Skip to content

NO A LA VIOLÈNCIA MASCLISTA!

Novembre 27, 2011
Divendres passat, 25 N, Dia internacional de la no-violència vers les Dones, el Departament d’Igualtat de l’Ajuntament de Vic, amb la col·laboració de diverses entitats, especialment el Consell de Dones de la ciutat, va organitzar un seguit d’actes entre els quals hi havia diverses activitats a la plaça del Pes. Una d’aquestes era el “micro obert”, on cadascú que volgués intervenir podia dir-hi la seva. Hi vaig parrticipar, llegint, en nom d’ERC, un escrit que vaig fer per a l’ocasió. No té títol, tot i que sobre la marxa vaig proposar el de “Una història americana”. El transcric tot seguit: 
L’any 1947, en plena Guerra Freda, el senador nordamericà Joseph McCarthy va dur a terme el que es va conèixer com a “cacera de bruixes anticomunista”. Es tractava de perseguir suposats militants del Partit Comunista dels Estats Units, a qui es prohibia actuacions públiques com ara ocupar algun càrrec sindical. Tot i que això per si sol ja era reprovable, la cacera va anar molt més enllà, i va afectar sectors progressistes diversos, o simplement gent de tarannà liberal. L’onada ultraconservadora va arribar a tot arreu. Allò sí que va ser un tsunami blau de debò…
El cas és que McCarthy va posar en funcionament la “Comissió Parnell Thomas”, més coneguda com el primer “Comitè d’Activitats Antiamericanes” –després n’hi hauria d’altres- que es va especialitzar en perseguir guionistes i directors de Hollywood, sospitosos de comunisme. Degut a la campanya de contestació que va reaccionar a la seva existència, el Comitè només va arribar a jutjar 10 cineastes, coneguts com “els 10 de Hollywood”, que van ser condemnats a un any de presó. De tots ells, només un, Edward Dmytryk, va cedir a les pressions i va delatar altres companys. Els 9 restants van passar uns mesos a la garjola, i després van tenir veritables problemes per seguir treballant. Un d’ells era el director de cinema Herbert BIberman, nascut l’any 1900, i que aleshores tenia, doncs, 47 anys.
Us preguntareu què té a veure aquesta història amb la commemoració del dia internacional contra la violència envers les dones. Paciència, que tot arribarà. El cas és que Biberman va passar 6 mesos a la presó, i en sortir, trobant tancades totes les portes del cinema comercial, es va dedicar a fer pel·lícules independents.
Però  a finals dels 40 i principis dels 50, la conflictivitat social als Estats Units no es limitava a les polèmiques hollywodianes. El sudoest del país, a l’estat de Nou Mèxic, antiga província mexicana poblada en bona part de nordamericans originaris d’allí, bullia de reivindicacions laborals, especialment a les seves mines. Un dels conflictes més destacats va tenir lloc justament en una mina de zenc propietat de l’empresa Empire. El juny de 1951 els miners d’origen hispà es van declarar en vaga per reivindicar, d’una banda, millores en la seguretat a les mines; de l’altra, millores als habitatges de l’empresa on vivien amb les seves famílies. Empire, que pagava considerablement pitjor els miners hispans que els anglòfons, no va acceptar ni tan sols obrir negociacions, i la vaga va esdevenir indefinida. Una de les accions de pressió dels vaguistes va consistir a organitzar un seguit de piquets que bloquejaven l’entrada a la mina, aturant-ne totalment l’activitat. L’empresa va aconseguir una ordre judicial que prohibia l’existència dels piquets. Algú va adonar-se, però, que l’ordre anava adreçada exclusivament “als miners”, no a altres persones com, per exemple, les seves esposes. Així, els piquets van passar a estar formats exclusivament per dones. La vaga va seguir, i el mes de gener de l’any següent, el 1952, Empire cedia i obria negociacions amb els representants laborals.
Segurament algú estarà pensant que aquesta història, tot i el seu interès, segueix sense encaixar en una jornada com la d’avui. En tot cas, podria semblar adequada per al 8 de març, dia internacional de la dona treballadora, però què té a veure la constitució d’un piquet femení amb la violència masclista? Com dèiem fa un moment… paciència, que tot arribarà.
Ja fa una estona que ens hem oblidat de Biberman. Recuperem-lo, doncs: el 1953, només un any més tard dels esdeveniments que acabem d’explicar, Herbert Biberman es traslladava a Nou Mèxic, amb un equip de col·laboradors extret de la “llista negra” anticomunista, per rodar una pel·lícula sobre el conflicte. Els dos únics membres de l’equip “no fitxats” ho serien immediatament. Els actors, a banda d’algun professional compromès, eren els protagonistes reals dels fets, que s’intrepretaven a si mateixos. Per tot plegat, i per la seva innegable qualitat, la pel·lícula ha passat a la història del cinema. El seu títol, la Sal de la Terra.
Vaig veure La sal de la terra als 21 anys, és a dir, l’any 1979, quan ja en feia 4 que havia mort Franco. Abans, havia estat prohibida a l’Estat. Tampoc no era cap novetat: als Estats Units es va estrenar l’any 1954, però només a 13 sales de poblacions i barriades obreres. El 1965 va tornar a aparèixer en algunes pantalles, però tot i que l’any 1992 l’Administració nordamericana la va triar com una de les 100 pel·lícules “que calia preservar”, i de les que se’n guarda una còpia per a la posteritat, es pot dir sense por a equivocar-se que avui, en ple 2011, la pel·lícula de Biberman encara no ha tingut una explotació comercial “normal” al seu país d’origen. Molt significatiu.
Com us deia, vaig veure la pel·lícula fa més de 30 anys, i no l’he tornada a veure mai més. Degut a això, la recordo vagament. Bé, tan vagament que seria incapaç de donar-vos gaires detalls sobre escenes que havia oblidat del tot i que he refrescat aquests dies a base de buscar-ne informació. No recordo, us ho de confessar, la intervenció de l’obrer anglòfon que reclama als seus, sense gaire èxit, que se solidaritzin amb els hispans. No recordo tampoc la parella que espera un fill, ni la primera dona –una vídua- que s’afegeix a les desfilades masculines, aquelles curioses manifestacions a les que ens tenen acostumats les pel·lícules americanes. De fet, només recordo una cosa, de La sal de la Terra. Una cosa que em va frapar, que em va resultar sorprenent, que fins i tot es feia gairebé incomprensible a la meva mirada de jove independentista d’esquerres que creia que la reivindicació era sempre la mateixa: la lluita en contra de totes les injustícies, fossin quines fossin i afectessin qui afectessin. En canvi, aquell dia, en aquell cinema de Barcelona que no tinc ni la més remota idea de quin era ni d’on era, un per a mi desconegut director nordamericà em posava de cop davant d’una crua realitat: el masclisme en tot el seu esplendor.
Dit així, probablement algú haurà cregut endevinar ja de què es tracta: els amos de la fàbrica, els senyors de l’empresa Empire, rient-se de les dones que es manifesten a l’entrada de la mina, dient-los grolleries i coses per l’estil. Potser algú altre, una mica més agosaradament, haurà imaginat els miners anglòfons increpant les parelles dels miners hispans perquè veuen perillar els seus privilegis… Doncs no. Res de tot això. El que em va deixar aquell dia clavat a la butaca del cinema va ser veure els miners, aquella gent sense por a perdre el que no tenien, aquella gent que havia decidit dir prou i lluitava per la seva dignitat com a éssers humans, aquella gent, no ho oblidem, que jo sabia que no eren actors sinó els revolucionaris que havien protagonitzat realment aquella lluita, aquell gent, en definitiva, que el fragment que portàvem de pel·lícula m’havia dut literalment a sentir-me un d’ells, aquella mateixa gent, no acceptava de cap de les maneres l’ajuda de les seves parelles. I no pas perquè fos massa perillós enfrontar-se junts a l’oligarquia i córrer el risc, per exemple, de ser detinguts i haver de deixar els fills sols a casa; ni tan sols per un egoista acte d’amor que volgués evitar patiments a la persona estimada. No, aquells valents miners, aquells homes disposats a donar-ho tot per resoldre una injustícia flagrant, no volien l’ajuda de les dones simplement per això: perquè eren dones! I d’aquí se’n desprenia, “evidentment”, que el seu lloc no era a l’entrada de la mina, evitant que hi accedissin els esquirols que la patronal portava des de ves a saber on. El seu lloc era a casa, cuidant la mainada. El seu lloc era a la cuina, fent el dinar. La lluita era, exclusivament, una cosa d’homes.
L’any 1979 em va sorprendre, tot allò. No sabia que pogués passar. Avui ho sé. Ho he vist i ho he viscut. No em refereixo a polèmiques per la constitució d’un piquet vaguista, és clar. Ni a cap situació equivalent. No cal. El masclisme que mostra La sal de la terra, l’irracional masclisme que passa per davant de tot, que ofusca qui el practica fins a límits insospitats, és a tot i per tot. Em direu exagerat, però sé de què parlo. I vosaltres també, perquè com deia, convivim amb ell. Està profundament arrelat a la nostra societat, encara que diguem el contrari, encara que ens esforcem a fer veure que no. Quan un home, jove, gran, tant li fa, diu allò de “jo ajudo molt a casa”, està practicant el masclisme. Quan una dona, jove, gran, tant li fa, diu allò de “el meu home m’ajuda molt”, està sucumbint al masclisme. Quan, sense dir res, gairebé com uns autòmats, ens repartim les feines  a casa seguint els tòpics, i els homes clavem claus i les dones planxen, estem perpetuant el masclisme. Més que res, perquè de claus només n’hi ha de tant en tant, i en canvi de roba per planxar n’hi ha sempre. I per descomptat, quan presumim que “a casa ho fem tot a mitges”, que “ens repartim les feines”, que “ho tenim molt clar”, i el que realment tenim clar és que ho diem perquè és el que toca, perquè és el que sabem que hauríem de fer i volem quedar bé, però en quant creuem el llindar de la porta ens fem l’orni i deixem que la “mestressa” -expressió ben nostrada que només serveix per a dins de casa i segons per a què- se’ns avanci i vagi enllestint la feina mentre nosaltres papallonegem per allí, quan fem tot això, també estem practicant el masclisme. Sibil·linament, si voleu. D’amagatotis. Però ho estem fent.
Arribats a aquest punt, demano disculpes per si algú s’està sentint ofès. No és la meva intenció ferir ningú. Potser sí que, en una jornada com avui, hauria d’haver parlat de problemes més greus. D’agressions més salvatges, De la violència que arriba a l’assassinat. En canvi, parlo d’aquelles coses petites, quotidianes, que passen entre les parets de tantes cases, ben sovint sense cap mala intenció.
Fem-nos tots plegats –tots i totes, vull dir- una reflexió: si nosaltres, que hem estat formats en el respecte i l’amor a la llibertat, amb tot el que comporta de reivindicació de l’exercici dels nostres drets individuals i col·lectius; si nosaltres, que som conscients, si més no a nivell teòric, del que vol dir realment la paraula igualtat; si nosaltres, que creiem que no fem res contra cap idea d’aquelles que sempre hem dit defensar; si nosaltres, encara que actuant d’inèrcia, d’aquesta maleïda inèrcia que ve de segles enrere; si nosaltres, convençuts que fem el que hem de fer, practiquem el que podríem anomenar “masclisme moderat”… en som conscients, que la nostra també és, encara que somorta, una forma de violència masclista? I que moltes petites violències creen un brou de cultiu que facilita l’ambient ideal a aquells homes que es creuen per sobre de les dones? Tenim dret a sorprendre’ns i posar cara d’innocents quan algú practica, amb terribles conseqüències, el “masclisme radical”?
A Nou Mèxic, la revolta dels miners va culminar amb èxit. A alguns homes els va tocar quedar-se a casa una temporada cuidant les criatures, quan les seves parelles van ser detingudes i tancades a la presó. Segons la pel·lícula, aquells homes van descobrir una realitat que desconeixien i que, als que encara no ho havien fet, els va acabar d’obrir els ulls.
I parlant de la pel·lícula: La sal de la Terra també es va completar, encara que enmig de greus conflictes i entrebancs. L’equip de realització va patir múltiples represàlies, el miner anglòfon que buscava la unitat de tots els miners va ser acomiadat, i Rosaura Revueltas –magnífic cognom-, l’actriu, aquesta sí professional, que protagonitzava la cinta, va ser detinguda, ultratjada i deportada a Mèxic. Curiosament, el mateix país que li va infringir aquests maltractaments preserva avui la seva obra perquè la coneguin les noves generacions. Una actitud convençuda, o una manera d’alleugerir la consciència?
No sé si fa massa al cas acabar així un escrit com aquest, però no ho puc evitar: quan parlem del tema que avui malauradament ens ocupa, sempre em ve al cap la conegudíssima “divisa” de l’enyorada Maria Mercè Marçal. Valgui com a modest homenatge a la memòria de Herbet Biberman i Rosaura Revueltas, creadors de La sal de la Terra: 
A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
Anuncis

From → Uncategorized

Feu un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: