Skip to content

CONFESSIONS DES DEL PAÍS DELS FARSANTS

Setembre 19, 2012

Confesso que des d’abans de vacances tinc la sospita que algú m’ha dit farsant, tot i que he d’admetre que si és així ho va fer prou sibil·linament com perquè jo no pogués dir mai amb tota certesa que m’ho havia dit.

Confesso que no em va fer ni fred ni calor. Coneixent-me, sé que si me n’hagués fet hauria respost.

Confesso, no obstant, que mai no havia llegit la definició exacta de farsant. I resulta que no és simplement un mentider, com podia esperar. És “qui fingeix coses que pretén de fer passar com a veres”. Així doncs… Insult? Crítica? Menysteniment?

Confesso que no em vull fer la pregunta que falta –Veritat?- perquè si se la fa un se l’han de fer tots, i si el missatge va adreçat a mi es pot aplicar igualment a l’emissor. No cal una lupa de mil augments per veure allò que es mostra sense embuts. Empat infinit, per tant.

Confesso que no sé ni per què estic confessant. No busco canvis d’escenari. Em mantinc, com no podia ser d’altra manera, en allò que vaig dir que faria, o més aviat que no faria. No era cap rampell.

Confesso, però, que més enllà de les seves conseqüències la polèmica en si em sembla ara sobrera. Que què ha canviat? Disculpeu-me la grandiloqüència: ha canviat el País. Ha canviat des d’un inoblidable dimarts de setembre.

Confesso que ara crec que ja no s’hi val a perdre el temps. Ni tan sols en segons quines polèmiques polítiques. Confesso, no obstant, que és un convenciment no gens fàcil de seguir.

Confesso, a tall d’exemple, que fa no res, durant l’aprovació, a l’ajuntament de Vic, d’una moció independentista que ha omplert d’orgull tota la Nació, sí que en vaig tenir un, de rampell. Petit. Minúscul. Un rampell d’exactament 140 caràcters.

Confesso que vaig respondre a una piulada que considero intempestiva amb una altra igual d’intempestiva. Intempestives l’una i l’altra no perquè una o l’altra sigui l’encertada –tot aprenent de farsant vol fer veure sempre que té raó- sinó perquè, ras i curt, ara toca una altra cosa.

Sí, ho confesso. Confesso que estic convençut que ara toca una altra cosa. Ara toca unitat. Si més no, unitat a l’independentisme d’esquerres.

Confesso que no sé si a Vic serà fàcil mantenir-ho, però confesso també que si més no ho intentaré. No confesso, sé, que la ciutadania no ens permetria el contrari.

Esperant que no m’esclati res a les mans, i de tot cor, un hipotètic farsant.

 

Advertisements

From → Uncategorized

Feu un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: