Skip to content

EN CARLES, DE L’ALTRA FAMÍLIA.

Desembre 31, 2012

valero 2

A aquestes alçades molta gent ho sap, ja. El dia de Nadal va morir en Carles Valero i Heredia. Per als qui el coneixien, segurament amb això n’hi hauria prou. Però em resisteixo a deixar-ho així. El dia 27 el vàrem acomiadar al tanatori de les Corts, on en Carles va fer el ple. De gom a gom. Coneixia molta gent, se l’estimava molt gent.

Em va tocar parlar en nom de les companyes i companys d’ERC que vàrem coincidir allí. Amb alguns feia anys que no ens vèiem, però semblava que no haguessin passat ni cinc minuts: a l’època que ens fèiem, en Carles també hi era. Per un instant, ell ens va tornar a reunir. Una de les coses que vaig dir va ser que era inevitabe que tothom qui sortís a parlar d’en Carles acabés parlant de si mateix. Més que res, perquè ell ho provocava. En aquest sentit, vaig explicar el ritual que seguíem quan ens trobàvem per esmorzar, cosa que fèiem de tant en tant. Vaig comentar que era ell qui sempre obria el foc: qui et trucava i, quan et tenia entaulat, et posava al corrent del que li voltava pel cap: un esdeveniment, un conflicte, unes declaracions, un el que sigui, i tot seguit t’espetava: “Tu com ho veus”? En aquest sentit, m’ha agradat especialment llegir l’entrada que li ha dedicat al seu blog l’amic Ramon Fontdevila, en la que explica un ritual semblant, en aquest cas, amb un explícit “Què en penses”? Fos com fos, el cas és que en Carles sempre t’incitava, et provocava, et motivava, feia, en definitiva, que busquessis dins teu per poder-li donar una resposta adequada. Parlant amb en Carles, parlant d’en Carles, parles de tu mateix.

És per això que avui, passats ja uns quants dies -dies neguitosos perquè no trobava una estona lliure per posar-m’hi- he volgut escriure al blog. Perquè el 27  vaig deixar de dir algunes coses que no vaig trobar oportunes per a un acte ple de gent de procedències diverses, però que crec que serveixen per complementar el conjunt d’idees id’ imatges que em volten pel cap des del passat dia de Nadal.

Vaig conèixer en Carles Valero l’any 1985. N’estic tan segur perquè aquell va ser el meu primer any de militància política “de carnet” (fins llavors era el que es coneix com un independent). També va ser l’any que vaig conèixer en Jordi Altarriba, ara molt bon amic meu. En Carles, company seu de militància en múltiples batalles i veí d’escala de la família d’en Jordi, anava en el paquet. A partir d’aquell moment, no obstant, vaig començar amb ell un seguit de “no coincidències” que he començat a enumerar però he acabat esborrant per massa feixugues. El cas és que ens vèiem sovint, sobretot per una Gràcia on en aquella època vaig fer-hi molta vida, però políticament era tota una altra cosa. Coincidíem, evidentment, en el nostre independentisme d’esquerres, però quan jo arribava a un lloc ell ja se n’havia anat, o a la inversa. Sempre estàvem en “famílies” diferents.

Fins que vàrem coincidir a ERC. El curiós del cas, però, és que allí també seguien els desencontres, si més no a nivell formal. A ERC, aleshores, tenien molta força justament les “famílies”, un invent que a hores d’ara tothom té clar que ens va fer força mal. Però existien. I en Carles estava ubicat en una, i jo en una altra. No obstant, la nostra relació no se’n va veure afectada. És més, quan em van encarregar la presidència de la Sectorial Nacional de Cultura, vaig demanar-li si es volia responsabilitzar de la vocalia de Cultura Popular, i em va dir que sí. De fet, en el moment de deixar-nos havia tornat a ocupar-se’n, ara a petició d’en David Agustí, el nou president. Sóc conscient de la seva relació “sui generis” amb la feina -l’escrit d’en Fontdevila també en parla- però pel que fa a la seva actuació política he de dir que el rendiment va ser espectacular. El millor exemple, la jornada sobre turisme cultural que va tenir lloc a Vic l’any 2005. Resseguiu-ne el complet i extens programa, que incloïa fins i tot actuacions musicals de prestigi. No veureu el nom d’en Carles enlloc. Doncs bé, no diré que ho muntés ell tot sol, però sí que la seva intervenció va ser decisiva. Si aquell dissabte es van apropar fins a Vic membres del Govern, parlamentaris, regidors, periodistes, estudiosos, membres d’associacions i entitats, i fins i tot directors d’hotel i tota mena de professionals del turisme, si vàrem reunir més de 200 persones en una jnornada que, per a mi, ha estat la millor en la que he participat -i mireu que ho he fet en moltes- va ser, fonamentalment, gràcies a en Carles Valero i Heredia.

Dues característiques, doncs, que definien perfectament en Carles, “el de l’altra família”. D’una banda, el seu coneixement i incidència en el món de la cultuta popular catalana, que com tothom diu aquests dies, el trobarà molt a faltar. De l’altra, la seva obertura de mires, per sobre de famílies i, deixeu-m’ho dir, de collonades per l’estil. La seva família era l’independentisme d’esquerres, com ens recordava l’estelada que cobria l’altre dia el seu taüt, i com poden testificar les moltíssimes persones que es varen aplegar per aconiadar-lo. Fins i tot va triar, per anar-se’n, la mateixa data que el president Macià.

No vull acabar aquest escrit sense fer una ràpida referència –ja n’he parlat en un altre lloc- a un altre amic que va compartir amb en Carles hores de feina a l’executiva de la Sectorial de Cultura: en Pere Fages, que ens va deixar encara no fa ni 15 dies. Quan ens deixen persones com ells, i a risc de caure en el tòpic, sempre penso en la clàssica frase. I recordeu que els clàssics, si ho són, és per alguna cosa:

EL MILLOR HOMENATGE, LA VICTÒRIA!

La fotografia que encapçala aquest text està extreta de l’escrit que li ha dedicat un altre gran de la cultura popular, en Bienve Moya.

Advertisements

From → Uncategorized

One Comment
  1. David Agustí permalink

    Gran Carles. No hi ha dubte que no només ha estat una persona clau en la cultura popular pels seus coneixements sinó també per aquells, qui el coneixíem fa poc d’una manera més personal, ens ha influït i ens ha ensenyat.
    Darrera la seva critica, sempre constructiva encara que de vegades enfadada, mai hi havia un no. Sempre un fem-ho.
    Gràcies Carles.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: