Skip to content

PREMIS NACIONALS EN CASTELLÀ?

Agost 16, 2012

Ahir, Cales Duarte, president del CoNCA, feia unes declaracions que, com era de preveure, han aixecat polseguera. Bàsicament, el nou cap visible de l’organisme es pregunta per què els escriptors catalans en llengua castellana no poden optar a guanyar algun dels “premis nacionals” de cultura catalana. Duarte especifica que no es refereix a un “premi de literatura catalana”, perquè aleshores seria evident que no. Encara hi ha qui es nega a entendre que la literatura catalana és aquella que està escrita en català, com la literatura anglesa és l’escrita en anglès, com l’obra d’un escriptor castellà afincat a París és literatura castellana, però penso que la majoria entén sense més complicacions que es tracta d’una obvietat.

Ara bé… i si no parlem de literatura, si parlem també de cultura, què passa? Hi ha aquí, d’entrada, dues respostes i confrontades. Una és la que diu que “A Catalunya conviuen dues realitats, la catalana i la castellana, que totes dues juntes conformen la cultura catalana”. L’altre és la que defensa que “la literatura en castellà forma part de la cultura castellana, no de la cultura catalana”.

He d’admetre que d’entrada, i sense reflexió prèvia, m’afegiria al segon posicionament. Però no és tan senzill: “cultura” és un concepte molt ampli, i interpretable de diverses maneres. A mi, en qualsevol cas, m’agrada parlar de “sistema cultural”, que és allò que constitueix una realitat determinada. Posem-hi un exemple: Praga és la ciutat de Kafka, sobre això no hi ha cap dubte. I si s’hi ha estat, encara menys: la seva presència és, disculpeu la redundància, omnipresent. Doncs aneu a dir als xecs que Kafka no forma part de la cultura xeca perquè escrivia en alemany. El mínim que us faran és prohibir-vos l’entrada a Txèquia per sempre més… És evident que Kafka no hauria guanyat mai un hipotètic “premi d’honor de les lletres xeques”, però algú li hauria discutit un “premi nacional de cultura xeca”? Ho deixo a l’opinió del lector.

Ara bé, crec que el posicionament del senyor Duarte falla per massa restringit. Si parlem de l’accepció de “cultura” a la que feia referència abans, és a dir,  un “sistema cultural” format per “totes les expressions culturals existents en un territori”, aleshores per què limitar-nos al català i el castellà? Catalunya, deixem-ho clar d’una punyetera vegada, té una llengua pròpia, i només una. I per qüestions de veïnatge (quan emigres, si pots, ho fas a prop), n’hi ha hagut una altra, el castellà, que hi és també àmpliament present. Però avui la realitat no s’acaba aquí. Avui, a més de les majoritàries català i castellà, a Catalunya s’hi parlen entre 200 i 300 llengües, quan a països com Rússia, per exemple, no passen del centenar. Per això és tan imprescindible fixar un idioma que faci les funcions de “llengua fraca”, de pont de comunicació entre tothom. I el més lògic és que aquesta sigui la llengua pròpia del País, és a dir, el català.

Més enllà d’això, però, uns premis són uns premis, i s’estructuren de la manera que qui els munta decideix estructurar-los. I jo no hi veuria massa problema en el fet que el marc referencial d’aquests premis fos el “sistema cultural” entès de manera àmplia, com de fet ja està passant ara, quan es premia pintors, músics, ballarins o cineastes als qui quan els sentim parlar, segurament no ubicaríem d’entrada en la “cultura catalana”. Però si el que volem és integrar, si admetem que la cultura catalana actual, com passa en tota “terra de pas”, és fruit d’haver anat empeltant en la cultura original autòctona aportacions de les cultures arribades de fora (sense Amèrica no existiria el pà amb tomàquet) per què no plantejar uns premis nacionals que incloguin també totes aquestes aportacions?

Com deia, aquí és on crec que falla la proposta del CoNCA. De les 80 llengües que es parlen a Vic, per exemple, no està gens clar si la segona més parlada després del català és el castellà… o l’amazic. Per què no podria rebre un premi nacional de cultura un escriptor en llengua amaziga afincat a Catalunya? O dit d’una altra manera, un autor català d’expressió amaziga? Posem-hi exemples.

Jonathan Littell: provinent d’un família jueva d’origen polonès, és nascut a New York, tot i que té també la nacionalitat francesa, aconseguida a base d’escriure jutament en francès, tot i que també ha fet alguna cosa en anglès. Ha guanyat premis tan prestigiosos com el Goncourt i el Grand prix du roman. Viu a Barcelona des de fa un parell d’anys, amb voluntat explícita de quedar-s’hi.

Mathias Enard: nascut a Niort, França, tota la seva obra està escrita en francès. Ha guanyat el Goncourt, el cinq continents, el Livre Inter, i uns quants més. Viu des de l’any 2000 a Barcelona, i parla perfectament el català. 

Salem Zenia: Nascut a Tizi-Ouzou, la Cabília, o per dir-ho segons la “legalitat vigent”, a Frèha (Alger). Militant berber, la seva obra està escrita en amazic. Periodista incòmode, fundador del seu propi diari -que manté des de fa 14 anys- només haguanyat premis de reconeixement al seu vesant combatiu. Exiliat polític, viu a Barcelona des del 2007, protegit pel PEN català.

En definitiva, si el CoNCA revisa els seus plantejaments sobre els premis nacionals de cultura, incloent-hi la possibilitat d’atorgar-ne algun a un autor/a català d’expressió no catalana, i aquests escriptors que acabo d’esmentar entren en la possible llista -juntament, és clar, al autors catalans en llengua castellana- no em semblaria pas malament. I abans que algú m’acusi de fer trampes, d’exposar noms provinents únicament de fora de l’estat espanyol -no veig on seria la trampa, però segur que hi ha qui ho pensa- i aprofitant que fins ara no he esmentat cap escriptora, cap dona, permeteu-me un últim comentari.

Hi ha, a Catalunya, una Associació col·legial d’escriptors de Catalunya/Asociación colegial de escritores de Cataluña (així, en bilingüe), que té com a objectiu “defensar i promoure el dret dels escriptors com a creadors de cultura, qualsevol que sigui la llengua que utilitzin”. Plantejat d’aquesta manera, d’entrada penses en alguna història gremialista, auspiciada per escriptors en llenga castellana. No sé si inicialment era aquest el seu plantejament, ni en conec el funcionament, les interioritats i/o els resultats. Només sé que actualment i des de fa ja alguns anys, a banda d’autors d’expressió catalana en els màxims càrrecs de l’entitat, la seva Secretària general -en qui recau, per tant, el pes del dia a dia de l’activitat de l’associació- és la poeta Pura Salceda Carballeda. Afincada fa una pila d’anys a Catalunya, on imparteix classes i exerceix d’activista cultural, de manera que sospito que es deu sentir catalana pels quatre costats… ha escrit tota la seva obra en gallec.

Ja he dit en començar que el tema no és fàcil, i que jo mateix no tinc les coses tan clares com sembla que les tingui en exposar-les, però em sembla que el plantejament que acabo de fer tampoc no seria tan mala opció… amb tots els respectes i les diculpes que calguin envers qui no ho vegi igual, evidentment.

Anuncis

From → Uncategorized

Feu un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: