Skip to content

LA BALADA DE L’INDESITJABLE (II)

Març 14, 2011
Amb unes hores de retard, però aquí va la continuació:

————————————————————————————————
(El Noi i la Noia tornen a la taula. El Cambrer, amb posat resignat, s’encamina a l’espai problemàtic del local. Quan és a mig camí sembla recordar alguna cosa, i torna on és la parella.)

CAMBRER: D’això… he d’obrir les portes.
NOI: Què?
CAMBRER: Que he d’obrir les portes… (assenyalant l’altre espai amb un gest del cap:) les d’allà…
NOI: I…?
CAMBRER: Funcionen amb un comandament a distància… diuen que ahir va fallar.
NOI: Mira que bé… i si avui hi torna?
CAMBRER: Quedaran obertes mentre jo sigui a dins.
NOIA: I la incomunicació? No és obligatòria?
CAMBRER: Sí, però el panell d’emergència és darrera la barra, i si jo no hi sóc…
NOI: I l’amo?
CAMBRER: No surt de la rebotiga, quan se n’ha d’atendre un…
NOI: Però això és il·legal…
CAMBRER: I què vols que hi faci, si els té pànic?
NOIA: Vols que ho faci jo? M’expliques quins botons he de tocar, i…
NOI: Però què dius tu, ara? Val més que no ens hi emboliquem…
CAMBRER (a la Noia): Té raó. Si ha de passar alguna cosa, és millor que sigui per culpa de la direcció del local.
NOIA: Sí, però som nosaltres els qui podem rebre!
CAMBRER: Ell és un de sol, i us asseguro que no en tinc ni per començar, amb un merdós com aquest. A més, porto el xiulet d’alarma a la butxaca. Si el faig sonar, l’amo no té més remei que venir. (Ara, observa la jove parella amb un somriure amarat de tendresa.) I, sobretot… per res del món no deixaria que fessin mal als meus amics.

(La parella observa el Cambrer amb emoció.)

NOI: Gràcies, Max. Ets un gran tipus.
NOIA: Ànims, Max. Endavant! Nosaltres som aquí…

(El Cambrer els retorna un inconcret agraïment de circumstàncies, observa l’inquietant personatge de l’altra banda del local, empassa saliva i s’hi encamina amb un pas que vol ser segur però s’endevina neguitós. Arriba davant de la primera porta de l’‘altre’ espai. Quan és davant d’ella s’atura i allarga la mà amb evident intenció d’obrir. Para el moviment en sec. Acaba d’adonar-se d’alguna cosa. Renega en veu baixa, i refà enèsimament el camí envers la barra del bar. En recull, del darrera, una mena de comandament a distància amb el que torna davant de la porta. Pitja un dels botons del comandament. La porta s’obre. El Cambrer en creua el llindar, i s’atura a l’‘espai neutral’, on espera que la porta es torni a tancar. Deixa passar una estona exageradament llarga abans de pitjar el segon botó. Es tomba a mirar la parella, que l’observa contenint la respiració. Finalment, s’omple de valor i prem de nou el comandament. La segona porta s’obre, i en Max s’introdueix ràpid a l’inquietant espai on l’espera aquell personatge que, tot i la sensació aclaparadora de l’indret, ni tan sols s’ha tret l’abric. Amb la segona porta tancant-se darrera seu, el Cambrer resta encara uns instants arrambat al vidre. Per fi, avança indecís vers la taula on seu el de l’abric. Amb veu nerviosa, li canta la ‘carta’ que el local li ofereix.)

CAMBRER: Cervesa nacional, cervesa d’importació o vermut.

(El ‘client’, en una reacció que fa que Max el consideri encara més Indesitjable, remuga de manera inintel·ligible. El Cambrer, cada cop més nerviós, repeteix la crispada cantarella.)

CAMBRER: Cervesa nacional, cervesa d’importació o vermut.

(Finalment, l’Indesitjable aixeca prou la veu com per ser entès pel Cambrer.)

INDESITJABLE: Aigua mineral…
CAMBRER (descol·locat): Què?
INDESITJABLE: Jo volia aigua mineral…
CAMBRER: Ah, no. Això sí que no. No estic disposat a aguantar-ho. No tinc més remei que atendre’t, ja ho saps. Però això no et dóna dret a fer-te el graciós. (Pausa.) Alcohol, ja ho saps.
INDESITJABLE: Era per provar…

(El Cambrer resta immòbil, observant l’Indesitjable. Després d’una altra pausa, continua amb evident mala bava.)

CAMBRER: Cervesa nacional, cervesa d’importació o vermut. I de pressa, que no tinc tot el dia!
INDESITJABLE: Tant li fa, no m’ho penso prendre.
CAMBRER: T’aviso: no juguis amb mi, que no tinc gaire corretja.
INDESITJABLE: A beure, no m’hi pots obligar.
CAMBRER: Però has de demanar.
INDESITJABLE: D’acord… la beguda més cara.
CAMBRER: Totes van al mateix preu. Suposo que això també ho deus saber.

(Tot d’una l’Indesitjable resta mut, obviant la presència del Cambrer. Aquest espera encara durant uns instants, però finalment es decideix.)

CAMBRER: Està bé, jo trio. No aconseguiràs que em faci mala sang…

(El Cambrer retrocedeix fins les portes d’accés a aquell indret, on reprodueix, en sentit contrari, els passos que ha fet abans per introduir-s’hi. Quan ja es troba al que hem anomenat l’‘espai amable’ del bar, des d’on la Noia i el Noi no s’han perdut, tot comentant-les en veu baixa, ni una de les anteriors incidències, es tomba instintivament a temps per veure com l’Indesitjable furga parsimoniós per l’interior d’una de les butxaques del seu llardós abric. Immediatament, el Cambrer es llança cap a les dues portes de l’altre espai en una cursa desesperada. A la mateixa velocitat, refà els moviments necessaris per fer funcionar el comandament i les portes, i arriba a la taula on seu l’Indesitjable just a temps d’agafar-lo pel braç abans no pugui treure el que sigui del fons de la seva butxaca.)

CAMBRER: Què fots?

(L’Indesitjable alça la mirada, tot observant les faccions desencaixades del Cambrer, que panteixa de manera ostensible. No treu la mà de la butxaca mentre, tranquil, li respon.)

INDESITJABLE: A tu què et sembla?
CAMBRER: No pots! No, no pots!
INDESITJABLE: Però si ara mateix em portaràs la beguda…
CAMBRER: N’has vist per algun lloc, quan has entrat al bar?

(L’Indesitjable inicia un intent de desempallegar-se de la presa a què el sotmet el Cambrer, però sense esforçar-s’hi gaire. Encara no pot, per tant, treure la mà de la butxaca. El Cambrer el continua increpant. Des de l’altra banda del bar, la Noia s’aixeca, preocupada. El Noi li estira la roba per tal que torni a seure, en un significatiu “No t’hi fiquis!”)

CAMBRER: Digues! N’has vist, eh? N’has vist algun?
INDESITJABLE: Si no en podeu vendre, com vols que n’hagi vist?
CAMBRER (fora de si, sacseja l’Indesitjable mentre el continua atacant): No en ‘volem’ vendre! Ho entens? No ‘volem!’ Per què dius “si no en podeu vendre”? Per què ho dius? Que et quedi clar que encara que poguéssim no ho faríem! Perquè això és porqueria! Com tu! Com tots vosaltres! Tots sou porqueria! I si us admetem aquí és perquè ens hi obliguen, per res més! T’ha quedat clar, malparit?

(La Noia, que no ha fet cas dels consells de la seva parella, ha avançat fins la primera de les dues portes que la separen del Cambrer i l’Indesitjable, i ha assistit preocupada a l’escridassada que el seu amic ha fet a l’altre. Ara, prova debades d’obrir sacsejant la porta. L’Indesitjable, que se n’adona, la mira per damunt de l’espatlla del Cambrer, cosa que fa que aquest, al seu torn, es giri a mirar enrere. Quan ho fa, i en veure la seva amiga tan a prop d’allí, li dedica tot de gestos compulsius perquè se n’allunyi. L’Indesitjable aprofita l’ocasió per desfer-se del Cambrer i aquest, quan s’ha assegurat que la Noia torna al seu lloc, s’encara un altre cop amb el ‘client’, fent un esforç per asserenar-se.)

CAMBRER: Ho veus, què has aconseguit? Molestes els meus clients! I ells són aquí perquè volen!
INDESITJABLE: Jo també…
CAMBRER: Tu has vingut perquè no et queden més collons, perquè no tens enlloc més on deixar-te caure!
INDESITJABLE: Et penses que m’agrada gaire?
CAMBRER: Doncs si no t’agrada, ja saps on és la porta.
INDESITJABLE: A mi m’obliguen a venir, i a tu t’obliguen a atendre’m.
CAMBRER: Què vols dir amb això? Que em foti?
INDESITJABLE: No, vull dir que no en traiem res, de barallar-nos.

(El Cambrer, que no s’esperava un comentari com aquest, observa l’Indesitjable momentàniament sorprès. Finalment, i amb desgana, deixa anar les darreres frases abans de tornar a sortir del recinte.)

CAMBRER: Aleshores, fes el fotut favor de no tocar-me els pebrots. Si saps que t’has d’esperar a que et portin la beguda, doncs t’esperes i llestos. Està clar?

(L’Indesitjable aguanta la mirada del Cambrer, però no respon. Finalment, en Max abandona el recinte, capficat. Tan capficat que oblida tancar la segona porta, que resta només ajustada, cosa que sí que fa amb la primera. En el seu camí vers la barra, passa a l’alçada de la taula on seuen el Noi i la Noia. Aquesta el crida.)

NOIA: Max!
(El Cambrer, capficat, continua avançant cap a la barra. Ella insisteix.)
Pst! Max!
(A la fi, el Cambrer sent com el criden. Es dirigeix a la taula de la parella. Un cop allí, els mira però no diu res.)
Ho he sentit tot.

CAMBRER: Ja m’ho penso… li vaig dir a l’amo que a més de blindades, les portes haurien de ser insonoritzades. És el que recomanen a l’annex al reglament que ens han enviat. (Observant en direcció a la rebotiga, per si algú el sentís.) Però com que aquest ‘paio’ és un garrepa, doncs ja ho veieu… els nostres clients en paguen les conseqüències.
NOI: Ho diu al reglament i no n’ha fet cas?
CAMBRER: No, al reglament no. A l’annex al reglament. La pressió fiscal que hem d’aguantar és molt forta, i suposo que l’Administració no ens ha volgut collar massa… ho deixen a la voluntat dels propietaris dels locals…

(Silenci. A poc a poc, el Cambrer enceta, sense ganes, una rialla.)

NOIA: Què? Què passa?
CAMBRER: Que semblo burro, passa. “No ens ha volgut collar massa”, dic… No ens han volgut collar massa i ens obliguen a tenir aquí un… un d’això, ja m’enteneu…
NOIA: A algú li havia de tocar…
CAMBRER: No veig per què. Ningú no ens pot obligar a una cosa així…
NOIA: Però Max… aquesta és una postura insolidària. Què passaria si tots els locals s’hi neguessin? Això és com el poble que li toca tenir una presó… ningú no en vol mai cap, però a algun lloc els han de dur, no?
CAMBRER: No ho pots comparar, això és molt diferent…
NOIA: No, no ho és. Es tracta d’un segment de població amb el que s’ha de fer alguna cosa, com passa amb els reclusos.
CAMBRER: Que els tanquin a la presó, doncs!
NOIA: Però si no cal… tu mateix has dit que cada cop en queden menys…
CAMBRER: Més a favor meu! Facilitant-los llocs per trobar-se, el que fan és perpetuar-los. Ens ho va dir el psicòleg que va venir a fer-nos el curset per poder aguantar tota aquesta merda…
NOI: L’Administració us va enviar un psicòleg que criticava les decisions de l’Administració?
NOIA: Vaig llegir que el col·legi de psicòlegs hi ha estat en contra des del primer moment. Van ser uns dels que van encapçalar l’intent de desobediència civil…
CAMBRER: Sí. Per ells hauria estat millor deixar-los “morir d’inanició”, per dir-ho d’alguna manera… però ningú no els va escoltar… i ja veieu com ens trobem ara.
NOI (a la Noia): Bé… nosaltres, aquí, ja no podem fer-hi res… i aquest element és del tot inofensiu. En Max l’ha ben sacsejat, abans, i no…
NOIA: Ets un covard.
NOI: Què?
NOIA: Un amic et demana un cop de mà, i et falta temps per sortir corrent…
NOI: Que a tu t’agradi ficar-te en embolics no vol dir que…
CAMBRER: No, si us plau! L’últim que voldria és que us discutíssiu per culpa meva. Vaig a portar-li la seva refotuda cervesa, i després, si voleu, fem una partideta al dòmino.

.

(El Cambrer torna a encaminar-se cap a la barra. La Noia, entretant, deixa anar la mirada cap on seu, escarxofat, l’Indesitjable.)

NOIA: Sabeu…? Em fa llàstima.
NOI: Només em faltava sentir aquesta…
CAMBRER (aturant-se, parla a la Noia sense mirar-la): Això sí que no. No ho diguis ni en broma.
NOIA: Si no és broma. Ho dic de debò, em fa llàstima.
CAMBRER (tombant-se, ara sí, per parlar amb la Noia sense moure’s del punt on es troba): És el pitjor que pots fer, sentir-ne llàstima.
NOIA: Per què? No hi ha res de dolent, en un sentiment positiu com aquest.
CAMBRER: És allò que us deia abans de l’empatia… per aquí es comença.
NOI (amb un mig somriure): No em vulguis fer sermons amb una parauleta que acabes d’aprendre. (Per l’Indesitjable:) Mireu-vos-el… no dic que m’hi senti identificada… només que em fa llàstima.
NOI: No saps què dius, són un perill públic!
NOIA: Anys enrere potser sí. Però en fa molt, d’allò. Ara, només fan llàstima.

(Finalment, el Cambrer ha desaparegut darrera la barra. El Noi, que observava l’Indesitjable, es va posant rígid a causa del que veu. Amb un fil de veu, respon al darrer comentari de la Noia.)

NOI: Ah, sí?… I què me’n dius d’això, doncs?

(La Noia es tomba a mirar en la mateixa direcció que el Noi, i té un sobresalt. L’Indesitjable ha abandonat el lloc on seia i, adreçant-se a la segona porta que el separa de la resta del bar —la que el Cambrer ha oblidat tancar— l’arrossega per tal d’obrir-la a força de braços. Tot, amb moviments lents i aparentment despreocupats.)

NOIA: On va? No ho pot fer, això!
CAMBRER (tornant precipitadament, cervesa en mà): Què passa?
Advertisements

From → Uncategorized

Feu un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: