Skip to content

SÓN BOJOS, AQUESTS CATALANS (recuperant la flashmob de Platja d’Aro)

Agost 25, 2016

flashmob

“Platja d’Aro recupera el pols alterat per una broma molt inoportuna”, llegeixo mentre faig una repassada als titulars de premsa d’aquest ja gairebé liquidat mes d’agost. Evidentment, fa referència a la famosa flashmob. I què és, una flashmob?

“Una acció organitzada en la qual un gran grup de persones es reuneix de sobte en un lloc públic, realitza quelcom una mica inusual i després es dispersa ràpidament”. En altres paraules: una flashmob no és, com diu el titular, una broma. Ni oportuna, ni inoportuna. És una activitat col·lectiva, que pot anar des d’una guerra de coixins fins a un casament multitudinari, passant per accions reivindicatives com la flashmob per la independència realitzada a la barcelonina plaça de Catalunya pel mateix equip del lipdub vigatà de l’any 2010. Tot això sense oblidar les flashmobs pensades per ajudar a lluitar contra les lesions medul·lars, per patrocinar el Casal Rock de TV3 o, simplement, com un acte més d’una festa major com la de la Mercè.

Per dir-ho d’una altra manera: quan l’opinó pública es mostra majoritàriament en contra del turisme que ve a les nostres costes a practicar-hi balconing, mamading i tot els ings que ens poguem imaginar, vet aquí que els Mossos arresten cinc joves d’entre 20 i 25 anys, coordinadores d’una activitat que ve a ser com una actualització de les gimcanes o els “jocs de ciutat” de la nostra època d’escoltes. Unes noies mogudes per la sana intenció de facilitar activitats lúdiques no agressives a un centenar de guiris menors d’edat que probablement no veurem mai penjats d’un balcó. O sí, vés a saber, perquè si quan duen a terme una simpe teatralització d’una escena de paparazzi perseguint un famós els tractem així, és possible que, risc per risc, prefereixin la balconada. I vet aquí que els hotelers de Platja d’Aro reclamen que tot el pes de la llei caigui sobre les cinc mosses. Un pes que, donat el progressista codi penal espanyol, es veu que podria arribar als sis anys de presó.

Si Obèlix fos entre nosaltres diria sens dubte la frase del títol. D’acord, els atemptats d’Estat Islàmic ens han posat la por al cos. D’acord, el cas de Niça demostra que això de les mesures de seguretat és molt més que relatiu. D’acord, a Platja d’Aro hi va haver atacs d’ansietat, sis ferits per contusions i, segons sembla, molta gent que, presa del pànic, va fugir sense pagar dels bars i restaurants on consumia. Molta gent a la qual, un cop comprovat que no passava res, es veu que no se’ls va passar pel cap de tornar enrere per resoldre el tema… Ah, sí! I d’acord que els organitzadors no van demanar permís. No recordo que nosaltres ho féssim en els nostres “jocs de ciutat”, però admetem-ho: aquest sí que va ser un error. Un error que no es repetirà perquè l’Ajuntament ja ha dit que no es podran fer més activitats d’aquesta mena sense el permís correponent. Permís que el propi Ajuntament ja ha avisat que, vista l’experiència, no té la més mínima intenció de concedir a ningú. Arribats a aquest punt, recordo una anècdota parisenca de l’any passat, tot just una setmana després dels atemptats al Bataclan i els bars del Canal Saint Martin. A la paret d’un bar de la zona salvat miraculosament de l’atac, prop de les taules i cadires de la terrassa de l’establiment, hom hi havia pintat, a mida natural, algunes persones assegudes fent l’aperitiu. I al costat del dibuix, en lletres grosses i desafiants, s´hi llegia: Nous sommes sur la terrasse (Som a la terrassa). Només faltava que hi posessin “us hi esperem tot vermutejant”.

No estic parlant de posar l’altra galta ni de fer-se l’heroi. Estic parlant, simplement, de viure. No podem convertir la por legítima en pànic irracional. Perquè per aquesta via, i fent una reducció a l’absurd, acabarem donant la raó a l’Obèlix. Sota un altre dels titulars de la meva repassada a la premsa estiuenca, hi llegeixo que van caure a Barcelona cinc membres de la buscadíssima banda de lladegrots coneguts com els Pink Panthers. Un d’ells, l’últim a ser detingut, es va obrir pas pistola en mà fins que, a l’alçada de Consell de Cent amb Pau Claris, un GEO va efectuar tres trets a l’aire que van fer que s’aturés. Podeu imaginar, en un punt tan cèntric del Cap i Casal, el bé de Déu de corredisses que hi va haver. En aquest cas, però, no he llegit cap queixa. Ni tan sols dels restauradors. I com aquest, podríem posar mil exemples més. Tenim dues opcions: o plantar cara al terror entossudint-nos a viure, o morir de mica en mica. Seria molt trist que una venjança irracional contra unes joves que feien simplement això, viure, esdevingués la primera palada a la nostra tomba…

Advertisements

From → Uncategorized

Feu un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: