Skip to content

COM ESTÀ EL TWITTER!

gener 3, 2015

aramj

Sí, com està twitter, que és el mateix que dir com estem totes/ts nosaltres.  Al carrer, a la feina, a les tertúlies, als mitjans de comunicació. Com ens les fotem, vaja. Sense ser presents a les reunions entre Mas i Junqueras, ans autoatribuïm la capacitat de saber exactament què hi passa, fins i tot de saber exactament què pensen els protagonistes. No sé si l’encertem o no. Com succeeix sempre, segurament en part sí i en part no. Del que estic convençut és que no estem ajudant gens. És una qüestió de base, de plantejament inicial, de punt de partida. En lloc de debatre sobre els temes de fons, ens llancem els plats pel cap per temes de forma.

Segons aquest plantejament, ERC és la traïdora. Puja a les enquestes, i per tant vol presentar-se sola a unes hipotètiques eleccions plebiscitàries per guanyar-les i manar a la Generalitat. Aquesta argumentació, però, obre la porta a una altra d’exacta, encara que en sentit contrari: CiU baixa a les enquestes, i per tant vol presentar-se acompanyada a unes hipotètiques eleccions plebiscitàries, amagant fins i tot les sigles, per evitar perdre i deixar de manar a la Generalitat.

–   Oh, però és que això ja no és vàlid, després del 9N s’ha capgirat la truita i CiU torna a guanyar a les enquestes,

–   Sí, però les més oprimistes l’hi donen 40 escons, i ara en té 50. En canvi, ERC queda a totes bastant per damunt dels 21 que té ara. Fins i tot “guanyant”, CiU perd. Resol les últimes conteses electorals de patacada en patacada.

–   Aconseguir la independència no és un joc de criatures, Necessitem un període de preparació, de negociació amb Espanya i la comunitat internacional. El 2016, passats 18 mesos, els partits es tornarien a presentar sols. Seria l’hora de la veritat.

–   Ja. I així, en aquests 18 mesos, potser us hauríeu refet prou per presentar-vos amb certes garanties de no tornar a patir una derrota electoral.

–   Necessitem un temps per crear esctructures d’estat!

–   Ah, però que no havíeu acordat, en l’acord d’estabilitat, que les crearíeu durant aquesta legislatura, les estructures d’estat?

–   Parlant d’acord d’estabilitat… Que no inclou aprovar els pressupostos, un acord d’aquest tipus?

–   Que no vàrem dir, en el moment de signar-lo, que els del 2014 serien els últims pressupostos autponòmics que aprovaríem?

I així fins a l’infinit. El que dèiem en començar: com està twitter! Perquè fins i tot admetent que aquesta sigui la visió exacta que cadascun dels dos partits -incloent-hi els seus màxims dirigents- tenen sobre tot plegat, si aquelles i aquells que debatim sobre la qüestió no sortim del cercle, tampoc no ajudarem gens a que ells el puguin trencar. Què carai importa tot aquest enfilall de raons i contraraons comparat amb el que ens hi estem jugant de debò, l’alliberament del nostre país?

I si ens posem a parlar del que importa de debò, és evident que cadascú tindrà la seva opinió. Aquí va, doncs, la meva: llistes paraigua. “És clar, com que tu ets d’ERC”, deu estar exclamant ja algú. Sí, sóc d’ERC. Però això no vol dir que estigui perpetrant cap traïció, volent llistes separades. Com tampoc no vol dir que tu, que ets de CiU, vulguis salvar el teu partit proposant una llista única. Simplement ho veiem diferent. I és del tot legítim. Si ho veiéssim igual, estaríem al mateix partit. I ara, si m’ho permets, miraré de dir alguna cosa a favor de les llistes paraigua.

Els arguments més repetits ja els coneixem: els convençuts votarien a favor de la independència fos quina fos la llista que es presentés; el que cal és anar a buscar els qui encara dubten; la diversitat garanteix que més gent, especialment els indecisos, trobi on dipositar el seu vot; hi ha qui no es conforma amb la idea d’independència i vol saber com la pensa omplir cada partit; la gent d’esquerres que, sobretot a l’Àrea Matropolitana de Barcelona, va votarper primer cop ERC a les europees, davant de la “obligació” d’una llista encapçalada pel president Mas, molt probablement buscaria una altra opció on dipositar el seu vot. Que ‘només un cop’ hagin votat indepe no vol dir que ho segueixin fent. Sobretot, si tenen una alternativa a aquell PP que mai no han votat i a aquell PSC que han deixat de votar. I l’alternativa hi és. Hi és, i es diu Podemos…

Com deia, aquests són els arguments més repetits. Jo els comparteixo al cent per cent, però justament perquè ja s’han exposat molt m’he limitat a trasncriure’ls. Trobo més interessant plantejar exemples pràctics.

El que compta, el que ha comptat sempre en un procés d’aquest tipus, és quanta gent hi està a favor. Si en la nit electoral següent a unes plebiscitàries aparegués el cap d’una llista independentista única a proclamar que la majoria de la població havia votat a favor de la independència tothom al món ho entendria, cert. Tant com si els tres caps de llistes independentistes separades però englobades en una mateixa marca, compareguessin junst a dir el mateix. O és que algú creu que la comunitat internacional no acceptaria una majoria absoluta en aquest termes amb l’argument que no valia perquè s’havien presentat per separat? Oi que sona una mica absurd?

Tenim la percepció que al món, en els últims anys, hi ha hagut casos de tot. A l’hora de parlar d’unitat, però, els dos casos més comentats han estat els d’Eslovènia, a l’antiga Iugoslàvia, on el 1990 es va presentar DEMOS, i el de les  exrepúbliques soviètiques al Bàltic, on es va presentar els Fronts Populars. Sobre DEMOS plana certa polèmica. Hi ha qui diu que les forces que l’integraven es van presentar juntes i només després, a les primeres eleccons de l’Eslovènia independent, hi van concórrer per separat. Altres, en canvi, mantenen que els partits que formaven DEMOS s’hi van presentar per separat, unint després les forces per proclamar la independència. Vegem-ho.

DEMOS no enra ben bé una llista unitrària sense sigles, sinó una coalició. Si més no, així es presentaven. En qualsevol cas, a efectes pràctics no tindrian més importància. A casa nostra, per exemple, durant anys i mentre no eren federació, les coalicions CiU i ICV, formades per diversos partits, presentaven sempre una sola llista amb tothom barrejat. És més: encara ara, a moltes pàgines web que reflecteixen les mítiques eleccions del 1990 a Estònia, hi trobem frases com aquestes:

–    In the first democratic elections in April 1990, DEMOS won 54% of the votes and formed the first multiparty government of the country,

–    Mayorías absolutas:  Sólo la de la Coalición DEMOS en 1990.

–    Demos logró una clara victoria en las elecciones de abril con el 54% de los votos mientras que los excomunistas solo obtuvieron el 17%.

I així podríem trobar multiplicitat d’exemples. No obstant, si anem directament a les fonst del Ministeri de l’Interior Eslovè, ens trobem amb això:

B4mGSa_CEAAcnf6

I què és, això? Molt senzill: l’explicació de com es va presentar la “coalició” DEMOS a les eleccions del 4 d’abril de 1990. Per separat. Com, si no, es poden comptar el nombre de vots i el percentatge que va treure cadascú? No ho he pogut comprovar, però estic convençut que, aquella nit, els dirigents de tots els partits que formaven DEMOS van comparèixer conjuntament a celebrar els resultats. I conjuntament van proclamar la independència. Simplement.

Passem ara a les repúbliques bàltiques. En trio dues de les tres, més que res perquè hi ha algunes connotacions afegides que ens poden ser molt últils de cara al cas català: Estònia i Letònia.

En ambdós casos hi va haver, com dèiem, un Front Popular que es va presentar unit, en una sola llista. Per aixó, en casos com el letó, sabem quants escons va obtenir cada partit formava el Front, però no els vots i percentatges per separat, perquè no n’hi va haver. Així, els partits que composaven el Front Popular de Letònia i els escons que va obtenir cadascun segons la seva representació a la llista única, van ser aquests:

Partit Comunista Letó (escissió del PCUS)               55

Moviment Nacional Independència de Letònia       19

Unió Camperola                                                              18

Verds                                                                                   6

Partit Obrer Socialdemòcrata                                        5

Independents                                                                  27

Malgrat això de “comunistes” i “obrers”, tots aquests partits pertanyien als àmbits del centredreta i la dreta. De fet, que els principals partits independentistes tant de lexIouguslàvia com de l’exURSS fossin de dretes era, en bona part, una reacció als anys dels partits únics de l’òrbita soviètica. Però mirem-nos ara amb deteniment els resultats a Estònia:

Front Popular Estonià                                                  34

Unió EStoniana de Col·lectius de Treballadors       10

Estònia Lliure (comunistes)                                          6

Partit Comunista d’Estònia                                           6

Verds                                                                                  4

Efectivament, aquí també hi va haver un Front Popular, que es va presentar unit, en una sola llista, i els resultats del qual es donen en bloc. Però el Front no va ser l’única formació independentista que va concórrer a les eleccions. N’hi va haver quatre més, amb una característica comuna: totes pertanyien als àmbits del centreesquerra i l’esquerra. I formaven també front comú. Per ser sincer, desconec la fórmula amb què es van presentar, si junts o separats, però sí que sé un detall important: tant el front de dretes com el d’esquerres van incloure russòfons, és a dir, gent i formacions d’origen rus a qui calia afegir a la causa independentista si es volia que la cosa rutllés. I va rutllar. A Estònia va rutllar. Malgrat que el país no ha estat aliè a la polèmica sobre el concepte de “nacionalitat” i com adquirir-la -un dels prolemes més greus al Bàltic- se n’han sortit força bé. Cosa que no es pot dir de Letònia, on les eleccions de l’any 2014 que acabem de deixar les va guanyar Armonia, una formació política prorussa.

I quina és la diferència entre Letònia i Estònia? Molt senzill. El Front Popular Letó, tot i que va rebre molst vots de l’amplíssima minoria russa (si no no haurien obtingut les dues terceres parts dels vots), va prescindir absolutament dels qui la formaven a l’hora de presentar-se a les eleccions. Tots eren “letons purs”, per entedre’ns. I ara, i sé de què parlo, als carrers de Letònia s’hi troben, i és només un exemple, “bars de letons” i “bars de russos”. I els uns no posen els peus als altres, i a la inversa. Fins i tot hi ha ciutadans que, tenint-hi dret, renuncien al passaport letó. Tot això, a Estònia, no passa.

 Acabo, tornant al principi: el més important és que els vots independentistes siguin majoria. I que ho siguin cohesionant alhora el país. Hi ha moltes maneres de fer-ho, però el que és imprescindible és fer-ho. I per fer-ho s’han de convovcar eleccions. Si no, tot plegat, fins i tot els encesos debats a twitter, no serà més que paper mullat…

Anuncis

From → Uncategorized

Feu un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: