Skip to content

CANVI D’UTOPIES II (quan el vent bufa a favor)

Agost 23, 2010

Vaig dir que en parlaria ahir, però com sempre faig salat. Comencem:
.

Federalisme: L’Estatut del 30 de setembre incloïa aspectes que el pacte Mas-Zapatero i el ribot de la colla d’en Guerra es van encarregar de fer desaparèixer. Entre d’altres: definició de Catalunya com a nació a l’articulat, no al preàmbul; relacions de bilateralitat amb l’Estat; finançament equivalent al concert econòmic; competències exclusives en immigració; competències exclusives en ports, trens i aeroports: blindatge de competències; ús normalitzat del català a la justícia; garanties enfront de la politització del Tribunal Constitucional; Seleccions esportives. N’hi ha d’altres, però aquestes són prou significatives.
.
Fa més de 4 anys que sabem que per a Espanya allò era inacceptable. I dic Espanya, no govern Espanyol, perquè és clar que qui va comandar aquella retallada va ser el PSOE, i l’alternativa és el PP. Per tant… Després, ha vingut el que ha vingut. Canvis sobre l’Estatut retallat que van fins i tot més enllà del que s’estava discutint aquesta legislatura. Un exemple? Un dels pocs salts endavant que representava l’Estatut aprovat en referèndum era el tractament lingüístic del català, que s’equiparava al del castellà (allò del dret i deure de conèixer les dues llengües). En lloc d’això, la sentència del Constitucional ens porta a un punt anterior a l’Estatut de Sau: la immersió lingüística perd el seu blindatge. L’administració espanyola, ara que se sent forta, aprofita l’avinentesa per recuperar l'”ordre natural de les coses”.
.
Pregunta: un cop ens han explicat de què va la cosa, on queda l’opció federalista? Quines possibilitats té? El govern espanyol explica que s’ha posat en funcionament per recuperar allò que el Constitucional s’ha carregat. Imaginant que s’aconseguís -quants anys trigaria?- algú creu que l’Estatut aprovat el 2006 representava una opció federal, o era simplement un estatut d’autonomia, que pot ser conceptualment tan digne com es vulgui, però que no té res a veure amb un pacte entre iguals? Perquè d’això es tracta el federalisme, no ho oblidem: d’un pacte entre iguals. I sense bilateralitat no hi ha igualtat. Espanya ens ha demostrat que no en té res, de federal. Que no forma part de la seva genètica. Dos no es federen si un no vol.
.
Independentisme: Fins fa relativament poc, l’independentisme català tenia dues mancances fonamentals. La primera, l’escassa militància, la poca implantació. La poca gent que hi creia, vaja. L’altra, la conjuntura internacional. De fet, anaven molt lligades. Durant els llargs anys de la travessa del desert, era habitual que et diguessin allò de “a mi ja m’agradaria, però és impossible”. I dins d’aquest impossible hi entrava tot. El tarannà espanyol per descomptat, però també la possible reacció internacional -especialment l’europea- enfront d’un hipotètic moviment pro independència. L’Europa occidental mai no acceptaria una Catalunya independent, i ja no diguem uns Països Catalans…
.
Hi havia, en tot plegat, una cosa que ens perjudicava altament, que anava en contra d’un dels nostres màxims arguments: s’estaven creant nous estats, sí, però tots ells arribaven -o es recuperaven – a partir d’unes circumstàncies que es trobaven a anys llum de la realitat catalana: finalitzacions de guerres, desmembrament de l’Europa de l’Est… situacions, totes elles, en les que nosaltres -afortunadament- no ens trobàvem ni de bon tros. Nosaltres formàvem part d’occident, del “món civilitzat”. I el món civilitzat, pontificaven els poders, ni coneix ni admet aventures.
.
Avui, la cosa ha fet un tomb radical. Passaré molt ràpidament pel tema Kosova, perquè tot i pertànyer al bloc de països que comentava abans, afegeix una novetat: el dret internacional admet per primer cop que un territori es pot independitzar si ho volen la majoria dels seus habitants. Catalunya no té res a veure amb Kosova, és cert, però el dret internacional afecta tots els països per igual, i la jurisprudència és la jurisprudència. A què treuen cap, si no, les pors de l’estat Espanyol, que en aquest cas està fent un ridícul espectacular?
.
Grenlàndia. Escòcia. Quebec, que no és Europa però sí és occident. I Bèlgica, al bell mig del continent! L’excusa que no fugim d’una dictadura, que no sortim d’una guerra o que no som una colònia s’haurà acabat. Quan Flandes i Valònia vagin cadascú per la seva banda, ningú podrà esgrimir cap d’aquests arguments. El vent bufa a favor nostre.
.
També hi ha canvis en relació a l’altra mancança: ja no som quatre gats. Sigui pel motiu que sigui -sentiments, butxaca, cansament- la independència ha esdevingut una opció més, i no està gens clar -recordeu el 10J- que sigui minoritària. Si més no, es pot equiparar a altres opcions -llegeixis federalisme- igualment complicades. El que passa és que cal tenir molt clar -i això va dedicat a l’independentisme “tradicional”- la diversa procedència d’aquests nous independentistes. Cal tenir molt clar que a l’hora de la veritat valdrà el mateix el vot d’un militant amb dècades de feina a les espatlles que el d’aquell que s’ho plantejarà per primer cop quan surti de casa per anar a votar. És en aquest sentit que molts apostem pel referèndum abans de la proclamació parlamentària: perquè un referèndum garanteix que el poble ha parlat. I tan poble és aquell català autòcton i convençut de tota la vida, com aquell que va arribar fa 40 anys i vol que li garanteixin, per exemple, que per vacances podrà seguir anant al “pueblo” com tota la vida. I és que amb els sentiments no s’hi juga. A més, estic convençut que amb el números que es remenen actualment pot ser més fàcil aconseguir que el Parlament convoqui la consulta que no que faci una proclamació (en podem parlar en un altre escrit, si voleu).
.
Per cert, i parlant del tema: en teoria no em sembla malament la proposta que ha anat sorgint darrerament -l’últim a parlar-ne, l’expresident Maragall- sobre una consulta que inclogui diverses opcions, com ara autonomia, federalisme o independència. Tot el que sigui consultar em sembla lícit i positiu. Ara bé, imaginem un parell de situacions (l’autonomia la podem descartar com a resultat, donades les circumstàncies): guanya la proposta independentista. Evidentment, el govern Espanyol no vol ni sentir-ne a parlar. Malgrat tot, el Parlament, ara sí, fa una proclamació unilateral d’independència. Les cartes sobre la taula internacional, i a jugar-les amb saviesa. Difícil? Sí, molt. Però depenent fonamentalment dels moviments que hi hagi des de la banda catalana. Segona opció: guanya el federalisme. Espanya, de nou, diu que tururut. O encara hi ha algú que després de tot el que ha passat creu que s’hi posarien bé, per molt referèndum que hi hagués hagut? Hi insisteixo: dos no es federen si un no vol, i contra això la comunitat internacional no pot fer-hi res. Què faria, el Parlament català? Proclamar unilateralment un estat federal? Definitivament, no hi ha per on agafar-ho…
.
Quina necessitat té l’amo de les terres de federar-se amb el masover? Com ja he dit alun altre cop, és possible que Espanya acceptés la federació el dia abans de la proclamació de la independència, però aleshores ja no trobaria ningú a l’altra banda. Entretant, el que queda clar és que hi ha hagut un canvi d’utopies: fins fa poc, era utòpic plantejar-se la independència com a possibilitat real. El federalisme, si més no durant la transició i els anys immediats, quan tot estava per construir (encara que la Constitució ja indicava que la cosa no pìntava bé), podia considerar-se una opció real. Avui, iniciat ja el segle XXI, esdevé del tot utòpic imaginar que un estat de les característiques de l’Espanyol pugui arribar a acceptar canviar la seva estructura per una de federal. En canvi, la independència sí que esdevé una possibilitat real. Sobretot, perquè només depèn de nosaltres mateixos.
.
És el que tenen les utopies…
Advertisements

From → Uncategorized

Feu un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: