Skip to content

TANQUEM EL CERCLE

Mai 19, 2011

De l’acte central de campanya que la candidatura d’Esquerra-SOM VIC va dur a terme dimecres al Sucre, em quedo amb el moment que il•lustra la fotografia: l’abraçada entre Joan López, el Candidat a l’alcaldia de Vic aquest any 2011, i Joan Colom, que va ocupar el mateix lloc a la llista que ERC va presentar a Vic el dia 3 d’abril de l’any 1979. Era la reaparició a la ciutat de l’històric partit que li havia donat el seu darrer alcalde democràtic abans de la irrupció del feixisme: Marià Serra i Badell, a qui encara avui el grup majoritari a l’Ajuntament es nega a homenatjar com es mereix.

Tothom ha dit que l’acte d’ahir va ser especialment emotiu. Jo també ho penso, però no és per això que em quedo amb el moment d’intimitat (si es pot tenir intimitat davant de 200 persones) dels dos Joans. Perquè emotiva ho va ser la lectura/conversa que van mantenir dos militants més d’Esquerra, Joan Freixanet i Júlia Solà. A qui no l’emocioni veure dues persones de 89 i 19 anys defensant els mateixos objectius ja no l’emocionarà res. Com emotives van ser les breus paraules de Maria Balasch, Marta Rovira, Joan Ballana i Gràcia Ferrer, pronunciades sobretot en clau personal, a manera d’explicació de la seva presència als primers llocs de la llista. Com emotives van ser també, us ho ben asseguro, les mirades que ens vàrem anar creuant la totalitat d’integrants de la llista mentre fèiem costat als nostres companys i companyes des de l’escenari estant de l’Auditori. Com emotiva va ser, òbviament, la innegable proximitat que es detectava entre el candidat i el públic que l’escoltava, abans, durant i després d’un parlament precís, acuradíssim, fet amb ganes de no cansar i, sobretot, d’oferir-se. Joan López, en “Joan de la Serra”, és un home que irradia confiança pels quatre costats.

No, no és per l’emotivitat, que em quedo amb l’abraçada Joan Colom-Joan López. És pel simbolisme. I tampoc pel simbolisme fàcil, pel recurs efectista però senzill d’unir en un moment determinat el primer i l’últim candidat. La meva reflexió va més enllà: estic pensant en el temps que passa des de les eleccions del 79 fins a les del 2011, un temps de 32 anys en la història d’un partit que en té 80. Ni més ni menys que el 40% de la història d’Esquerra Vic és el que queda recollit entre les figures de Joan Colom i Joan López. I és en pensar en aquest temps que em quedo amb aquell moment màgic.

Dimecres passat, per un instant, van passar davant nostre les mil i una vicissituds del partit a la nostra ciutat. Un partit que, com diu l’eslògan nacional, “sempre hi ha estat”. Amb resultats més o menys bons i, per tant, amb incidència més o menys directa, Esquerra Republicana de Catalunya ha anat evolucionant al mateix ritme que evolucionava la Ciutat, cosa que equival a dir al mateix ritme que evolucionava el País. I sabeu quina conclusió en trec? Doncs que hem acabat tancant un cercle. No perquè arribem al mateix punt del que havíem sortit, sinó tot el contrari: perquè dins del cercle hi ha ara un bagatge que fa 32 anys no hi era. Joan Colom, Joan López, les regidores i regidors que han representant el partit a l’Ajuntament en un moment o altre, aquelles i aquells que hi han tingut alguna responsabilitat orgànica, el conjunt de tota la militància, han fet camí conjunt amb la ciutat, absolutament imbricats amb ella, omplint les alforges del gran coneixement que això representa. Un coneixement força exacte, força precís, del que vol i necessita la ciutadania vigatana. I sabeu per què? Doncs perquè nosaltres també formem part de la ciutadania vigatana. Nosaltres també som ciutadania vigatana. Nosaltres també SOM VIC.

I aquest és el gran “Què” que no ens podrà discutir ningú: després d’una llarga trajectòria, a Vic, l’històric partit de Macià i Companys està en condicions d’obrir-se a la ciutat i ampliar el projecte més enllà de les costures del partit, que afortunadament han començat a descosir-se. Entre els 21 primers llocs de la llista –els que responen al nombre de regidories de l’Ajuntament –hi ha 10 persones independents. Independents de debò, que mai no havien fet política de partit. Gent que ve dels diversos sectors ciutadans: la cultura, el comerç, la sanitat; gent amb feina i gent aturada; gent, en definitiva, com tothom. El projecte SOM VIC no és la clàssica operació de maquillatge electoral, en la que un o dos noms amb un cert ressò volen fer passar bou per bèstia grossa i fer veure que hi ha una obertura de mires que de fet no s’ha produït. O és que algú creu que amb 10 sobre 21 es farà, sempre i només, allò que vulgui el partit? Ras i curt, no. De cap de les maneres. Es farà allò que vulgui la ciutat. Perquè és per això, que existim. Perquè SOM VIC. No només nosaltres, però també nosaltres. Sense embuts. Sense manies. Sense vergonyes. Orgulloses i orgullosos de ser-ho.

Evidentment, a tothom li agrada fer un bon resultat. Però després del que vaig veure i viure dimecres, no crec que sigui l’únic important. Probablement, ni tan sols el més important. El més important és que tots plegats hem aconseguit bastir un projecte tan íntimament lligat amb la ciutat, que estic segur que des d’ara serà impossible dissociar-los.

Com em deia fa pocs dies una bona amiga, l’actriu Lloll Bertran, podem estar satisfets. Passi el que passi, diumenge en sortirem VIC… toriosos.

Visca el projecte SOM VIC! És a dir… Visca Vic i Visca Catalunya! Som-hi!
Advertisements

From → Uncategorized

Feu un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: