Skip to content

SOMNIS HUMITS

Octubre 6, 2010

No és així com ho havia imaginat, però tant li fa. Palplantat a la confluència amb la Gran Via, l’esguard fixat passeig de Gràcia amunt, espera veure’ls arribar. Des que han entrat a Barcelona per la Diagonal fins ara no han trobat resistència, i ell se’n sent profundament orgullós. Per fi, del capdamunt del Passeig davallen unes notes enèrgiques i decidides. Estan cantant! Soy Valiente y leal legionario / soy soldado de brava legión… La primera a fer-se visible és la cabra. Ja té anys la pobra, però els porta força bé. Segurament el règim estricte que segueix, a base de julivert de l’illot de Perejil, hi té alguna cosa a veure. No són gaires, els legionaris. Es veu que allò de “novio de la muerte” cada cop ven menys, i conforme es moren costa renovar-los. Però vaja, han vingut que és el que compta.

Darrere de la legió treu el cap la infanteria. Però no una infanteria qualsevol, no. La infanteria de Marina. Precisament l’entrada a la ciutat s’ha endarrerit per culpa seva. Són cinc o sis companyies del quarter del carrer Arturo Soria de Madrid, i mai no havien pujat a un vaixell. De primer, per allò d’impressionar, els volien fer desembarcar al port, però els han embarcat a Girona i… en fi, que molts s’han marejat i ha calgut fer-los baixar en tren. I és clar, com que del corredor del Mediterrani ara com ara res de res, i la RENFE ja sabem el què, doncs mira…

La patrulla Águila tampoc no és la que era, ja. Últimament només apareixien per la festa del cel, en la que només fan quatre giragonses i se’n tornen a l’hangar, i cap comandament s’ha vist amb cor de donar l’ordre de sortida. Ho han resolt amb una ala delta arrossegada per un gran estel xinès en forma d’Àguila.

I per fi, l’exèrcit. El de terra. Les tropes d’assalt. És seu estat és el més difícil de pair, i quan passen pel seu costat envermelleix i tot. No cal ser un expert per endevinar que aquells cetmes rovellats no dispararien ni un trist balí. I per a més inri, l’abanderat. Bé, més ben dit l’encartellat. Un jovenet del Salvador, amb cara de no entendre què hi fot allí, i que alça sense gaire convicció un cartró que diu “¡Viva Honduras!”

No, decididament no és així com s’ho havia imaginat. I per més que ho intenti, per més que s’hi esforci, s’ha de rendir a l’evidència. Han arribat fins aquí sense problemes, sí, però perquè ningú no els ha fet ni cas. La gent no està per foteses. La gent està de celebració. El país, eufòric, celebra el resultat del Referèndum. Una Catalunya que es prepara per obrir la porta a la imminent independència mentre ja es comença a parlar de la reunificació dels PP.CC., no pot perdre el temps amb exhibicions tronades d’un passat que ja mai més no serà el que un dia va ser. Afortunadament. L’espectacle del resclosit exèrcit espanyol alçat en armes contra la democràcia, esdevé tan ridícul que fa riure Europa de nord a sud, d’oest a est.

No, no és això el que imaginava quan va predir un “trencament traumàtic” amb Espanya. No és això, i ja no pot més. Després d’hores i hores regirant-se neguitós, la roba del llit amarada de suor freda, de la seva suor freda, l’amic Celestino obre els ulls enmig de la fosca. No pot defugir l’evidència: fa anys que el país és independent, i l’única violència és la de les seves nits d’insomni.

Sort que sempre li quedarà la cabra…

Anuncis

From → Uncategorized

Feu un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: