Skip to content

DECÀLEG x DECÀLEG

Agost 14, 2012

Aquests dies està essent notícia el ‘decálogo’ que el grup “Ágora socialista” ha fet públic, com ells mateixos diuen, contra la independència de Catalunya. És, per doble motiu, una bona notícia. D’una banda, des d’un plantejament estrictament democràtic, està molt bé que qui vulgui discrepar pugui discrepar. De l’altra, és un magnífic senyal que comencin a sorgir manifestacions d’aquest tipus, com quan algun ministre de Rajoy entra també a intentar desacreditar la qüestió. Fins fa ben poc, ho enllestien amb un simple ‘és impossible’, o se’n reien directament, sense més. Ells mateixos admeten, parlant del seu escrit, que “hace años un título como este era impensable, por simple pudor del escribiente”. Ara no només el veuen ‘pensable’, sinó del tot necessari. Senyal que anem pel bon camí.

Encara que és cert que els 10 suposats arguments són una barreja de totalitarisme i falsedat, i per tant crec que fàcils de rebatre, no per això els hem de menystenir, com sí que ha fet algú. O és que no som conscients que entre els rengles de l’independentisme també hi ha la simplicitat dels qui utilitzen el ‘sí perquè sí, perquè volem i prou’, sense acompanyar-lo de les explicacions que ens podrien fer guanyar adeptes? I no és cert que arribat el moment decisiu aquest argument conviurà amb tots els altres, com hi conviurà la simplicitat d'”Ágora socialista”? Doncs mereixen, com qualsevol altre, que debatim amb ells.

Ja s’ha produït alguna resposta, com és lògic en qualsevol debat. Jo només hi afegiré el meu granet de sorra, responent al decàleg punt per punt. Tot i que ja he posat l’enllaç, copio abans de cada resposta l’argument unionista, per fer-ne més entenedora la lectura:

Una.- Cataluña no es sujeto de soberanía. La independencia catalana solo puede dictarla el pueblo español, del que los catalanes formamos parte. Aunque se decidiera por amplia mayoría en un referéndum, eso solo valdría como dato a tener en cuenta por el depositario de la soberanía, España.

Mostra de totalitarisme excloent, és el punt més fàcil de rebatre, i de fet invalida la resta. Si el que diuen fos cert, mai no hi hauria hagut cap nou estat, a no ser que la Constitució de l’estat inicial en reconegués la possibilitat. No admetre el poble català com a subjecte de sobirania equival a no voler admetre res, ni tan sols el diàleg.

Dos.- Ser nación, como ser persona, es algo relacional: las naciones lo son en la medida en que las demás naciones lo reconocen. Cataluña, ¿de qué país tendría avales? No se me ocurre ninguno.

Si a l’articulista “no se n’hi hacut cap”, no és culpa nostra. Les relacions internacionals són una matèria prou complexa com per voler esbandir-la amb una simplicitat tan absurda. Primer provem-ho, no?

Tres.- El derecho de autodeterminación, base de la soberanía, se aplica automáticamente a las colonias. ¿Es Cataluña una colonia de España? ¿O no será al revés, España una colonia de Cataluña? “que en som, de fenicis!”, qué fenicios somos, que decía aquel.

No cal entrar en disquisicions sobre si som o no una colònia. Cadascú que pensi el que vulgui. El cas és que ells fan referència a la Carta de la Nacions Unides del 1951, però obvien el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics (Nacions Unides, 1966), en vigor des de 1976 i ratificat per Espanya el 1977. Només començar, diu: “Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació (per tant, no només les colònies). En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural”.

Cuatro.- La historia suele ser decisiva: si puede exhibirse una época larga como estado independiente, eso será un buen argumento para la independencia. Pero Cataluña nunca ha sido reino aparte. Al incorporarse a Aragón, Ramón Berenguer IV no era rey de Cataluña, sino conde de Barcelona, Gerona y Osona. No de Pallars, Empúries ni Rosellón. Escocia, por ejemplo, fue un reino hasta 1707.

Aquest, el de la manipulació i falsificació de la història, és un dels arguments més utilitzats fins ara per l’unionisme. És cert que si Ramon Berenguer IV, un cop unit al Regne d’Aragó, hagués proclamat Catalunya també com a Regne en lloc de seguir parlant de Comtat ens hauríem estalviat escoltar moltes ximpleries, però també és innegable que les conquestes que va seguir fent un cop casat amb Peronella (Tortosa, Lleida…) van donar lloc al que es va conèixer com a Principat de Catalunya, denominació que podem trobar, per exemple, en documents oficials del S. XIV. Fa mandra, haver de recordar coses tan elementals.

Cinco.- Un hecho decisivo es el hallazgo de un tesoro: petróleo, por ejemplo. La independencia sería el expediente para no compartirlo, para disfrutarlo en exclusiva. Así se explica la existencia de Kuwait. Y es la razón de fondo del independentismo escocés.

És un argument tan ridicícul que no m’hi penso entretenir. Ara resultarà que tots els estats del món ho són perquè s’hi ha trobat petroli o algun altre tresor, quan en realitat per a segons qui tenir petroli és, sobretot, un enorme risc per a la seva independència.

Seis.- La separabilidad geográfica: las islas, por ejemplo, acceden más fácilmente a la independencia. No es el caso de Cataluña, cuya mitad pertenece a la cuenca del Ebro (el río que da nombre a Iberia). El territorio donde se dibuja Cataluña continúa hacia el Midi francés, hacia Aragón y Valencia, sin saltos abruptos.

Com el punt anterior: només és independent aquell a qui li ho permeten els accidents geogràfics? Au, va… I a més, sense pretendre-ho, l’argument ens recorda l’existència dels Països Catalans…

Siete.- Ser el centro de una disputa internacional puede ayudar: este fue el caso de la guerra de Sucesión, que acabó mal porque nuestro padrino (el archiduque de Austria) resolvió su problema. Actualmente Cataluña no es bocado de ningún conflicto.

Aquest és un “argument” que provoca -almenys a mi- fàstic i repulsió. ‘Vols ser independent? Doncs munta una guerra’. Aquesta gent té molt interioritzat allò del “derecho de conquista”…

Ocho.- La implicación de Cataluña en España es muy fuerte a lo largo de la historia. Tarraco fue capital de la Hispania romana. Barcelona lo fue de la Hispania visigoda, antes de serlo Toledo. La única guerra separatista fue la de los Segadors, 1640, en una Monarquía en crisis (Flandes, Portugal, Andalucía). El separatismo actual es moderno, de apenas un siglo, al socaire del desastre del noventayocho (Filipinas, Cuba).

Més manipulacions històriques. La ‘Hispània romana’ era sinónim de ‘Península ibèrica’. Una referència geogràfica sense més, desprovista d’altres connotacions. La Hispània visigòtica sí que tenia intencions d’unitat peninsular, però qui les tenien eren els invasors visigots, i l’arribada dels invasors àrabs els va fer saltar l’invent pels aires. ‘Hispania’ és una paraula romana, ‘Ibèria’ una de grega. Voler equiparar l’actual ‘espanyol’ amb l’antic ‘hispà’ és buscar la quadratura del cercle. Ah, i pel que fa a l’estapa de decadència, del 1714 al 1898 només hi van 184 anys. Què és això, davant de segles d’història acatalana?

Nueve.- Económicamente, Cataluña está integrada totalmente en España. El capital para la industrialización se ganó en las colonias americanas. Las leyes proteccionistas españolas preservaron España como mercado para Cataluña y el País Vasco. Incluso, siendo malévolos, cabe señalar el salto económico que supusieron las dos dictaduras (Primo de Rivera y Franco) para la burguesía catalana. O la implicación del capital catalán en la funesta aventura colonial de África (Marruecos y Guinea). Semana Trágica incluida.

I? Francament, no entenc què volen dir. En aquest cas, la història econòmica és interessant com a història, no com a present. També podríem parlar del capital català en la descoberta d’Àmèrica, fet amagat per la historiografia espanyola. Però tant li fa. El que compta, hi insisteixo, és el present i el futur, i si dues empreses tenen negocis comuns, tant els poden tenir formant part del mateix estat com d’estats diferents. Que som al S. XXI, senyors…

Diez.- Los últimos cien años Cataluña ha conocido una explosión demográfica gracias a la emigración española, que ha concentrado en Cataluña capital humano y genético, ahorros y plusvalías provenientes de España. La integración ha sido rápida y profunda: más del 80 por ciento de catalanes tiene algún abuelo no catalán.

Efectivament, ells mateixos ho diuen: la integració ha estat ràpida i profonda. Tan ràpida i tan profonda, que en poques generacions molts descendents d’aquells immigrants estan reclamant també la independència d’aquest País. Que no? Doncs és molt senzil: per què no els ho pregunteu, i sortirem de dubtes?

Conclusió? Democràcia. Simplement, democràcia.

Advertisements

From → Uncategorized

Feu un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: