Skip to content

PER FI!

Novembre 20, 2014

a-midsummer

Poques obres hauré vist tants cops com El somni d’una nit d’estiu. Pensant-ho bé, probablement cap. I no perquè hi tingui un especial interès o fixació, sinó perquè deu ser una de les obres més versionades, adaptades o “dramaturgitzades” de la història. I això si ens referim només als professionals, perquè si hi afegíssim els grups amateurs que també s’hi han posat, el llistat seria inacabable. Tinc la meva teoria –o teories- sobre per què passa això, però ara no fa al cas. El que vull comentar és una altra cosa.

La pràctica totalitat d’aquests muntatges, estiguessin enfocats com estiguessin enfocats, insistissin més en un aspecte o en un altre, tenien un denominador comú: es tractava d’un “conte de fades”, un joc més o menys oníric i sensual on predominaven els boscos verds i frondosos i les fades “estil Walt Disney”, i on en Puck era, sense excepció, un follet entremaliat. Més o menys eixelebrat, però sempre “només” entremaliat. I jo, ho sento molt, però en Puck sempre l’he vist com un autèntic malparit. Com algú que gaudeix fent anar de cul els altres. I com més de cul, millor. De fet, crec que un muntatge que es plantegés el personatge d’aquesta manera aguantaria perfectament que la confusió del follet entre Lisandre i Demetri no fos tan innocent com s’ha plantejat sempre. Que Puck, arribat el moment, usés les robes gregues de Lisandre com una excusa. No sap si és ell o no, però tampoc no el preocupa. Com no el preocupa entaforar-li un cap d’ase al desgraciat d’en Nicolau Troca, teixidor.

Fins ara només havia trobat un muntatge que pretengués anar més enllà del tòpic, el que va dur Lindsay Kemp al Grec de l’any 1982. Crec recordar, per exemple, que hi apareixia el patge/criat infantil que es disputen Oberon i Titània, i que Shakespeare mai no posa en escena. I si la memòria no ho ha distorsionat passats més de 30 anys, quedava claríssim que la pugna era de tipus sexual, que el rei i la reina de les fades sentien atracció carnal –i pedòfila, hi afegiríem ara- envers la criatura. Però malgrat tot, i tal com reconeixia el propi Kemp a la premsa de l’època, “hem vist aquesta comèdia amb els ulls del nen, explicant-la com un conte a la vora del foc, i on el lirisme i el terror no tenen límits”. Terror, doncs, però també –i sobretot, diria jo- lirisme. La companyia de Kemp, de fet, mostrava sobre l’escenari del Grec una veritable explosió cromàtica, en el que era un festí per als sentits. Per a tots els sentits, òbviament, però sense acabar de trencar definitivament amb les fades disneynianes. Extremant-les, potser estrafent-les, però en el fons respectant-les. De fet, no se n’amagaven en cap moment: “Hem fet ús d’una certa ingenuïtat més que patent, en res diferent a l’estil amb què els treballadors de la peça de Shakespeare encaren la seva representació, a més de deixar-nos influir per Hollywood, sobretot per Disneylandia, i pel teatre elisabetià, fins i tot barrejant tots els estils i períodes, amb la innocència d’una representació escolar o de circ”.

No vull dir amb això que els creadors no s’adonin del que amaga el Somni. L’obra ha tingut aproximacions que ho evidencien. Potser la més clara de les que conec sigui El parc, de Botho Strauss, que deu anys després de Kemp, el 1992, va arribar al vell Lliure de Gràcia dirigit per la Portacelli i protagonitzat per la Guallar. Strauss fa baixar a la terra contemporània, en un parc que vol ser la moderna revisió del bosc del Somni, dos dels personatges shakespearians, Titània i Oberon, Aquest últim, per cert, premonitòriament encarnat per Lluís Marco. La idea és que la humanitat actual trenqui la seva freda rutina i reconnecti amb els mites del passat. I si la memòria no em torna a fallar, que crec que no, també hi apareixia un ésser meitat humà meitat ase, fill de la inquietant relació entre la reina de les fades i el pobre i transformat Nicolau Troca, teixidor.

Però el Parc és el Parc, no el Somni. En canvi, el que vaig veure ahir vespre al TNC sí que era el Somni. I, ja em perdonareu, era el “meu” Somni. Un Somni amb un Puck finalment malparit, que canvia constantment d’imatge i a qui tan aviat podem veure transvestit com armat d’una mascareta antigas. Un Puck que és molt evident que gaudeix no de l’erotisme del bosc encisador, sinó de la sexualitat gairebé explícita que reclama aquell bosc tètric (potser també un punt brechtià?) més proper al de les bruixes de Macbeth que al de l’expansivitat de Kemp.

No detallaré més el que vaig veure ahir. Primer, perquè prefereixo que hi aneu. Després, perquè el programa de mà –no us espanteu pel nombre de pàgines, llegiu-lo!- ho explica molt més bé que no pas jo. Només us diré que malgrat les hores que han passat, no em puc treure del cap el que vaig veure i, sobretot, el que vaig viure. Em sento reconciliat amb mi mateix. No vull presumir de res, pot ser que estigui equivocat, però si ho estic ja no sóc l’únic, i això reconforta.

És probable que ja s’hagi dut a escena alguna altra aproximació semblant a la que es planteja al TNC, però si existeix, la meva ignorància la desconeix. Només sé que, a partir d’ara, ho tindré molt més fàcil: “Sí, com allò que va fer l’Ollé…”

Anuncis

From → Uncategorized

Feu un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: