Skip to content

VA PER TU, JOAN!

Abril 18, 2015

FREIXANET 2

Ahir va ser un dia molt emotiu. Presentàvem la llista completa d’ERCVic-SomVic que, encapçalada per en Joan Ballana, està generant -com es va poder comprovar ahir mateix- força expectatives. Se’n podrien dir moltes coses, de l’acte d’ahir. Jo, si m’ho permeteu, l’agafaré com a excusa. Fa un mes i un dia que vull fer una cosa, i no acabo de posar-m’hi. Gràcies a ahir, ara en tinc l’ocasió. M’explicaré.

L’acte va començar amb un minut de silenci per homenatjar en Joan Freixanet, històric militant d’ERCVic que ens va deixar ahir feia justament un mes, a la impressionant edat de 93 anys. Impressionant no tant pel guarisme en si, sinó per les condicions de plena capacitat intel·lectual que omplien aquells 93 anys. Una capacitat que cada cop que parlaves amb ell es convertia en una lliçó vital, sovint carregada de reflexions polítiques. Encertadíssimes, val a dir.

Jo estic en deute, amb en Joan Freixanet. ERCVic, durant força temps, ha organitzat un acte d’homenatge al president Companys, coincidint amb l’aniversari del seu assassinat. Cada any, en finalitzar l’acte, en Joan Freixanet hi llegia algun poema, extret d’un llibre de poesia catalana que custodiava com un tresor. Un bon dia, però, com anava fent darrerament amb moltes altres coses, va anunciar que aquell seria el darrer any en què ho faria. I em va dir que creia que a parir d’aquell moment jo podia agafar el seu relleu. Afortunadament, no va ser així. I no ho dic perquè dubti si em veuria o no capaç de fer-ho, sinó perquè justament aquell any, l’homenatge a Companys va deixar de ser un acte d’ERC per esdevenir un acte de ciutat. Evidentment, no hauria tingut cap sentit que fos un militamt d’ERC que llegís els poemes finals. Exceptuant el propi Freixanet, a qui se li va demanar que el primer any d’homenatge col·lectiu tornés a fer ell la lectura, en una mena d’homenatge personal que, sortosament, va acceptar.

És, si voleu, una anècdota sense importància, però quese  m’ha quedat gravada. Va ser, ho dic amb la mà al cor, tot un honor. No tenia per què haver-ho fet. És des d’aquell moment que em sento en deute amb ell. I he decidit pagar-lo, de la manera que ell mateix havia pensat: amb un poema. Un poema d’Àngel Guimerà el títol i contingut del qual, encara que estan pensats per a una persona jove, s’adiuen  amb la joventut interior d’en Joan Freixanet.

Abans, però, deixeu-me plasmar aquí la imatge que estic convençut que li hauria agradat més de l’acte d’ahir: la de tota la gent que forma la llista d’ERCVic-SomVic fent pinya amb tota la gent que va assistir a l’acte, que són de fet la nostra força. És a aquest treball col·lectiu que en Joan Freixanet donava una importància cabdal, com va demostrar a bastament durant la seva trajectòria vital. Estic segur que, si no se n’hagués anat, en Joan seria a primer terme d’aquesta fotografia, En el seu lloc, enguany hi és la seva filla.

LLISTA 2

I ara sí, el poema d’Àngel Guimerà:

EN LA MORT D’UN AMIC

Perdut, com la viola, a l’ombra d’una penya,

guaita d’un tany de roure l’exuberant tendror,

mes una nit l’esclafa la rústega espardenya

d’esgarriat pastor.

 

Torna amb el sol el dia, besos l’oreig mormora,

llença perfums la murtra, canta l’ocell polit;

tot com abans alegre, res en el bosc enyora

el rebrollet marcit.

 

I un jorn, aqueixa planta brotada a la ventura

haguera tret les soques sobre el pinar pompós,

nodrint-se de la saba, dintre la terra dura,

com d’un pit amorós!

 

Aquest així tu fores, amic que tant aimava:

vingué la mort funesta, la llosa t’encobrí,

i eix dia Catalunya, per qui ton cor gosava,

ni va saber ta fi.

 

I era ton ser el roure que agegantant-se un dia

haguera estès ses branques per a cobrir els camps,

i el vent entre ses fulles en va es cargolaria,

i en va el gavell dels llamps.

 

Per çò jo, que sabia la vàlua de ta essència

que encara embolcallava ta fresca joventut,

voldria alçar ta glòria més alt que l’existència

que hauries merescut.

Què hi fa, si humil finares? Com el granet de sorra

clavat sobre la pedra que és part del fonament,

val el granet que forma la cima de la torre

de l’altiu monument.

 

Quan vinga el jorn de glòria per despertar la terra,

l’onada majestuosa que eix mar aixecarà

tant la faran les gotes vingudes de la serra

com les gotes del pla.

 

Reposa en la fossana. Quan vinga el jorn de feina,

quan fonga les tenebres l’antorxa del matí,

jo ja et diré al clavar-la dintre del camp mon eina;

“Va per tu i va per mi!”

Anuncis

From → Uncategorized

Feu un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: