EL MITE DELS DOS TERÇOS

Josep Antoni Duran i Lleida ha qualificat de despropòsit el fet de voler proclamar la independència amb una majoria de 68 escons. La resposta no s’ha fet esperar. Han aparegut diverses versions que venien a dir el mateix. La meva, via twitter, ha estat aquesta:

Si proclamar la independència amb un 50,01% seria un despropòsit, mantenir la dependència amb un 49,99% què seria, una genialitat? #JuntsPelSí

El que passa és que Duran ho compara amb el fet que no tan sols per reformar l’Estatut, sinó fins i tot per nomenar el Síndic de Greuges, cal una majoria qualificada de dos terços del Parlament, és a dir, 90 escons. I aleshores la seva apreciació ja no sembla tan criticable. Si un fet polític d’importància relativa com el del nomenament del Síndic, figura important però a anys llum del que representa crear tot un nou estat, demana una majoria tan qualificada, ja no diguem què caldria per assolir la independència…

Aquesta és la lectura fàcil, realitzable a simple vista. Però hi ha un error de base, que Duran coneix però calla: les dues coses no són comparables. Ni tan sols apujant el llistó de la transcendència fins al nivell d’una reforma estatutària a fons, el projecte independentista segueix sense ser comparable a res més. Per què? Doncs perquè ens movem en plànols polítics diferents.

La majoria qualificada, sigui dels 2/3 o de les 3/5 parts que calen per a la reforma constitucional, és una eina pactada per gent que es mou en una estructura política consensuada i voluntàriament compartida. Quan estigui redactada i aprovada la Constitució Catalana, tot i que segurament hauria de contenir un recurs pràctic de reforma ràpida, és més que probable que contingui també un nucli dur, curt però essencial, una mena de “nosaltres som així”, que eviti haver de fer una nova carta magna cada quatre dies. I per canviar aquest nucli dur no seria cap disbarat establir una majoria qualificada com aquelles de què estem parlant. En qualsevol cas, la idea essencial a retenir és que es tractaria d’una reforma plantejada en un marc jurídic compartit sense problemes per la majoria de forces polítiques representants de la ciutadania. Una manera de mantenir la rigorositat legislativa, si es vol.

El 27S no té res a veure amb tot això. El 27S es tracta de saber si la majoria de la ciutadania catalana es vol independitzar d’Espanya. La majoria en genèric, no 2/3 ni 3/5 parts. Dubto que el senyor Duran fos capaç de presentar-nos cap cas  d’un referèndum no ja d’independència, sinó del que sigui, una consulta universal on s’exigeixi o s’hagi exigit prèviament el 66% dels vots afirmatius. El Col·legi d’Arquitectes de Madrid, per exemple, reclama un referèndum sobre el futur de l’edifici anomenat España. S’ha de demolir i reconstruir-lo en un altre lloc, com vol el propietari? O s’ha de mantenir on és respectant-ne només la façana? A algú se li acut que, en cas de dur-se a terme tal referèndum, com sembla voler l’alcaldessa, s’establís que per guanyar-lo caldria una majoria de dos terços de la gent que anés a votar? Per visualitzar-ho més clarament: que si la participació fos del 100% caldria que hi votessin a favor 2.110.000 habitants del 3.165.000 que diuen que té Madrid? Oi que no tindria cap mena de sentit? I si l’exemple de l’edifici no us convenç, traslladeu-ho al referèndum sobre la independència d’Escòcia. Es facin els números que es facin, segueix sonant d’allò més absurd…

D’acord, això del 27S són unes eleccions autonòmiques, ja ho sabem. Però unes eleccions autonòmiques que la gent que anirà a votar, i només ella, convertirà o no en un plebiscit, en el referèndum legal que ens han impedit fer. Un triple empat entre 3 forces, per exemple, no seria un resultat plebiscitari. Una victòria contundent dels proindependència o dels antiindependència, en canvi, sí que serà llegit en clau plebiscitària, en una o altra direcció. I si guanya el projecte independentista, com que en aquell moment ja haurem superat el marc estatutari en el qual ens regíem fins ara, el mite del dos terços es trencarà en mil bocins. Es tractarà, ras i curt, de veure què vol la majoria de la gent. Majoria en escons? Fantàstic. En vots i en escons? Més fantàstic encara. Però l’única condició, la majoria. Encara que legalment encara hi serem, emocionalment allò ja no serà Espanya. I les normes d’un Parlament autonòmic espanyol restaran lluny, tan lluny…