Skip to content

CRÉIXER (SORTU)

febrer 13, 2011
El meu avi era basc d’origen. Pels quatre costats. Fins i tot feia honor al tòpic més usual: malgrat portar des de sempre un aparell ortopèdic en una cama, als 4 anys guanyava concursos d’enfilar-se als arbres. I duia txapela. O boina, perquè era més petita de l’habitual, tot i que desconec la qüestió de les mides. Es deia De Jaureguízar de primer cognom, i Achútegui de segon (suposo que seria més correcte Atxútegui, però eren els temps que eren). També es feia dir Luís, no Koldo. No era euskaldun, tot i que coneixia paraules de l’euskara i feia barreges impossibles entre les dues llengües, com ara “cabezotamendi”, epítet que dedicava a les persones tossudes, i que si tenim en compte que “mendi” en basc vol dir muntanya, suposo que equivalia a dir que algú era molt però que molt tossut. També era de dretes, el meu avi. I quan un basc és de dretes –em disculpo si ofenc algú- ho és molt. Suposo que tot ho fan a l’engròs, allí.

Per sobre de tot, però, era una extraordinària persona. Un avi clàssic, d’aquells que t’explica batalletes que et deixen embadalit. L’anecdotari familiar recorda que quan jo era ben petit s’emprenyava perquè no l’entenia quan em parlava en castellà. Perquè ell de català ni un borrall, si més no en públic. Però un dia el van enxampar mig amagat al passadís de casa seva –un d’aquells pisos antics de l’Eixample barceloní, on va anar a parar des del seu poble de Plentzia per qüestions de feina- amb mi assegut a la falda, i provant de parlar-me en català. Dic “provant”, perquè es veu que la cosa anava de “collons” en amunt. La família passava temporades a la Roca del Vallès, i suposo que els pagesos d’allí, amb qui el meu avi s’hi feia molt, les deixaven anar una darrere l’altra, i per a ell parlar en català equivalia a dir-les com més gruixudes millor.

Us deveu preguntar a què ve tota aquesta digressió. No vull parlar de llengua. Vull explicar només per què he sentit sempre tan propera la problemàtica del País Basc. Una problemàtica de la que no és gens fàcil parlar-ne des de fora –per pur desconeixement- però de la que intueixo que també deu costar molt parlar-ne des de dins, sobretot a nivell domèstic. Segurament és una expressió exagerada, i avui encara més, però ma mare sempre ha dit que allí, “totes les famílies tenen algú a ETA”. Suposo, òbviament, que es referia a les famílies d’un determinat sector social. D’una de les “dues meitats”, vaja… De fet, ella mateixa té un cosí que ha vist morir dos amics íntims: un era Guàrdia Civil, i va ser víctima d’un atemptat. A l’altre li va esclatar a les mans l’artefacte explosiu que manipulava. Ja sé que les causes de la mort són radicalment diferents, però el conflicte que hi ha darrere és radicalment idèntic.

Ara, per primer cop en moltíssims anys, al País basc apareix una possibilitat real que les coses canviïn. No faré la relació d’esdeveniments que han dut al punt actual perquè tothom els coneix prou. A partir d’ara, cadascú jugarà les seves cartes segons li permetin les pròpies capacitats. L’únic que cal és que els jugadors encarin el joc amb predisposició total a jugar-hi. El que no s’hi val és fer-ho amb cartes marcades. Jo ja sé que el govern espanyol ha de dir el que ha de dir, que s’ha de mostrar escèptic dins d’uns límits raonables, però també sé que no s’ha de tancar a res. Desaprofitar una possibilitat real d’assolir la pau a Euskadi seria massa greu. Tant per una part com per l’altra, però insisteixo en el paper del govern perquè ara com ara sembla que sigui per on la cosa grinyola més. Em provoquen un especial neguit dos punt en concret:

D’una banda, la famosa llei de partits. Ja he dit en altres ocasions què en penso, i per què crec que va ser redactada. Que formacions com Plataforma per Catalunya, dient el que diu, es mogui en la més absoluta impunitat, demostra que la llei està pensada només per a la seva aplicació en un territori molt concret, amb uns objectius també molt concrets que aquesta legislatura s’han plasmat ja al Parlament de Vitòria. Doncs bé, experts juristes d’orígens diversos coincideixen a dir que el principal obstacle per a la il·legalització de Sortu –perquè d’això parlem, del nou partit de l’esquerra abertzale- és el punt de la llei que diu que també seran il·legals aquelles formacions que signifiquin la reproducció d’una altra formació ja il·legalitzada. Per comprovar-ho, es mirarà amb detall, per exemple, la composició de les llistes: si hi va gent de la formació il·legalitzada, garrotada i no se’n parli més.

No ho entenc. Sortu ha dit per activa i per passiva que rebutja tota violència, inclosa la d’ETA. Els seus estatuts preveuen fins i tot l’expulsió de militants que contradiguin aquest punt. Doncs bé, jo pregunto: què és més interessant, que aparegui una formació nova del tot, amb gent desconeguda fins ara que digui que aposta per les vies pacífiques, cosa que esdevindria una novetat relativa ja que hi ha molta gent –i molts partits- que pensen així, o que la gent que tradicionalment ha fet servir l’argument que Euskadi està en guerra, i que en una guerra “tot s’hi val”, faci ara públicament un pas radicalment oposat a aquesta argumentació? Què preferim, saber que hi ha nous abertzales que rebutgen la violència des del primer moment, o que els abertzales històrics que defensaven la lluita armada ara reneguen d’ella? Quina de les dues opcions us sembla més útil de cara a la transformació social real que necessita el País Basc? En aquest sentit, la postura del govern espanyol, emparada per la legalitat del govern espanyol, em sembla d’una gravíssima irresponsabilitat.

L’altre punt és, si voleu, més anecdòtic. Fa referència a les declaracions del ministre Rubalcaba en referència al grup d’experts internacionals que recolza el procés. Diu el ministre que perquè hi hagi una mediació entre dues parts, ambdues parts l’han d’haver demanat. Diu també que ells no ho han fet, i que per tant interpreta, atenció!, que aquesta gent ve a fer una mediació… entre l’esquerra abertzale i ETA! És a dir: el número dos de facto del govern espanyol diferencia clarament les dues realitats, ETA i l’esquerra abertzale, contradient d’aquesta manera la posició clàssica de ficar tothom en el mateix sac. Com pot ser, doncs, que si el propi Rubalcaba ha arribat a aquesta conclusió, la seva resposta hagi estat, ras i curt, enviar els estatuts de Sortu a la fiscalia de l’Estat?

Fa molts anys, a Suècia, un grup que deia defensar els animals va posar una bomba en una indústria que experimentava amb gossos i altres espècies. L’atemptat va provocar la mort d’un dels treballadors. A ningú se li va acudir dir que a partir d’aquell moment la llei catalogaria els defensors dels animals com a terroristes. Jo, que sempre he viscut el país del meu avi com a una realitat molt propera, que sempre he sentit envers ell determinades aspiracions d’alliberament nacional i social –sí, com als PPCC-, no tinc cap culpa que aquestes aspiracions coincideixin, de manera molt majoritària, amb els objectius polítics que ETA diu que defensa. Les idees mai poden ser criminalitzades, i la reunificació d’Euskalerria o el triomf de tesis socials progressistes tenen tant dret a ser expressades i defensades com qualsevol altra opció.

Sortu, en basc, vol dir “créixer”. I efectivament, alguna cosa creix a Euskadi: creix l’esperança de viure en pau, creix la possibilitat de passejar sense escorta, creix la recuperació de la memòria i la dignitat dels morts en atemptat, com creix el dret a expressar les pròpies idees, com creix el desig de retrobar els familiars empresonats. Creix, en definitiva, la idea de la reconciliació.

El que més por em fa és que també creixi l’immobilisme i la intransigència de l’estat espanyol, encarnat en els seus dos grans partits polítics. La gent n’està farta de sang, a Euskadi. I una esquerra abertzale definitivament allunyada de la violència pot créixer exponencialment. Aquest càlcul, des d’Espanya també l’han fet. Els mort d’ETA donaven molts vots, i encara que sembli massa cru plantejar-se les coses d’aquesta manera, caldrà veure si tothom està disposat a renunciar-hi…

Anuncis

From → Uncategorized

Feu un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: