Ahir vaig plorar

 

Eren les 8 del vespre. Com a la resta del país, a Vic ens vàrem concentrar per enèsima vegada tot reclamant la llibertat dels presos polítics catalans. El motiu d’ahir era la decisió que ha de prendre el Supremo sobre l’alliberament o no d’Oriol Junqueras, però la veritat és que no en necessitem, de motius. Tenim clar que sortirem on calgui, tants cops com calgui. I que, per sobre de tot, aquesta no és una situació “normal”. Ben al contrari: l’actual estat de coses és extraordinàriament negatiu, i així ho vivim. També ahir.

Primer va parlar l’Alcaldessa, obrint l’acte. Tot seguit, ANC Osona, Òmnium Osona, ANC Vic i CDR Vic van llegir un manifest més contundent que els de les darreres vegades. Perquè n’estem més que farts. I aleshores va arribar l’hora de fer sentir les nostres veus. Cantant.

Dos blocs de cançons, separats per un Cant dels Ocells instrumental. Al segon bloc, les combatives: un fragment de l’Estaca, i el “Quan somrius” de Josep Thió amb la lletra adaptada per fer referència als presos polítics. Però he iniciat aquest escrit per parlar específicament del primer d’aquests dos blocs. Dues estrofes de tres nadales tradicionals, sense retocs. D’una sola tirada, “Les dotze van tocant”, “El noi de la mare”, i “Santa nit”. No ho vaig poder evitar. Vaig plorar.

M’he emocionat moltes vegades, amb l’Estaca. I amb els Segadors, que van cloure l’acte. Però és una emoció diferent. Són himnes, i van per dins. Almenys en el meu cas. Amb el “Quan somrius” sí que ho vaig exterioritzar més, però perquè venia tocat. Tocat per les nadales.

Em declaro agnòstic, però tothom té el seu recorregut vital. Allò que t’ha anat omplint de mica en mica l’equipatge, i que va amb tu per sempre més. I “Les dotze van tocant”, “El noi de la mare”, “Santa nit” i tantes d’altres, formen part de la meva memòria. Sentir-les em trasllada a un temps que, si bé no tornarà, ha existit i el recordo molt bé. Un temps fet de cares, de noms, de llocs i d’esdeveniments. Per dir-ho en una sola paraula, una vida. La meva.

I ahir, mentre ajudava a aguantar una de les pancartes presents a la concentració, mentre veia les cares de la gent –emprenyades, entristides, dolgudes-, em va venir al cap una idea torbadora: tota una vida per arribar a un moment en què els valors essencials de les persones, allò que vaig tenir la sort que a casa em van voler ensenyar, no valen res per als qui tenen el poder. Un moment en què es poden trepitjar els drets de la gent fins a uns nivells que mai no hauríem ni imaginat. Un moment en què ja no es tracta que no es doni valor a allò en què tu creus, sinó que es trepitja –et trepitgen- perquè no ho puguis dur a terme. Un moment en què la teva gent va a la presó perquè allò que defenseu plegats, i que és tan lícit com moltes altres coses, no pugui esdevenir-se mai.

Si es tractés de la idea de la independència, jo ahir no hauria plorat. He passat la major part de la meva vida tenint molt clar que les meves idees polítiques al respecte no podien guanyar, i no vaig vessar mai ni una sola llàgrima. Es tractava d’empènyer i prou. Ahir era molt pitjor. Ahir ploràvem per l’Oriol, a qui no veiem fora de la presó. I per en Jordi. I per en Joaquim. I per en Jordi. I per tots nosaltres. Dubto que hi hagi qui plori perquè veu perillar la unitat d’Espanya. Però som molts i moltes els qui plorem perquè veiem trepitjada la nostra integritat com a persones. I amb això no s’hi juga.

Les dotze van tocant. El noi de la mare. Santa nit. Mai no caminarem sols. I malgrat tot, seguirem empenyent. No tenim cap més opció.