Skip to content

Blog de campanya 6 : PRESENTACIÓ DE L’ACOP

Novembre 18, 2012

Imatge de l’acte, amb el públic, els ponents i el moderador, a la sala d’assaig del Palau de la Música.

Va ser dijous passat, 15N. En el que anys enrere es coneixia com “un marc incomparable”, els budells del palau de la Música, es va presentar en públic l’ACOP (Associació Catalana d’Orquestres Professionals). 10 orquestres, 2 de públiques i 8 de privades, obertes a incloure al grup altres formacions, i que han decidit unir esforços en temps de crisi. Si més no, a l’hora d’analitzar la situació del sector.

Ens van explicar que feia temps que tenien decidida la data de presentació, i que quan la van triar ningú no es podia imaginar que cauria enmig d’una campanya electoral. El cas, però, és que hi ha acabat caient. Desconec si en unes dates més “normals” també hi haurien convidat els partits polítics, però el cas és que ara ho han fet. Concretament, s’han adreçat als 5 partits que disposen de grup parlamentari a la Ciutadella, i els han respost 4. Bé, els han respost 5, però un d’ells, el PP, ho ha fet per excusar la seva absència. La resta, ICV, PSC, CiU i ERC, vàrem acudir a la cita. Es tractava d’explicar quin paper consideràvem que havien de tenir les orquestres en la realitat cultural catalana, i quines propostes concretes teníem per fer-ho.

Com vaig dir durant l’acte, era molt més important el que ens podien explicar ells que el que podíem aportar-los nosaltres. Es tractava, fins on era possible, de saber directament dels interessats quina és la seva problemàtica actual, i què reclamen de l’administració. De fet, el títol genèric de la taula rodona era més que expressiu:

“El paper de les orquestres com a eina de creixement econòmic, de cohesió social, i garant de la cultura del país.”

Crec que el debat va anar força bé, amb més coincidències que desavinences, cosa positiva perquè vol dir que tothom té clar quin és l’estat de la qüestió i, fins a cert punt, quines són les solucions que la lògica reclama. Hi va haver diferents punts de vista, evidentment, però més en el marc genèric que en el concret. I quan parlo de marc genèric em refereixo al propi concepte de “cultura”. Tothom tenia clar el valor econòmic de la cultura -jo vaig parlar del seu valor afegit i del plantejament d’ERC de considerar-la un dels pilars de l’estat del Benestar-, de la seva feina com a element de cohesió social -un punt de trobada per començar a crear el “nou país” del que parlem al nostre programa-, i garant de la cultura catalana, el que nosaltres en diem “el nostre segell en el  món”, allò que pot aportar més genuïnament la nació catalana al món globalitzat.

Les diferències es van centrar, un cop més, en la política de l’austeritat que practica CiU i les propostes de generació d’ingressos que plantegem els altres. Jo vaig parlar, per exemple, de la taxa Tolbin a les transaccicons bancàries, que podria generar tranquil·lament 900 milions d’euros, més o menys el que han suposat les retallades en educació. En el meu cas, a més, vaig demanar que es reactivés el Pla de Suport a les Orquestres que es va elaborar durant l’etapa Tresserras. El representant de CiU em va dir que, amb petits canvis, ja ho estaven fent, idea que no he recollit jo en les meves converses amb músics i polítics. Més aviat sembla que estiguin fent el mateix que amb la llei del Cinema, i així ho vaig expressar.

Crec que el nivell dels ponents -ara parlo dels altres, no de mi, que no em correspon- va ser força elevat. Em va agradar tornar a veure l’amic Pep Altayó, d’ICV, amb qui no coincidia en un acte d’aquest tipus des de la darrera campanya de les europees, però amb qui ens coneixem tant que gairebé no cal ni que parlem per saber què pensem. Vaig conèixer en Joan Manau, del PSC, un polític que és alhora músic -pianista- cosa que li dóna un plus de coneixement sobre el tema. I vaig parlar per primer cop amb un altre vigatà, l’Albert Bardolet, un músic de renom i polític convergent, que era, de fet, l’únic dels germans Bardolet a qui encara no havia tractat personalment.

I, per descomptat, va representar també una gran alegria trobar-me de nou amb Núria Llorach, de Culturae , l’empresa de gestió cultural responsable de l’organització de l’esdeveniment, amb qui tenim ja una certa història de trobades diverses, inclosa la seva tasca de professora en el màster que vaig acabar fa un parell d’anys.

Finalment, i en el dinar que va tenir lloc després de l’acte, vaig tenir un estimulant intercanvi d’impressions amb diversos membres de les 10 orquestres. A banda de les temàtiques relacionades amb la música -el seu sector- i el teatre -el meu-, vaig constatar un fet que es fa cada cop més evident: l’interès que desperta ERC i el paper que pot fer en aquestes eleccions. I no ho dic per fer-m’ho venir bé. Jo no era allí per fer prosselitisme, però les preguntes van sovintejar. Tot un símptoma.

NOTA: els vidres de la porta principal del Palau mostraven els resultats de la violència que alguns descerebrats van exercir contra ells durant la manifestació del 14N. Dubto que d’aquesta manera Millet entri abans a la presó. Prefereixo la violència de la cultura com a eina sacsejadora de consciències adormides.

Advertisements

From → Uncategorized

Feu un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: