Skip to content

LA LIZARAN

gener 12, 2013

LLIURE

Era l’any 1983, i jo estudiava Direcció a l’Institut del Teatre. Bé, més ben dit, feia el Curs d’iniciació a la direcció escènica, la “prova pilot” que va precedir els posteriors -i encara vigents- estudis de Direcció.

Una de les assignatures era, lògicament, Direcció d’actors. Sota la coordinació i supervisió d’un professor, cadascun dels alumnes treballàvem una escena teatral. Els papers no els fèiem nosaltres, sinó actrius o actors contractats per a l’ocasió. Tant el professorat com els actors col=laboradors variaven d’un trimestre a l’altre. El que no oblidaré mai va ser l’equip amb el que vàrem treballar durant el primer d’aquells trimestres.

El text triat va ser Elisabeth i Maria, la versió lliure de la Maria Stuart de Schiller que Benet i Jornet havia publicat un any abans. El professor, Lluís Pasqual. I les actrius, dues grans del teatre català. Una, Anna Lizaran. El nom de l’altra me l’estalviaré per no generar equívocs. Aquest escrit ho vol ser tot menys una crítica.

El primer dia de feina, després de les explicacions prèvies de Lluís Pasqual, les actrius varen fer una lectura en veu alta del seu paper. Recordo que Pasqual ens va dir una cosa així com “Fixeu-vos com ho fa cadascuna. No per res en concret, però fixeu-vos-hi”.

L’actriu X va fer, i ho dic sincerament, una veritable demostració de professionalitat. Va arribar a aquella primera sessió amb el text totalment après, sense vacil·lacions. I donada la seva qualitat, ens va obsequiar amb una lectura d’altíssim nivell. La Lizaran també ens va sorprendre, però en un sentit absolutament contrari: se’entrebancava, s’equivocava de línea, mirava aquelles paraules com si fos el primer cop que les llegia. I és que, efectivament, era el primer cop que les llegia. Ena va explicar que ho havia fet expressament, que donada la nostra condició d’alumnes que havíem de provar i experimentar amb aquell text, aquells personatges i aquelles actrius, preferia venir sense cap mena de condicionant previ, de manera que res no li impedís posar-se del tot a les nostres mans.

No varem trigar a descobrir, durant les següents sessions, que l’actriu X no només havia fet l’esforç previ d’aprendre’s el paper. També havia fet una composició del seu personatge, no recordo si el d’Elisabeth Tudor o el de Maria Estuard. El que sí que puc afirmnar és que tenia una idea molt clara i definida del què, el com, el qui, el quan i tot els altres “el” que se’m puguin acudir. Si el treball amb ella consistia a matisar tot plegat, cap problema. Però recordo el dia que li va tocar plantejar les seves línies de direcció a un company de classe que veia aquell text, aquella veritable batalla de reines amb referents històrics coneguts per tothom, com una excusa per dur a terme una mena de disbauxa onírica que comportava, entre d’altres coses, que les actrius diguessin el seu paper agafades a unes cintes de colors estil “cucanya”, mentre feien estranys i forçades giragonses.

Naturalment, l’actriu X ho va fer, no li quedava cap més remei. Però ja se’n va cuidar prou de fer evident que, per a ella, allò era una autèntica mamarratxada. No quadrava gens amb la composició de lloc que s’havia fet tant del personatge com de l’escena i de tota l’obra.

La Lizaran, en canvi, feia giragonses d’una manera entusiasta. Puc assegurar -perquè en vàrem parlar- que ella tampoc no coincidia gens amb la versió que el company proposava. Estic convençut, de fet, que ho veia d’una manera molt més semblant a com ho veia l’actriu X. Però es va posar en cos i ànima a disposició de l’ocasional director. Fet i fet, ella era una professional. Ella era allí per a allò. Si de cas, arribat el moment que el professor posés en comú els resultats, si calia ja faria la seva aportació. Però el que no faria mai era posar pegues a un alumne que havia decidit submergir-se en l’apassionant -però també segons com esgotador- món de la direcció. Nosaltres érem allí per aprensdre, no perquè ens martiritzessin.

Això és, crec, el que ha fet la Lizaran durant tota la seva carrera: ensenyar. Ensenyar, alhora que et feia gaudir i emocionar. En definitiva, ensenyar mentre et feia viure.

En el moment de triar una fotografia per a il·lustrar aquest escrit, m’ha semblat que tornar a mostrar la seva imatge, que no només veurem aquests dies centenars de vegades sinó que la durem tota la vida dins nostre, no aportava gaire res. No crec que pugui passar per la capella ardent del tanatori de les Corts. És per això que he fet un exercici íntim: on m’agradaria donar l’últim adéu a l’Anna Lizaran, aquest monstre de l’escena i de la vida? I la resposta ha sorgit de manera immediata: al Lliure de Gràcia, allí on vàrem aprendre molt més que a totes les escoles on haguéssim pogut anar.

Ho faig, des del carrer Montseny, a manera virtual: Adéu, Anna. I moltes gràcies.

Anuncis

From → Uncategorized

Feu un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: