Skip to content

PRIMERA CAMPANYADA: MOISÈS BROGGI

Novembre 12, 2011

Resta una setmaneta escassa de campanya. Digueu-me ingenu, però estic convençut que a partir del 21N, d’una manera o altra, comença alguna cosa nova de debò. És una mica com les frases fetes que diem quan s’acaba l’any, que quan les pronunciem confiem que siguin certes, i que de tant en tant ho són. Agafant-me, doncs, a aquesta comparació, i com he fet en alguna altra ocasió, començo avui les meves particulars 12 campanyades, amb les quea niré omplint el blog fins dissabte, qui sap si diumenge, de la setmana vinent.
PRIMERA CAMPANYADA:
Fa ja molts dies que tenia ganes d’escriure-la, i està dedicada al doctor Moisès Broggi:
Hi ha hagut un cert enrenou pel fet que del doctor Broggi hagi decidit encapçalar la llista d’ERC_Rcat_CatSí al Senat. Les dues crítiques més escoltades han estat, d’una banda, la possible utilització que fa ERC de la figura del doctor. De l’altra, que no té sentit presentar de cap de llista algú que per raons òbvies no es podrà dedicar a anar i tornar constantment de Madrid.
Sobre la primera crítica m’hi estendré ben poc. Sempre he dit –fins i tot en circumstàncies familiars- que l’edat no ha de ser obstacle ni impediment per a res. Qui ho diu, que la vida va dels 18 als 70 anys, a tot estirar? Quan algú està bé del cap –i Moisès Broggi ho està molt més que molts de nosaltres- té dret a viure com li sembli oportú, i a prendre les decisions que consideri més adequades. Es tracta, ras i curt, de defensar radicalment la llibertat de cadascú.
Pel que fa al tema de Madrid, és cert que l’edat del doctor no li permet fer segons què. Però siguem clars: a nivell de “política clàssica”, per a què serveix el Senat? Quantes lleis aprovades pel Congrés s’han rebutjat al Senat, o a la inversa? La legislació espanyola no li reserva, en aquest sentit, cap utilitat. Però que no se’m mal interpreti: no estic dient que tant li fa que Broggi vagi a la llista perquè al cap i a la fi és un gest inútil, sinó tot el contrari. Donada la poca utilitat del Senat a efectes “tradicionals”, hom li ha buscat des del principi altres utilitats. Bàsicament tres: la primera, la de “cementiri d’elefants”. L’indret on van a petar polítics que en algun moment han estat importants en els seus partits, i als quals es vol “jubilar” sense fer-ho del tot. No calen noms, perquè tothom en té algun al cap. La segona, la del “friquisme”. Grups que volen cridar l’atenció entorn de propostes “curioses”, i que per aconseguir-ho presenten a les seves llistes personatges extravagants, com més millor, que generalment no acostumen a sortir però que compleixen la seva funció. D’exemples també em trobarien uns quants. I ha encara una tercera utilitat del Senat –aquesta útil de debò-, que és la que ens interessa ara: una plataforma des de la que expressar opinions legítimes, fonamentades, amb un important suport popular, però que no acostumen a tenir el suport de la maquinària política tradicional. L’exemple més aclaridor seria el de Lluís Maria Xirinacs, que sense tenir darrere la col·laboració de cap partit polític va aconseguir arribar a la cambra senatorial i, des d’allí, fer sentir amb força la seva veu en defensa de tanta i tanta gent que no tenia ningú més que la defensés.
I aquí és on entra el doctor Broggi. És cert que té un parell de partits darrere, però la seva figura va molt més enllà: és un clar i net referent de l’independentisme; hi ha molta gent que l’admira i que se l’escolta. I no parlo només dels militants de Reagrupament, on ell està afiliat; ni dels d’ERC, amb qui fan coalició; ni dels independents de la plataforma Catalunya Sí. Parlo del conjunt dels simpatitzants independentistes, d’aquelles i aquells que volen, lluiten, defensen la idea, el concepte, la causa de la independència. És un referent fins i tot per als independentistes que diuen que no aniran a votar, pel motiu que sigui. S’ho ha guanyat a pols, i ningú no li discutirà que posi el seu prestigi al servei d’allò en el que creu. La seva candidatura al Senat esdevé, així, una eina amplificadora.
I anant un pas més enllà… qui ho diu, que no és possible un segon “cas Xirinacs”? Els qui ho vàrem viure –jo encara no podia votar, però hi era- ho recordem com una victòria. I tenim ganes de tornar-ho a viure. I posats a fer, qui diu que el doctor Broggi no estarà en condicions de viatjar un sol cop a Madrid, d’aparèixer davant de tots els representants espanyols, de dir-los quatre coses ben clares i ben dites… i no tornar-hi mai més? Realment algú consideraria que hi havia qui se n’estava aprofitant?
Una darrera cosa: no ignoro que fa aproximadament un any Moisès Broggi va dir que “a ERC no són independentistes. Ho fan veure. Els interessa més anar defensant l’statu quo, l’estat actual, i mantenir-se al seu lloc”. No només no ho ignoro, sinó que us he de confessar que m’enorgulleix que algú del seu nivell, que fa un any pensava així, consideri que en poc temps ERC ha redreçat tant el rumb que ara fins i tot pot tenir l’enorme honor de compartir candidatura amb ell. Molt reconeguts, Doctor.
Demà, la segona campanyada. Serà més breu, ho prometo. Però he cregut que aquesta primera s’ho mereixia.
Anuncis

From → Uncategorized

Feu un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: