Barcelona 19/05/2017 – Madrid 22/05/2017

L’acte del Palau de Congressos organitzat pel Pacte Nacional pel Referèndum el passat 19 de maig, va començar amb crits d’independència. No era el més desitjable, però sí el més previsible.

No cal que vagi explicant aquí que sóc independentista, que estic vonvençut que farem el referèndum, i que òbviament votaré que sí. Però divendres tocava una atra cosa. Hi ha qui diu que totes aquestes reclamacions d’un referèndum acordat no són més que demandes retòriques, per carregar-nos de raons per dur-ne a terme un d’unilateral. I és cert que, arribat el cas del referèndum unilateral -que també estic convençut que arribarà- ens anirà molt bé aquest argumentari.

Però no oblidem que tota aquesta retòrica es transformaria en realitat si el govern espanyol acceptés dialogar. Perquè una cosa és innegable: justament perquè volem presentar la nostra decisió com a políticament lògica i inevitable davant de la comunitat internacional, les coses s’estan fent de manera molt seriosa. I es completaran avui amb l’acte màxim de seriositat: anant fins a casa de l’altre, del qui no et vol escoltar, per dir-li allí mateix, resumit en una sola exposició, tot el que li hem anat exposant fins ara. L’altre ens repetirà que no, que ni parlar-ne, que res de res, però com que la proposta serà tan sòlida, tan coherent i tan raonada, l’altre no estarà dient que no a una ocurrència sense cap ni peus. Estarà dient que no a una solució política que s’ha implementat i funcionat en llocs com Escòcia i Canadà i que, a molts altres llocs, democràtes de fets i no només de paraula, veuen també com la sortida més assenyada. Dit d’una altra manera: el govern espanyol té avui la seva darrera oportunitat.

I no confonguem el que seria una resposta coherentment democràtica amb aquella ocurrència d’anar a explicar-se al Congreso. De debò que no entenc el rebombori que ha generat, tant a favor com en contra. No entenc ni tan sols les acusacions de filibusterisme que s’han fet al govern espanyol, en el sentit que el que volia era anar allargat el procés en el temps. No és ni tan sols això. Recordeu com va acabar el “Pla Ibarretxe”? Recordeu la solitud d’aquell home enfront del poder de Madrid? Recordeu què li van dir, com el van menysprear? Doncs això, ni més ni menys que aquesta humiliació, és el que ens proposen ara a nosaltres. En el seu moment, Ibarretxe estava pràcticament sol. Puigdemont, Junqueras i Romeva, en canvi, tenen el suport de milions de persones. Cal que ens rebaixem ni tan sols a parlar-ne, d’aquesta pseudoproposta?

No tocaven, l’altre dia, els crits d’independència. De tota manera, tot i que entre el públic hi havia, segur, gent que votarà que no però que vol el referèndum, i gent que encara no sap què votarà però que també vol el referèndum, és evident que la majoria d’assistents estàvem pel sí, com ho està -i ho demostrarà- la majoria de la població. És comprensible, per tant, que sorgís espontàniament la voluntat independentista. I és encara més lloable la transformació immediata d’aquella voluntat en el “Votarem, votarem!” que es va fer hegemònic, aquest sí, al llarg de l’acte.

Jo vaig deixar l’estelada a casa, cosa que no faig mai. I em vaig emocionar amb el “Canto a la libertad” d’en Labordeta (Habrá un dia que todos, al levantar a vista…), cosa que faig sempre. Perquè en ho creiem, que volem pactar el referèndum. Però encara ens creiem més que si avui ens deixen definitivament clar -per si no ho tinguéssim prou – que no pensen pactar res, no cal que ens hi seguim esforçant. La mala llet que traspuava Rajoy en la compareixença d’aquest matí evidencia que ja no saben ni què fer ni què dir. Que s’adonen que s’havien cregut la seva pròpia mentida, el mantra que “el referèndum no es farà”. Demostrem-li que sí, que la por que treu el cap darrere de la seva mala llet està plenament justificada…