Skip to content

EL MITE DELS DOS TERÇOS

2_3rd_circle_y

Josep Antoni Duran i Lleida ha qualificat de despropòsit el fet de voler proclamar la independència amb una majoria de 68 escons. La resposta no s’ha fet esperar. Han aparegut diverses versions que venien a dir el mateix. La meva, via twitter, ha estat aquesta:

Si proclamar la independència amb un 50,01% seria un despropòsit, mantenir la dependència amb un 49,99% què seria, una genialitat? #JuntsPelSí

El que passa és que Duran ho compara amb el fet que no tan sols per reformar l’Estatut, sinó fins i tot per nomenar el Síndic de Greuges, cal una majoria qualificada de dos terços del Parlament, és a dir, 90 escons. I aleshores la seva apreciació ja no sembla tan criticable. Si un fet polític d’importància relativa com el del nomenament del Síndic, figura important però a anys llum del que representa crear tot un nou estat, demana una majoria tan qualificada, ja no diguem què caldria per assolir la independència…

Aquesta és la lectura fàcil, realitzable a simple vista. Però hi ha un error de base, que Duran coneix però calla: les dues coses no són comparables. Ni tan sols apujant el llistó de la transcendència fins al nivell d’una reforma estatutària a fons, el projecte independentista segueix sense ser comparable a res més. Per què? Doncs perquè ens movem en plànols polítics diferents.

La majoria qualificada, sigui dels 2/3 o de les 3/5 parts que calen per a la reforma constitucional, és una eina pactada per gent que es mou en una estructura política consensuada i voluntàriament compartida. Quan estigui redactada i aprovada la Constitució Catalana, tot i que segurament hauria de contenir un recurs pràctic de reforma ràpida, és més que probable que contingui també un nucli dur, curt però essencial, una mena de “nosaltres som així”, que eviti haver de fer una nova carta magna cada quatre dies. I per canviar aquest nucli dur no seria cap disbarat establir una majoria qualificada com aquelles de què estem parlant. En qualsevol cas, la idea essencial a retenir és que es tractaria d’una reforma plantejada en un marc jurídic compartit sense problemes per la majoria de forces polítiques representants de la ciutadania. Una manera de mantenir la rigorositat legislativa, si es vol.

El 27S no té res a veure amb tot això. El 27S es tracta de saber si la majoria de la ciutadania catalana es vol independitzar d’Espanya. La majoria en genèric, no 2/3 ni 3/5 parts. Dubto que el senyor Duran fos capaç de presentar-nos cap cas  d’un referèndum no ja d’independència, sinó del que sigui, una consulta universal on s’exigeixi o s’hagi exigit prèviament el 66% dels vots afirmatius. El Col·legi d’Arquitectes de Madrid, per exemple, reclama un referèndum sobre el futur de l’edifici anomenat España. S’ha de demolir i reconstruir-lo en un altre lloc, com vol el propietari? O s’ha de mantenir on és respectant-ne només la façana? A algú se li acut que, en cas de dur-se a terme tal referèndum, com sembla voler l’alcaldessa, s’establís que per guanyar-lo caldria una majoria de dos terços de la gent que anés a votar? Per visualitzar-ho més clarament: que si la participació fos del 100% caldria que hi votessin a favor 2.110.000 habitants del 3.165.000 que diuen que té Madrid? Oi que no tindria cap mena de sentit? I si l’exemple de l’edifici no us convenç, traslladeu-ho al referèndum sobre la independència d’Escòcia. Es facin els números que es facin, segueix sonant d’allò més absurd…

D’acord, això del 27S són unes eleccions autonòmiques, ja ho sabem. Però unes eleccions autonòmiques que la gent que anirà a votar, i només ella, convertirà o no en un plebiscit, en el referèndum legal que ens han impedit fer. Un triple empat entre 3 forces, per exemple, no seria un resultat plebiscitari. Una victòria contundent dels proindependència o dels antiindependència, en canvi, sí que serà llegit en clau plebiscitària, en una o altra direcció. I si guanya el projecte independentista, com que en aquell moment ja haurem superat el marc estatutari en el qual ens regíem fins ara, el mite del dos terços es trencarà en mil bocins. Es tractarà, ras i curt, de veure què vol la majoria de la gent. Majoria en escons? Fantàstic. En vots i en escons? Més fantàstic encara. Però l’única condició, la majoria. Encara que legalment encara hi serem, emocionalment allò ja no serà Espanya. I les normes d’un Parlament autonòmic espanyol restaran lluny, tan lluny…

Anuncis

FÈLIX RIERA

fr

El dia 2 de febrer de 2011 jo estava cursant, a IL3 (UAB), el segon anys del Màster en Gestió d’Institucions i Empreses Culturals. Recordo que els últims mesos vam haver de triar entre dues especialitats. L’altra no recordo quina era, però el cas és que jo em vaig decantar per les ‘indústries culturals´. Bàsicament, perquè això em permetia accedir a informació de primera mà relacionada amb teatre, televisió, cinema, llibres…, i em va semblar que en podria treure un bon bagatge. El cas és que ens vàrem apropar a diferents empreses destacades de cada sector, on ens varen rebre i atendre membres dels corresponents equips directius. Aquell dia de febrer ens tocava el món del llibre, amb la visita a “Edicions 62” o, més ben dit, al “Grup 62”. Fins feia un dia o dos, el seu Director editorial era el senyor Fèlicx Riera, que ja no en formava part perquè acabava de ser nomenat director de l’Insititu Català de les Indústries Culturals (ICIC) del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, organisme avui reconvertit en ICEC. Justament, aquell mateix matí hi havia hagut una roda de premsa on es va presentar l’equip del Departament sorgit de les eleccions al Parlament de Catalunya del 28/11/2010, i en la qual havia pres part el senyor Riera. Per deferència amb la Universitat, però, va complir amb la cita que tenien aparaulada. Val a dir que va ser una reunió molt interessant, com crec que reflecteix el fragment del treball acadèmic que vaig haver de fer, recollint una valoració de cadascuna de les sessions. Avui que el senyor Riera ha estat cessat com a Director de Catalunya Ràdio, vull fer públic el document. Amb dues puntualitzacions. La primera, que no hi ha res afegit avui, com podria comprovar qui aconseguís que la UAB li deixés veure el treball. La segona, que per no ser tendencións publico sencera la ressenya de la sessió. S’hi poden observar, clarament, valoracions positives i altres de no tant. Ara bé: com que hi va haver una cosa que em va sobtar moltíssim -de fet, la vaig deixar per al final de l’escrit- he decidit ressaltar-la en negreta. La valoració, que la faci cadascú.

– – – – – – – – – –

Sessió 4, 02/02/2011                                                                    GRUP 62 

Va ser una sessió curta, però molt intensa. Potser del que menys es va parlar va ser del sector editorial, però ho va compensar el caràcter global de la trobada. El marc general que va exposar d’entrada algú amb l’experiència de Fèlix Riera contenia determinades puntualitzacions que algú pot trobar òbvies, però que està molt bé recordar-les per tal que tothom sàpiga en quin terreny juga. Sentències com ara que “perquè es pugui parlar de sector cal que aquest tingui accés al mercat” podrien semblar efectivament obvietats, però en un país on la cultura de la subvenció i la pràctica amateur (i que consti que això no és una crítica a l’amateurisme) tenen una importància evident, no està de més recordar coses com aquesta.

Especialment útil va ser també tota la reflexió que va articular entorn de la digitalització, i de la qual destacaria dos aspectes cabdals: el fet que el concepte de “públic” com a element consumidor de cultura ha evolucionat de manera que ara hem de parlar necessàriament de “públics”, entesos com una suma d’individualitats més que com un col·lectiu, i un fet que, empesos per la modernització, oblidem sovint: “l’ésser humà no és analògic, és digital”. Em quedo, a més, amb interessants translacions temporals que demostren que, en el fons, tot és cíclic, com quan va comparar els clàssics editors, productors o marxants amb els actuals “portals” de la xarxa.

Vàrem entrar després en un dels temes inevitablement recurrent a totes les sessions: la propietat intel·lectual versus internet. Tot i que ho va embolcallar amb raonaments volgudament allunyats del tòpic, com ara “l’ample de banda és massa car”, o “els servidors no s’hi impliquen prou”, em va semblar que no feia aportacions que poguessin trencar l’immobilisme on estem instal·lats: d’una banda, la demanda de “cultura gratuïta”; de l’altra, la lluita contra “la delinqüència”. Sempre he cregut que mentre els qui en saben no busquin fórmules imaginatives, això no es resoldrà fins que els qui manen de debò a internet no decideixin que ha arribat el moment. No vaig sortir de 62 amb la impressió d’haver sentit cap proposta que signifiqués una novetat real en aquest sentit.

La resta de la sessió va seguir per camins igual d’interessants, amb temàtiques com la de la necessària reinvenció de la cadena de prescriptors, fins que vàrem arribar al final. I quin final! He dubtat sobre si això ho havia d’escriure o no. Sóc conscient que no té a veure directament amb el mòdul (tot i que indirectament potser sí, i molt), però he arribat a la conclusió que si no en parlo no em quedaré tranquil. Com a últim consell, Riera ens va destacar la importància del “Càlcul d’oportunitats”. Ens va dir, per exemple, que si algun cop ens arriben a oferir un sou de 300.000€, analitzem primer si podrem complir allò que ens demanen a canvi, i que si veiem que no és possible no ens deixem enlluernar pel caramel del sou. Fins aquí, perfecte. Però aleshores va seguir, i ens va dir aproximadament això:

“Per què creieu, si no, que he acceptat la direcció de l’ICIC? Jo sóc qui va a perdre-hi més, en aquest Govern, perquè cobraré menys de la meitat del que estic cobrant ara. Però jo sé que gràcies a ser director de l’ICIC entraré en contacte amb un seguit de sectors que ara no conec, i això pot fer que em sorgeixin noves oportunitats. És possible que d’aquí a quatre anys, estigui cobrant més del que cobrava fins ara”.

Renuncio a opinar. Només faré una pregunta: i la vocació de servei, on queda?

C’s, SEGON PARTIT DE CATALUNYA? I QUÈ?

cs

Darrerament, sobretot un cop passades les Municipals, sembla que això que en diem ‘el procés’ es torna a escalfar, degut sobretot a la proximitat del 27S i desmentint, n’estic convençut, allò que “el souflé” és desinfla. Ni era souflé, ni es desinfla.

Les converses sobre el tema tornen a estar a l’ordre del dia. Amb derivades diverses. Fa poc, per exemple, un conegut em parlava de la necessitat de ‘desemmascarar’ el partit Ciutadans, descobrir la seva naturalesa fonamental -que el meu interlocutor, encertadament, situa a la dreta de l’espectre polític-, per evitar que passi el que ja diuen algunes enquestes: que C’s esdevingui, després de les votacions del 27S, el segon partit de Catalunya.

Pel que fa a la necessitat de descobrir la naturalesa de C’s, hi estic d’acord. No pot ser que hi hagi gent que els voti considerant-los com a mebres de la “nova política”, com a paladins de la regeneració, i menys si qui ho fa es considera d’esquerres. Perquè quan C’s va començar el definien dues coses: d’una banda, i sobretot, eren nacionalistes espanyols. Unionistes, vaja. Però de l’altra, estaven decantats cap a l’esquerra. Com a mínim, cap a la socialdemocràcia. Quan no hi havia el tema nacional per enmig, el seu vot al Parlament coincidia molts cops, més del que es pot creure instintivament, amb ICV i ERC. No obstant, no van necessitar gaire temps per adonar-se d’on se situava la seva bossa de votants, i ara, tant si la votació és sobre la qüestió nacional o no, amb qui coincideixen sobretot és amb el PP. En aquest aspecte, sí que estaria bé desemmascarar-los.

Ara bé, pel que fa al fet que quedin segons el 27S… i què? De debò, i què? No diem que volem que siguin unes eleccions plebiscitàries? No ho diu també Albert Rivera, quan proclama que vol liderar un nou Govern no independentista? Doncs no ens ha d’estranyar que hi hagi un partit que aglutini la majoria del vot unionista, sobretot tenint en compte la corrupció que empastifa el PP i el desencís que ha generat el PSC. I si C’s aglutina el vot unionista, què tindria d’estrany que quedessin segons?

Ja sé que la resposta fàcil és deduir que també cal un partit que aglutini el vot independentista. Doncs ho sento, però no. Quan es diu que necessitem un referèndum (llegeixi’s “eleccions autonòmiques reconvertides”) amb un resultat tan clar com el que facilitava el referèndum escocès, referència recorrent dels últims temps, s’oblida una obvietat: Catalunya no és Escòcia. I no em refereixo a temes territorials, ni econòmics, ni històrics, ni… És molt més senzill que tot això: simplement, a Escòcia hi ha un sol partit independentista. Aquí n’hi ha com a mínim 3.

S’acaba de trencar la federació de CiU. I a Unió hi ha independentistes. Uns independentistes que el 27S tindran una llista on aixoplugar-se: la que es generi des de l’entorn de CDC, es digui com es digui. A ICV també hi ha independentistes (entre ells, ho recordo sovint, tres fundadors del PSAN). No sóc jo qui els ha de dir a qui votar, però se m’acut que la llista de l’entorn de la CUP, es digui com es digui, els seria una bona opció. I pel que fa als nous independentistes arribats del PSC (el partit Més i altres), oi que poden votar la llista de l’entorn d’ERC, es digui com es digui? Doncs si ara ho tenim tan fàcil, per què complicar-ho amb propostes de darrera hora a unes entitats sobiranistes de les que s’espera que centrin els seus esforços en fer campanya a favor del Sí? Calia?

Així com Escòcia ha esdevingut recorrent, Eslovènia i la coalició independentista DEMOS també ho ha estat i ho segueix essent. El seu exemple torna a treure el cap. De fet, jo mateix sempre en tinc a punt una imatge:

CIIYQogW8AEI9XR

Com es pot comprovar, són dades extretes directament de la pròpia Eslovènia, però per si no queda prou clar, també en tinc la versió catalana:

DEMOS 2

Sis partits independentistes, d’ideologies diferents, que es presenten per separat sota una marca comuna, i que proclamen junts després la independència. Algú em deia que la comparació no serveix, perquè després van fer un referèndum com cal. Tant “com cal”, hi afegeixo jo, que va donar pas a una guerra, la dels “Deu dies”, contra Sèrbia. A més, el nostre primer projecte de full de ruta ja preveu un referèndum final, el d’aprovació de la Constitució.

Ah, i per acabar, com també em va dir algú altre… us imagineu que els diferents dirigents de DEMOS haguessin dit que plegarien si no guanyaven? A hores d’ara, Eslovènia encaran o seria independent. Perquè qui va “guanyar” no va ser cap dels sis, sinó el partit unionista majoritari… Per tant, hi insisteixo: Ciutadans, segon partit de Catalunya? I què?

ENTRADES AMB IVA O SENSE

ZONES ENTRADES

En una de les entrevistes que osona.com ha fet als caps de llista de les forces que presenten candidatura a les municipals de Vic, l’entrevistat va deixar anar una frase contundent: Si municipalitzem l’Atlàntida haurem d’apujar les entrades un 21% perquè els haurem d’aplicar l’IVA. El candidat, de qui no cal esmentar el nom perquè això no és una qüestió personal sinó conceptual, i tothom qui està interessat en el tema ja haurà llegit l’entrevista, tenia tota la raó. Un teatre amb gestió municipal està obligat a carregar l’IVA a les entrades, amb l’única excepció dels espectacles produïts pel mateix teatre, cosa que, si no es disposa d’una companyia estable -i n’hi ha poquíssimes- és molt difícil que es produeixi. En canvi, una Fundació com la que gestiona avui l’Atlàntida, està exempta d’IVA en les seves activitats culturals.

Uns dies més tard, el mateix candidat, mitjançant el seu compte de twitter, ens informava que al teatre “La Faràndula” de Sabadell, per assistir a les sessions de l’òpera “Turandot” de Puccini que hi presenten els “Amics de l’Òpera de Sabadell”, el preu de les entrades de platea era de 60€, mentre que el seu equivalent a l’Atlàntida, on s’acaba de veure l’espectacle,era de 49€. El “sense comentaris” amb què tanca el candidat la informació sembla donar-li, doncs, la raó.

A partir d’aquí, i com que el debat sobre la gestió de l’Atlàntida és prou important com per reconèixer quan els altres tenen raó, ens hem posat a investigar una mica. I és així com en Xevi Font, company a la llista electoral d’ERVic-Som Vic i “teatreru” empedreït, es va capbussar a internet. I aquest n’és el resultat:

Per començar, una puntualització: “La Faràndula” no té només platea. I si bé és certa la comparativa 60€-49€ per a aquestes localitats, la seqüència completa és la següent:

LA FARÀNDULA

Platea: 60€

1a fila Pis: 54€

2a a 8a fila Pis: 35€

1a fila General: 27€

General: 15€

L’ATLÀNTIDA

Platea: 49€

Amfiteatre: 44€

Excepcions: Amics (48€/43€), Padrins (43,10€/38€), Alumnes Escola Música (24,50€/22€)

Conclusió: a banda de les entrades “cares”, a Sabadell hi ha “preus populars” a l’abast del conjunt de la població. A Vic, no. I -aquesta és una opinió estrictament personal- no crec que qui pugui pagar una entrada de 49€ s’hagi de quedar a casa per no poder pagar-ne una de 60€.

Però amb això no n’hi havia prou, i hem seguit fent comparatives amb el mateix espectacle. Només hi posem els preus de teatres de fora, perquè els de Vic ja els hem vist:

AUDITORI DE GRANOLLERS

Zona A: 50€

Zona B: 25€

TEATRE MUNICIPAL DE GIRONA

Diverses zones: 48€, 36€, 20€, 10€

AUDITORI DE SANT CUGAT

Públic en general: 50€

Majors de 65 anys: 45€

Entre 20 i 29 anys: 40€

Menors de 20 anys: 35€

TEATRE FORTUNY DE REUS

Diverses zones: 45€, 25€, 15€

En principi en Xevi s’havia centrat en “·Turandot”, però remenant remenant, ha topat amb això:

Versió musical de “El Petit Príncep”, produït per “la Perla 29”, dirigida per Àngel Llàcer i Manu Guix:

TEATRE KURSAAL DE MANRESA: tots els públics 22€

L’ATLÀNTIDA: adults 26€, infants 20€.

I això és tot. No insistiré en la vessant social, en el fet d’apropar les arts escèniques al conjunt de la ciutadania, de donar facilitats amb una àmplia gamma de preus. Em quedo amb el tema de l’IVA. Sabeu què son TOTS, ABSOLUTAMENT TOTS els teatres que s’esmenten en aquest escrit? Efectivament, teatres municipals de gestió pública. Portats directament des d’un ajuntament o, com en el cas del Fortuny, des d’un consorci format per l’Ajuntament i la Diputació. En qualsevol cas, no n’hi ha cap en mans privades, siguin d’una Fundació o de la mena que siguin. I ara arriba la pregunta: si les entrades dels teatres amb gestió pública han de ser necessàriament un 21% més cares que les de l’Atlàntida perquè estan obligats a carregar-hi l’IVA… com és que en la immensa majoria de casos ressenyats l’Atlàntida és igual de car o més? Com es menja, això?

Vet aquí una de les preguntes que caldrà mirar de respondre si la Ciutat accepta dur a terme el procés participatiu que proposa ERC de VIc per ser realitzat durant la primera temporada de la propera legislatura. Un procés que, sota l’empara de la Llei de consultes populars no referendàries i d’altres formes de participació ciutadana (la del fallit 9N, vaja), hauria d’utilitzar-ne tots els recursos que aquella preveu, és a dir:

FASE PRÈVIA:

  • Enquestes: universals o per “panels ciutadans”
  • Audiències públiques ciutadanes: presentació de propostes per part de persones, entitats i organitzacions
  • Fòrums de participació: oberts al conjunt de la ciutadania

FASE FINAL:

Procés de participació ciutadana: S’hi sotmetran a votació les propostes concretes sorgides de la fase prèvia.

I si un cop acabat el procés la majoria ciutadana optés per tornar a la gestió municipal, molt probablement mitjançant un organisme autònom, recurs que permetria una agilitat no sotmesa a l’encarcarada i molt lenta dinàmica de l’estructura de l’Ajuntament pura i dura, el segon any de legislatura serviria, seguint estrictament els terminis marcats per la llei, per dur a terme la “feina de retorn” necessària per canviar de gestió privada a pública. Arribaríem, així, al final dels dos anys de pròrroga en què ens trobem actualment.

És només la nostra proposta. S’hi pot estar d’acord o no. Però com a mínim, posem TOTES les cartes sobre la taula, no només les que ens convenen…

VA PER TU, JOAN!

FREIXANET 2

Ahir va ser un dia molt emotiu. Presentàvem la llista completa d’ERCVic-SomVic que, encapçalada per en Joan Ballana, està generant -com es va poder comprovar ahir mateix- força expectatives. Se’n podrien dir moltes coses, de l’acte d’ahir. Jo, si m’ho permeteu, l’agafaré com a excusa. Fa un mes i un dia que vull fer una cosa, i no acabo de posar-m’hi. Gràcies a ahir, ara en tinc l’ocasió. M’explicaré.

L’acte va començar amb un minut de silenci per homenatjar en Joan Freixanet, històric militant d’ERCVic que ens va deixar ahir feia justament un mes, a la impressionant edat de 93 anys. Impressionant no tant pel guarisme en si, sinó per les condicions de plena capacitat intel·lectual que omplien aquells 93 anys. Una capacitat que cada cop que parlaves amb ell es convertia en una lliçó vital, sovint carregada de reflexions polítiques. Encertadíssimes, val a dir.

Jo estic en deute, amb en Joan Freixanet. ERCVic, durant força temps, ha organitzat un acte d’homenatge al president Companys, coincidint amb l’aniversari del seu assassinat. Cada any, en finalitzar l’acte, en Joan Freixanet hi llegia algun poema, extret d’un llibre de poesia catalana que custodiava com un tresor. Un bon dia, però, com anava fent darrerament amb moltes altres coses, va anunciar que aquell seria el darrer any en què ho faria. I em va dir que creia que a parir d’aquell moment jo podia agafar el seu relleu. Afortunadament, no va ser així. I no ho dic perquè dubti si em veuria o no capaç de fer-ho, sinó perquè justament aquell any, l’homenatge a Companys va deixar de ser un acte d’ERC per esdevenir un acte de ciutat. Evidentment, no hauria tingut cap sentit que fos un militamt d’ERC que llegís els poemes finals. Exceptuant el propi Freixanet, a qui se li va demanar que el primer any d’homenatge col·lectiu tornés a fer ell la lectura, en una mena d’homenatge personal que, sortosament, va acceptar.

És, si voleu, una anècdota sense importància, però quese  m’ha quedat gravada. Va ser, ho dic amb la mà al cor, tot un honor. No tenia per què haver-ho fet. És des d’aquell moment que em sento en deute amb ell. I he decidit pagar-lo, de la manera que ell mateix havia pensat: amb un poema. Un poema d’Àngel Guimerà el títol i contingut del qual, encara que estan pensats per a una persona jove, s’adiuen  amb la joventut interior d’en Joan Freixanet.

Abans, però, deixeu-me plasmar aquí la imatge que estic convençut que li hauria agradat més de l’acte d’ahir: la de tota la gent que forma la llista d’ERCVic-SomVic fent pinya amb tota la gent que va assistir a l’acte, que són de fet la nostra força. És a aquest treball col·lectiu que en Joan Freixanet donava una importància cabdal, com va demostrar a bastament durant la seva trajectòria vital. Estic segur que, si no se n’hagués anat, en Joan seria a primer terme d’aquesta fotografia, En el seu lloc, enguany hi és la seva filla.

LLISTA 2

I ara sí, el poema d’Àngel Guimerà:

EN LA MORT D’UN AMIC

Perdut, com la viola, a l’ombra d’una penya,

guaita d’un tany de roure l’exuberant tendror,

mes una nit l’esclafa la rústega espardenya

d’esgarriat pastor.

 

Torna amb el sol el dia, besos l’oreig mormora,

llença perfums la murtra, canta l’ocell polit;

tot com abans alegre, res en el bosc enyora

el rebrollet marcit.

 

I un jorn, aqueixa planta brotada a la ventura

haguera tret les soques sobre el pinar pompós,

nodrint-se de la saba, dintre la terra dura,

com d’un pit amorós!

 

Aquest així tu fores, amic que tant aimava:

vingué la mort funesta, la llosa t’encobrí,

i eix dia Catalunya, per qui ton cor gosava,

ni va saber ta fi.

 

I era ton ser el roure que agegantant-se un dia

haguera estès ses branques per a cobrir els camps,

i el vent entre ses fulles en va es cargolaria,

i en va el gavell dels llamps.

 

Per çò jo, que sabia la vàlua de ta essència

que encara embolcallava ta fresca joventut,

voldria alçar ta glòria més alt que l’existència

que hauries merescut.

Què hi fa, si humil finares? Com el granet de sorra

clavat sobre la pedra que és part del fonament,

val el granet que forma la cima de la torre

de l’altiu monument.

 

Quan vinga el jorn de glòria per despertar la terra,

l’onada majestuosa que eix mar aixecarà

tant la faran les gotes vingudes de la serra

com les gotes del pla.

 

Reposa en la fossana. Quan vinga el jorn de feina,

quan fonga les tenebres l’antorxa del matí,

jo ja et diré al clavar-la dintre del camp mon eina;

“Va per tu i va per mi!”

Resposta a Joan Armet, Jaume Bosch, Dolors Camats, Miquel Àngel Essomba, Màrius Garcia, Ricard Gomà i Laura Massana

IMG-20150309-00303

Dissabte passat, el diari ARA publicava un article signat per les persones que esmento al títol del meu escrit, militants totes elles d’ICV. A l’article, titulat ICV i el sobiranisme, hi defensaven el full de ruta aprovat pels ecosocialistes en la seva recent convenció.

En conec personalment tres, de les persones signants, encara que amb diversos graus de relació. Amb la Dolors Camats hi vaig coincidir quan jo ja militava a ERC, bàsicament amb motiu de la redacció de diverses lleis. De manera especial la de creació del CoNCA, però també, puntualment, d’altres com la llei del Cinema. Amb en Jaume Bosch vàrem compartir durant 10 anys militància a ICV, i tot i que hi vaig tenir poc tracte, el recordo perfectament com l’eterna esperança del sector més sobiranista de la formació. El cas d’en Joan Armet és diferent: vàrem coincidir a l’Entesa dels nacionalistes d’Esquerra, de la mà de la qual vàrem entrar a ICV, i sempre he sentit envers ell l’admiració d’una trajectòria de pedra picada que el va dur, ja fa molts anys, a ser la cara més visible del PSAN que va contribuir a fundar.

Faig tota aquesta introducció per explicar que, malgrat fer molts anys que ja no milito a ICV (des del segle passat, de fet), sempre me n’ha interessat tot allò que afecta el sector independentista de la formació, que encara existeix, i dins del qual compto amb uns quants amics, alguns de molt bons. És justament per això que l’article esmentat m’ha provocat una sensació important de decepció, fins el punt de fer-me entrar ganes de respondre’l. El que no faré, però, és respondre des de la meva militància a ERC, perquè aleshores no aniria més enllà de la típica controvèrsia política d’un militant d’un partit que discrepa d’uns militants d’un altre partit. El de sempre, vaja. No, el que intentaré fer –si me’n sortiré o no ja ho dirà qui ho llegeixi- és respondre a partir de converses mantingudes amb aquests amics que deia, que mai –i això ho voldria deixar molt clar- no s’han plantejat passar-se a ERC, i entre els quals hi ha gent que encara milita a ICV i d’altres que ho han deixat de fer en els darrers mesos. Intentaré, doncs, posar-me en la seva pell per rebatre l’article punt per punt. Som-hi.

D’entrada, un comentari genèric. L’article comença amb una autovictimització: …l’interès incomprensible d’aguns sectors externs a ICV d’expulsar-nos de l’àmbit del sobiranisme: no ho aconseguiran. Però és que en aquest debat ja no parlem de sobiranisme sinó d’independentisme, i és d’aquí d’on no és que els vulguin expulsar, sinó d’on es considera que s’han expulsat ells mateixos. Fins ara, ICV es mantenia al bloc sobiranista justament per això, perquè era només sobiranista, advocava només pel dret a decidir. Quan ha arribat l’hora de la veritat, d’apostar directament per la independència, se n’ha  desmarcat.

Segueix després un paràgraf que vol explicar que allò que s’ha aprovat supera el federalisme habitual en la trajectòria d’ICV, que propugna un trencament radical amb l’statu quo, i que va més enllà, fins i tot, de la confederació. Que, en definitiva, reconeix el dret a la secessió, a marxar d’Espanya si el poble català ho vol. Aquí sorgeixen dues evidències fonamentals: si sempre s’ha dit que dos no es federen si un no vol, ja no diguem en el cas d’una confederació, on s’acostumen a associar estats abans independents. Si el full de ruta aprovat en la convenció d’ICV no explica per enlloc com es podrien confederar Catalunya i Espanya, com s’hauria de fer això d’anar més enllà de la confederació? I què vol dir anar més enllà de la confederació? Si es refereix a això de marxar d’Espanya si el poble català ho vol, com sabrem si ho vol o no? Estem insistint en el famós referèndum? Cal tota una convenció per dir el mateix que diu el PSC, que volem un referèndum legal i acordat?

Es recorda, tot seguit, una cosa que cal admetre d’entrada que és certa: el pla Ibarretxe, elogiat des de Catalunya, coincideix amb la proposta d’ICV d’establir un estat lliure en el marc d’un estat espanyol plurinacional. Es pregunten els signants de l’article com és que els qui lamentaven que Catalunya no tingués la gosadia d’emprendre un camí similar desqualifiquen ara la proposta d’ICV. Doncs molt senzill: perquè ara és ara i abans era abans. Perquè el suport que té la independència ara és exponencialment superior al que tenia abans. Abans ens semblava vàlida per a casa nostra la idea d’un dirigent que veia com les seves propostes no tenien el suficient suport popular a casa seva. De fet, si Ibarretxe es va fer enrere va ser justament per això, perquè es trobava pràcticament sol. La proposta de “pla Ibarretxe 2” que fa ICV hauria estat vàlida quan l’independentisme era residual a Catalunya. Avui sembla només una manera de posar aigua al vi.

El paràgraf següent planteja l’opció que l’estat espanyol seguís eternament enrocat, negant-se a qualsevol negociació. Diuen els signants que en aquest cas ICV podria optar per la solució independentista, després d’un debat intern i amb la celebració posterior d’un referèndum a Catalunya. Admeten que per arribar a aquest punt caldria esperar les eleccions espanyoles, per saber si hi hauria o no possibilitats de negociació. Però hi afegeixen tot seguit que no hi ha diferències entre aquesta hipòtesi i el full de ruta de CiU i ERC, ja que ¿Algú es creu de veritat que el mes de setembre es proclamarà la independència a les portes d’unes eleccions a l’Estat que podrien obrir o no una nova etapa? Arribats a aquest punt, i si respongués a partir de la pròpia militància, hauria de dir que ERC, com a mínim, sí que s’ho creu perquè no veu viable cap negociació posterior, però he promès respondre des del desencant de sectors propers a ICV. I des d’aquest punt de vista, només puc dir una cosa: l’article fa una interpretació subjectiva –com totes les interpretacions- d’un fet impossible de concretar. Quan es comença un fragment amb un “Algú es creu de veritat que…?”, es deixa tot a la creença de qui ho llegeix. A partir d’aquí, escriure és gratis i d’arguments pocs.

El que ve després ho copiaré literalment: Per això la convenció ha aprovat la necessitat de plantejar a totes les forces polítiques catalanes la signatura d’un compromís pel dret a decidir en el qual tots ens comprometem a no donar suport a cap majoria parlamentària a Madrid, sigui del color que sigui, si no hi ha l’acceptació de celebrar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Una llarguíssima frase de, si no m’he descomptat, 59 paraules, que engloba al seu si un mínim de 6 frases subordinades. Tot, per acabar reclamant un “referèndum d’autodeterminació”. En quin termes? Amb quines preguntes? Amb quina finalitat? I sobretot, amb qui? Amb Podemos? Ja són prou de fiar? I trauran majoria absoluta? Encara sou en aquest punt? Doncs nosaltres ja no. Dieu que no sou ingenus, que ni PP, ni PSOE ni Podemos (vosaltres els dieu Podem) no mereixen cap confiança en aquest tema. Aleshores?

Us dediqueu després a recordar-nos com és de difícil això de la independència, que mentre uns creiem que és a tocar, vosaltres sou conscients que el procés serà lent i difícil, i que som on som –val més saber-ho i dir-ho. És a dir: mentre nosaltres “creiem”, vosaltres “sou conscients “ i “sabeu”. Tothom és lliure de creure el que vulgui, però ha passat l’època de les infal·libilitats. I pel que fa a allò de que cal sumar i no restar, només una pregunta: sumar a què?

Seguim: Iniciativa ha estat al costat de la majoria del poble en totes les declaracions aprovades pel Parlament. Cert, a l’hora de la retòrica hi heu estat. Al Congrés de Diputats exigint la celebració del referèndum. Cert, quan sabíeu que el No era segur, hi heu estat. Al carrer en totes les mobilitzacions. Parcialment cert. Us podria donar noms i cognoms de militants d’ICV que el 2013, quan la Via Catalana, es van escampar pel territori perquè no veien clar que allò que vau fer a Barcelona –del tot legítim- representés una plena adhesió a la mobilització col·lectiva. I el 9N. Cert, però vosaltres més que ningú sabeu que ICV s’hi va afegir molt a darrera hora, al 9N, i després que molts militants, segurament vosaltres entre ells, varen haver de pressionar internament perquè així fos.

Penúltim paràgraf: I ara (ICV) ha aprovat fixar un full de ruta propi perquè no acceptem el que CiU i ERC han pactat al preu d’aprovar uns pressupostos antisocials. Ja he dit que respondria des del punt de vista dels meus amics que fins fa poc estaven –i alguns encara hi són- dins d’ICV. Respondré, doncs, amb les seves paraules: Totalment cert. Aquests són uns pressupostos antisocials. Però és que els prorrogats el 2013 i els aprovats el 2014 també ho eren. Els del 2015 el que fan és consolidar aquelles retallades. I en canvi, durant aquells anys vosaltres vareu fer pinya en un full de ruta sobiranista compartit per CiU, ERC i la CUP. Com és que ara no?  Molt probablement, pel que dèiem en començar: abans es tractava només del dret a decidir, i ara es tracta de la independència. I aquí, ICV ja no hi juga. Perquè a veure, qui us obliga a afegir-vos al full de ruta CiU/ERC? I què us impedeix apostar per la independència, si no el seguiu? O és que creieu que si la CUP no accepta un punt unitari al programa electoral, si elabora el seu propi full de ruta, aquest no serà nítidament independentista? Vet aquí la diferència.

Al darrer paràgraf us refermeu en la vostra posició. Aquí, i a manera de colofó, podríem deixar caure una reflexió: fa poques hores, el coordinador de CiU va dir que el seu partit no era independentista sinó nacionalista. Això vol dir que, un cop assolida una possible independència, CiU seguiria essent nacionalista. I ser nacionalista en un país independent no és, en absolut, una cosa que un militant d’ICV pugui trobar raonable, sinó més aviat estranya i fins i tot perillosa. Hi ha, en canvi, una altra versió de l’independentisme que el vincula als drets socials que vosaltres reivindiqueu. De debò que us en voleu autoexpulsar?

ROSA NOVELL

TAULA RODONA

Acaba un cap de setmana familiarment intens. Estoneta per seure davant de l’ordinador i deixar anar el pensament. Les notícies familiars positives per una banda; per l’altra, les males notícies col·lectives: ens deixen Jordi Tardà i Rosa Novell. En Tardà l’he escoltat sovint, però no sóc musicalment gaire competent (manera suau de dir-ho), i tot i haver llegit molt Tintín, sóc més d’Astèrix. Un record, això sí, per a un batallador constant en pro de la cultura.

La Rosa Novell és una altra qüestió. No la vaig tractar personalment fins l’any 2013. El seu germà, en Queco Novell, sí. Dúiem els fills a la mateixa escola, i vàrem tenir una topada més que considerable amb la Conselleria d’Educació del moment. Jo presidia l’AMPA i ell, encara en funcions de “periodista tradicional”, va ser dels més combatius juntament amb gent com en Manel Lucas, també pare de l’escola. Una forta abraçada, Queco.

I va arribar l’any 2013, crec recordar que el mes de març. L’AADPC, mitjançant la revista “Entreacte”, va organitzar una taula rodona que, sota el títol genèric de “Nou horitzó cultural”, pretenia albirar possibles sortides de futur per al cimena i el teatre. Finalment, ens vàrem centrar sobretot en el teatre. Vaig tenir la immensa satisfacció -i per què no dir-ho, també un punt d’orgull- de compartir unes quantes hores de tertúlia intensa amb en Manel Barceló, en Miquel Agell, l’Ester Bartomeu, que feia de moderadora i, com deia, la Rosa Novell.

Sabia, per coses que ja li havia sentit dir, que tindríem divergències en algun punt concret, en especial els posicionaments sobiranistes de cadascú. En vam tenir també a l’hora de considerar la cultura com “la 4a pota de l’estat del benestar”, ja que la Rosa temia que un plantejament així portés a una gratuïtat absoluta que desprestigiés conceptualment el fet cultural. En vàrem parlar molt, en vàrem debatre molt, i ens vàrem respectar molt.

Perquè, sabeu què? Hi havia una mena de corrent de base, en tot el que deia i feia Rosa Novell, que em resultava molt familiar i al qual em sentia molt proper. Una manera d’encarar la vida, si voleu. Tinc una teoria, sobre això: és el mateix que em passava amb el meu enyorat mestre, Jaume Melendres, desaparegut ja fa alguns anys: encara que en etapes diferents, tots tres havíem estat alumnes, en els últims anys del franquisme, a l’Antiga Escola del Mar del barri del Guinardó, a Barcelona. I això marca. No se en quin sentit, però estic segur que marca i no s’oblida mai.

Com a persona de teatre, el que més m’emociona del comiat de la Novell és que, quan tothom es preparava per dir-li adéu l’any 2014, quan la malaltia semblava que se l’havia d’endur, ella es va refer. Amb greus seqüeles, és cert, però insuficients per impedir-li representar al Romea, en companyia (i sota la direcció) del gran Abel Folk, el que havia de ser, a banda d’altres detallets puntuals, el seu últim paper a escena, en una obra de títol premonitori: L’ÚLTIMA TROBADA. Lluitadora fins el final, doncs.

Moltes gràcies per tot, Senyora Rosa Novell.

(la foto, un moment de xerrada distesa després de la taula rodona)