada es diu fill
i el que ell volia vol.
.
De nosaltres sols dependrà
que se’n surtin o que no.
Aquest 9 N el món veurà
si tenim o no raó.
.
Omplim doncs carrers i places,
aterrem murs i parets.
Que parlin ben clar les urnes
proclamant els nostres drets.
..
Que rebi amb força el missatge
aquell Gran Impugnador.
Transformem la seva imatge
en el GRAN MASTURBADOR!
Pensava sortir de Vic abans de migdia i com volia passar per Taradell per veure com estan els ànims, no té temps encara d’ésser aquí.
Quan el ja llunyà mes de març començàvem els assajos de “La cançó dels catalans”, no ens podíem imaginar el caràcter premonitori d’aquesta frase, una de les primeres que se senten a l’obra en boca del personatge d’en Marçal. Més encara: ni se’ns passava pel cap que un 12 d’octubre -sí, justament un 12 d’octubre!- faríem el nostre últim ‘bolo’ a Taradell, en un can Costa i Font ple a vessar de 400 persones que van fer que en tot moment ens sentíssim intensament acompanyats.
“Pensava sortir de Vic”, diu la frase. Nosaltres no sortíem de Vic, però sí de molt a prop. Del molí de l’Esperança de Gurb, per ser més concrets. Un teatre petitet, d’aquells que en diuen “coquetons”, que és a punt de tancar les portes per dur-hi a terme imprescindibles reformes. Un teatre on el dia abans, l’11, vàrem reunir 80 persones que ens van confirmar que, tot i fer un mes ben bo que no actuàvem, “La cançó…” seguia en plena forma.
I d’allí cap a Taradell. Vam exposar un recull de fotografies al vestíbul. Fetes a Espinelves, a Rubí, a Seva… I cartells. Cartells anunciant l’obra a tots els llocs esmentats i a d’altres com Vic i Òdena. Tot, sota el color de la campanya “País groc”, a la qual ens vam adherir tot vestint el vestíbul i el propi teatre de can Costa amb el groc llampant que uneix, ara com ara, la majoria social d’aquest país. I al defora, el dipòsit d’aigua de can Costa i Font, distintiu del recinte, que l’ajuntament va il·luminar de groc -des del 12O fins el 9N- exactament a les 18:30, coincidint amb l’inici de l’espectacle.
Van venir representants de Taradell, de Seva, de la comissió Osona 2014, vam rebre missatges de suport d’Espinelves, el punt on va començar l’aventura… i vam comptar amb la presència d’Anna Maria Mora, neboda de l’autor. Tots ells van complir. Ens tocava complir a nosaltres.
I “La cançó dels catalans” va fluir una vegada més. La Ivette, l’Alba, la Martina, la Maria P, en Xavier, en Tete, l’Oriol, l’Enric, en Claudi, en Gil, l’Ivan, en Manel, la Teresa, la Maria petita, la Leoní, la Maria J, en Gerard i la Carla des de l’escenari; en Marc des de la distància; i la marta i la Berta des del pati de butaques -ahir no actuaven-, van reivindicar un cop més amb el seu bon fer la memòria de l’Emili, la Maria, en Vicens, l’Enric, en Josep, en Lluís, la senyora Palmada, el senyor Bosch, el senyor Plans, i aquell enigmàtic N.N. que potser no sabrem mai com es deia. Una companyia de 2014, “3.Teatre” de Seva, reivindicant els membres de la companyia que va estrenar “La cançó…” aquell tèrbol 1922. Una gent que va veure com els prohibien trepitjar els escenaris tot just després de dues representacions, i que va viure i patir, com tota la seva generació, les desgràcies duna guerra que va representar misèria per a tots, i exili i mort per a bastants, actrius i actors inclosos.
“La cançó dels catalans” té una complicació afegida, la seva curta durada de només 35 minuts. No és fàcil dur a escena una obra que dura tan poc, a no ser que l’acompanyis d’alguna cosa més. Nosaltres ho hem fet, a base d’un pròleg i un epíleg ambientats el 9 de novembre de 2014, en plena votació. Perquè nosaltres ho tenim més fàcil que la gent de 1922, i ja no diguem que la de 1714. Nosaltres només ens hem de manifestar i, per sobre de tot, hem de votar.
Avui, 9 de novembre de 2014, hem decidit que ja n’hi ha prou de perdre. Ara ens toca guanyar!”.
Vet aquí una de les frases que s’escolten al final del nostre espectacle. Ens agradaria molt que no quedés només en això, en una frase més o menys reeixida d’un espectacle teatral. Que esdevingués, d’aquí a 27 dies, una frase premonitòria. Com ho ha de ser el groc del dipòsit de can Costa i Font.
Moltes gràcies, Gurb. Moltes gràcies, Taradell. Moltes gràcies, Seva. Moltes gràcies, Osona. Moltes gràcies, Catalunya.
Guanyarem!
Diumenge passat, 7 de setembre, desmuntàvem l’escenografia de “la cançó dels catalans”, com diu el clàssic, cansats però satisfets. Cansants perquè després d’una primera tongada de ‘bolos’ que abastava des de l’estrena absoluta de 2 dies a Espinelves fins a la primera sortida d’Osona, a Rubí, havíem tingut unes prolongades però enganyoses vacances. Enganyoses perquè, quan encara no havíem tornat tots, vam haver d’escometre un segon punt àlgid de la nostra aventura: preparar el retorn de ‘3. Teatre” a l’escenari de Seva, els dies 23 i 24 d’agost. Ho vam fer. I quan encara estàvem païnt la quantitat inesgotable d’emocions implícites i sobrevingudes d’aquells dies… patapam! Vic i Òdena, tot en un mateix cap se setmana. ‘Furgo’ amunt i avall, espais diferents cada cop, adaptacions d’escenografia, llums i moviments sobre la marxa…
I satisfets. satisfets perquè ens en vàrem sortir. Ens n’hem anat sortint. Mal m’està el dir-ho perquè en sóc part implicada, però aquest grup de teatre, a qui desconeixia totalment, té un nivell altíssim, tant els qui ja en formaven part -la majoria- com els nous fitxatges. Crec que poden arribar allí on es proposin.
Però encara no s’ha acabat. En teoria, després d’Òdena teníem un mes i escaig de repòs. El que passa és que l'”escaig” s’estenia entre els dies 8 i 11 de setembre, amb tot el que això comporta. La immensa majoria del grup, cadascú pel seu compte, formava part del 1.800.000 persones que ompliren Barcelona per la Diada, reclamant la independècia i exigint votar. Estic convençut que, poc o molt, “la cançó dels catanas”, el que hi passa i el que s’hi diu, ens acompanyava també pels carrers de Barcelona. Sembla, fins i tot, que al bus que baixava de Seva s’hiva cantar durant el trajecte el fragment més conegut de la composició que dóna títol a l’obra i que encara avui, quan el sentim, ens posa la pell de gallina…
Doncs bé: el cas és que, en teoria, ara sí que tindrem “vacances teatrals”. No la tornem a fer fins d’aquí a un mes. Dos dies, dos ‘bolos’. Gurb i Taradell. Però és que… sabeu què passa? Moltes coses, passen. Passa que serà el comiat, les dues últimes representacions; pass que comptaren amb la presència de la gent -espero que tota- que ha fet possible l’èxit (sí, ja sé que pot sonar pretenciós, però crec que podem parlar d’èxit). Esperem que hi siguin des de l’alcalde d’Espinelves fins a la neboda de l’autor, que no ens ha pogut veure fins ara i no es vol perdre l’última baixada de teló. Pel que fa a la resta de la gent, ja ens encarregarem de convidar formalment tothom, perquè ens faria molta il·lusió que hi fossin, que hi fóssiu.
Però encara passen més coses, dues fonamentalment. Una, les dates: 11 i 12 d’octubre, el cap de setmana de la Hispanitat. No es tracta d’atacar, ofendre ni insultar ningú, però seria absurd negar que “la cançó dels catalans” és absolutament contrària al que representa aquella commemoració, i no podem fer com si no ho sabéssim. Enguany, el 2014, enlloc de butifarrada, teatre! No ens estranyaria, pel que ens ha arribat, que fins i tot hi haguessin estelades entre el públic.
I una segona cosa, encara: el moment històric que estem vivint. Ahir, 11 de setembre, va passar una cosa no per esperada menys grossa i espectacular. Però és que en vénen moltes més: llei de consultes, convocatòria del referèndum, la dalla sempre a punt del Constitucional… i incògnites. Moltes incògnites. Nosaltres, a l’obra, dibuixem una possibilitat. Una de les coses que creiem que es podrien esdevenir, i que inclou a tant que el dia 9 de novembre hi hagi urnes al col·legi electoral com que… no, no us ho diré. haureu de venir-ho a veure. En qualsevol cas, el cap de setmana de l’11 i el 12 d’octubre cau enmig de la voràgine. Hauran corregut rumors a manta. Els nostres polític -i amb ells tots nosaltres- hauran rebut un fotimer d’amenaces. I “La cançó dels catalans”, una obra desacomplexadament política que parla del tema sense embuts, serà allí per dir-hi la seva.
Us ho perdreu?
AMB LA RÀBIA AL COS 