Skip to content

POSEM ESTORES A LES URNES

Agost 27, 2014

ESTORAAra fa unes setmanes, quan va esclatar el cas Pujol, una amiga independentista convençuda em va dir més o menys això, parlant de la via catalana d’enguany: “I ara volen que tornem a comprar una samarreta? Per què, perquè s’embutxaquin ells els calers? Si hi vaig, que ja ho veurem, serà amb la de l’any passat!” I em vaig preocupar. 

Òbviament, el menys important era el color i model de la samarreta. El que em va preocupar és que una persona formada fes una identificació / confusió tan matussera. Qui s’ha d’embutxacar què? Perquè jo diria que l’ANC no és un partit polític ni té al capdavant dirigents polítics tacats per l’ombra de la sospita. I diria també que  si l’Assemblea posa material a la venda, a banda de facilitar la logística, ho fa per mantenir escrupolosament el seu principal signe identitari: es tracta d’un moviment civil, que tira endavant gràcies justament a la societat civil catalana. Escrit així, en minúscules però destacat, com correspon a la senzillesa de qui va a peu a tot arreu, i a peu tira del carro de l’independentisme. Una societat civil catalana realment majoritària, no com la d’altres que es volen apropiar de la denominació. 

Per això em va doldre que la meva amiga caigués en el mateix parany que durant tants anys hem criticat nosaltres mateixos: Jordi Pujol i el pujolisme per extensió no són Catalunya. En formen part, però no ho són. La figura institucional del president de la Generalitat, es digui Pujol, Mas, Maragall o Montilla, sí que representa en cada moment –ens agradi més o menys- Catalunya, però la persona no ho és. No ho són. I si sempre hem dit això, com és que ara ens deixem endur per la identificació més simplista i poc racional que hi pugui haver? Com és que els fem el joc? 

Perquè sí, quan prenem actituds d’aquesta mena, els estem fent el joc. No cauré ara en la caricatura de dir que quan es descobreix un cas de corrupció –no dic “presumpte cas” perquè en aquest hi ha una confessió per enmig- d’un polític català, la culpa és de Madrid. La culpa, sempre, és del culpable. Però ningú no em farà canviar d’opinió sobre el fet que els governs espanyols fa molt de temps que en saben, del cas Pujol. Un coneixement que explicaria moltes de les ombres de la trajectòria de l’ex president, com ara l’incomprensible suport de l’any 2000 a un Aznar amb majoria absoluta, suport que no va donar ni per a un plat de llenties… 

No ens podem deixar confondre. L’existència d’un cas Pujol no farà desaparèixer el salvatge dèficit fiscal a què estem sotmesos. No farà que el ministre Wert oblidi per sempre els seus atacs a la immersió lingüística, ni farà que el govern espanyol obligui l’aragonès a empassar-se el LAPAO. No esborrarà totes i cadascuna de les agressions, amenaces i enganys que hem patit –i encara patirem mentre els hàgim d’aguantar- d’aquesta gent que ens mana des de 1714. La posada en evidència del cas Pujol no convertirà un dels estats més totalitaris de l’Europa occidental en un prodigi de saber fer democràtic. No, ens cal seguir lluitant. 

I la lluita té, ara mateix, dues cites ineludibles: una, la V de l’onze de setembre a Barcelona. De groc o de vermell, amb samarreta oficial, o recuperada del racó de l’armari, o aprofitada d’alguna de les marees que clamen contra les retallades. I si tothom porta la de l’any passat, ja s’espavilarà la gent de l’ANC a adaptar-ho sobre la marxa, que ja han demostrat sobradament les seves capacitats logístiques. Cal, ras i curt, omplir la V. Cal dur a Barcelona més gent que mai. Més que fa dos anys, però també més que la que es va estendre l’any passat per tot el país. I per què? Doncs perquè l’ANC no és un partit polític, però el que ha de venir després de l’onze sí que necessita dels partits polítics. I aquests han de veure clarament dues coses: una, que compten amb nosaltres, amb la gent, amb la majoria del país. Però l’altra, que ells no tenen l’última paraula. Cal deixar-los ben clar que, si no compleixen allò que van prometre, la propera concentració anirà dedicada a ells. I mol probablement, el crit que més s’hi sentirà no serà “Independència!”, sinó “Botiflers!”. 

I després, el 9 de novembre. Permeteu-me agunes preguntes. Per què va aprovar el Parlament de Catalunya una Declaració de Sobirania? No havíem quedat que fèiem palès d’aquesta manera que el poble català era sobirà? I no vol dir això que les teves lleis són, com a mínim, tan legítimes com les dels altres? O més, en el cas que les dels altres estiguin redactades contra teu? No ens hem fet farts de parlar del xoc de sobiranies, del xoc de legitimitats? Aleshores, a què ve tanta elucubració sobre què farem quan el Tribunal Constitucional espanyol impugni la llei de Consultes i el decret de convocatòria de la votació del 9N? Jo havia entès que quan les nostres màximes autoritats parlaven de “consulta legal” ho feien en referència a la nostra legalitat, no a la d’ells. Perquè si no, i torno  a la primera pregunta, quin sentit tenia aprovar aquella Declaració de Sobirania? Fer fressa? Fer volar coloms? Fer festa major? O simplement entretenir el personal? Vull creure que no. Estic segur que no. 

Cal complir amb el 9N. Que, posats a precisar, no vol dir tant “cal votar” com “cal posar els mitjans per votar”. La obligació del govern de la Generalitat és tenir-ho tot a punt. Però no només el dia 8, també el dia 9. No s’hi val a dirque  “estàvem preparats però no ens han deixat posar les urnes”. Perquè és justament d’això, que es tracta. De posar les urnes. D’obrir els col·legis, punts  o com en vulguin dir electorals. Fent això, el Govern ja ha complert. I després ens toca a nosaltres. Tothom cap a l’urna, papereta en mà. I amb això també hem complert. En un estat democràtic normal, faltaria el pas més evident, el d’introduir la papereta a l’urna. Però Espanya no és un estat democràtic normal, i no sabem què pot passar. 

Si no passa res, oli en un llum. Haurem votat, als seus ulls il·legalment i als nostres carregats de raó i de legalitat. I el món sabrà què pensem, ara amb números a la mà. Però si ens ho impedeixen d’alguna manera, posem-los estores. Si no ens permeten acostar-nos a l’urna, posem-los estores. Perquè s’hi retratin com si fos la nit dels òscars. Dels òscars a la dictadura, al totalitarisme, al genocidi cultural, a l’empobriment social. Incloent-hi la màxima distinció, l’òscar al govern més retrògrad d’Occident. Si ens volen boicotejar el referèndum –perquè sí, en això tenen raó, volem fer un referèndum- no els destorbem. Facilitem-los la feina. Obrim-los pas. Posem simbòliques estores a les urnes. Ni mossos, ni gestos agressius, ni intents de fer-los fora. Estores. Estores per tots costats. I nosaltres, a l’altra banda del carrer. Papereta en mà, observant com els cavernícoles ens impedeixen fer un gest tan elementalment democràtic com votar. Estores perquè s’hi passegin, jou i fletxes a la camisa, braç enlaire i tota la parafernàlia ressuscitant. Estores, perquè el món entengui d’una punyetera vegada per què volem el que volem. I aleshores, tingueu-ho clar, potser encara no haurem votat, però ja haurem guanyat. 

Ah, per cert, la meva amiga m’ha dit que sí, que anirà a la V de l’onze de setembre…

Anuncis

From → Uncategorized

Feu un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: