Skip to content

PLUJA DE SIGLES PER LA INDEPENDÈNCIA

Agost 2, 2010
Realment, allò que deia en un post anterior sobre la “velocitat de creuer de la política catalana” s’està quedant curt. Tant, que si deixes passar uns dies abans d’escriure al blog, et trobes que els esdeveniments t’han superat i has de canviar ràpidament de tema. Per tant, deixaré el debat teòric “federalisme/independència” del que fa temps que tinc ganes de parlar, per comentar directament tot el que s’està esdevenint en el camp de l’independentisme, amb l’aparició de noves formacions polítiques i els mil i un contactes entre elles.
.
Per començar he de dir que ja m’està bé, que apareixin noves formacions independentistes. No només m’està bé: m’agrada. És evident que sempre serà més fàcil aconseguir l’objectiu si aquest s’estén per tot l’espectre polític que si resta circumscrit, per exemple, en un sol partit. Però fixeu-vos que em refereixo a “tot l’espectre polític”. De fet, aquí rau la meva primera divergència en relació al que està passant. Ho he dit moltes vegades, i ho repetiré tantes com calgui: la independència no és una ideologia. Hi ha independentistes de dretes i d’esquerres, d’extrema dreta i d’extrema esquerra, i si existís allò del “centre” (cosa que sempre he dubtat) hi hauria independentistes de centre. El que passa és que a Catalunya, fins fa molt poc (exactament fins fa 7 anys) l’independentisme era tan minoritari que només tenia una traducció parlamentària: Esquerra Republicana de Catalunya. Per tant, tothom qui volia intentar fer avançar l’objectiu per la via parlamentària, que al capdavall és l’única que permet consolidar els avenços (o aquesta via o la de les armes, i el nostre país n’està molt lluny, de plantejaments de lluita armada), s’apuntava a militar a Esquerra. En aquest sentit, el partit era més un moviment que un partit. Ens unia un objectiu, sí, però només un.
.
Avui dia, quan les ideologies tradicionals són qüestionades una i altra vegada, podríem arribar a un mínim consens sobre què vol dir ser d’esquerres: defensar els drets de les persones, tant els individuals com els col·lectius. I entre els drets col·lectius hi ha el de pertànyer a la pròpia nació, no a una altra que t”ha estat imposada. Dit d’una altra manera: a Catalunya (i al conjunt dels PP.CC.), comparats amb moltes de les nacions del món, tenim la desgràcia d’haver de lluitar per un tema més, per una qüestió que altres tenen sobradament resolta. Jo, com a persona d’esquerres, no em considero especialment nacionalista. Tenim molts exemples (començant per Espanya) que demostren que quan un país té la qüestió nacional resolta i segueix essent nacionalista esdevé un perill per als veïns. Ara bé: de la mateixa manera, jo, com a persona d’esquerres, em considero radicalment independentista. És, ras i curt, una qüestió de llibertat. Si voleu, simplificant una mica la cosa i recuperant un vell eslògan de la meva militància política, “vull la independència per deixar de ser nacionalista”.
.
Per això em sembla perfecta l’aparició de Reagrupament. No tenia sentit que els militants d’Esquerra que compartien postulats amb Joan Carretero es mantinguessin al si del partit. Sempre els he criticat l’ús que varen fer, durant la seva estada a Esquerra, dels mitjans de comunicació. La manca de lleialtat que representava rentar la roba bruta en públic. D’altra banda, però, reconec que la seva posició minoritària dins del partit no els permetia fer públics els seus plantejaments amb tots els detalls, i potser aquella era l’única manera… sigui com sigui, era evident que quan la majoria del partit mantenia uns posicionaments ideològicament tan allunyats dels seus, era absurd que la situació s’allargassés encara més. Coincidíem en l’objectiu de la independència, però en poca cosa més. Ara, tot està molt més clar. I quan arribi el moment definitiu, quan hàgim de votar en un referèndum o fer una proclamació parlamentària, el nostre vot coincidirà. Ara bé, com que no vivim només d’independència, com que sortosament la nostra vida en societat és infinitament més complexa, difícilment coincidirem abans de la tan desitjada votació. I encara més difícilment coincidirem després d’assolir l’objectiu. Pensem massa diferent.
.
És per això que no puc coincidir tampoc, de cap de les maneres, en els plantejaments de la Solidaritat Catalana per la Independència. Simplificant, en allò de “primer la independència, després ja decidirem si som de dretes o d’esquerres”. En teoria, d’una manera o altra tots diuen el mateix. Per exemple, un bon amic de Reagrupament (una cosa no treu l’altra) em deia fa uns dies que ara la independència demana unitat, i que després “ja tornarem a fer política”. Curiosament, però, el trio Beltran-Laporta-López Tena va fer una crida a l’unitat, i la resposta de Carretero ha estat que serà ell, el 15 de setembre, qui faci la mateixa crida. Unitat? A mi, tots aquests moviments tacticistes que inclouen la voluntat d’encapçalar l’invent em semblen un exercici de política de baixa volada, una qüestió de personalismes, una repetició dels tics que tant han desprestigiat els polítics. Reclamar unitat, posem per cas, quan fa tot just una setmana que t’has assabentat que no vas a les llistes del teu partit (López Tena) o que vas en un lloc complicat per sortir (Uriel Beltran) no sembla la millor manera de començar…
.
Però és que a banda d’això, fins i tot en l’hipotètic cas que la proclama fos feta de bona fe hi hauria també molt a dir. De fet, molta de la gent que s’ha pogut sentir atreta per l’aventura de Solidaritat Catalana ho ha fet moguda per la noble intenció unitarista. El discurs ja esmentat de “primer la independència, després la resta”, té prou grapa com per enganxar. Però és fals. Rotundament fals. Ho he dit també altres vegades: tots els processos d’alliberament nacional que han conclòs amb l’aparició d’un nou estat han vingut conduïts per una formació política que ha tirat del carro, i a la que s’han afegit, amb més o menys ganes, altres forces nacionals. Digueu-me un cas, un de sol, en el que els partits en qüestió no tinguessin ideologia. Hi ha hagut casos de formacions polítiques conservadores que han proclamant la independència, com hi ha hagut casos de formacions polítiques de l’esquerra revolucionària que han proclamat la independència. Algú coneix, però, un sol cas en el que qui proclamés la independència fos un partit polític desideologitzat? Oi que no? Doncs per quins set sous hauria de ser Catalunya el primer cas? Si tothom sap que ja de per si mateix “això de la independència” no serà gens fàcil, per què ho hauríem de complicar encara més provant d’inventar noves fórmules sense cap garantía d’èxit?
.
Per anar acabant, que com sempre acabo allargant-me massa: accepto, justament en nom de la diversitat ideològica, que altres independentistes discrepin de l’estratègia d’Esquerra. Jo, per exemple, puc considerar que bastir un “front independentista” de cara a les properes eleccions porta implícit un risc evident: que molts votants se sentin exclosos del sobiranisme. “La Vanguardia”, gens sospitosa d’independentista, va publicar una enquesta que deia que fins a un 47% de la ciutadania de Catalunya podia votar a favor de la independència. Hi ha algú tan ingenu com per creure que entre aquest 47% no hi ha, per exemple, un considerable percentatge de gent que vota PSC? Doncs em temo que si es fes el front que dèiem, una bona part d’aquests votants se sentirien rebutjats d’entrada. Evitar aquest rebuig és el que buscava Esquerra en fer el primer tripartit. El segon, simplement, era una qüestió de completar la feina. L’exemple és la Llei del Cinema. Jo que l’he seguida des dels inicis puc assegurar que no és una llei fruit només d’aquesta legislatura. Les primeres reunions de treball van començar justament l’any 2003. El que passa és que aleshores la Conselleria de Cultura estava en mans del PSC, amb qui es va anar parlant durant tota la legislatura, però sabent que només s’aprovaria amb un Conseller d’Esquerra. A més, cal recordar que CiU, l’any 2006, va anar a picar a la porta del PSC, no a la d’ERC? Hi hauria hagut Llei del Cinema, amb un govern CiU-PSC? I això és només un exemple. Per això el segon tripartit. Per això, i per no acabar com el País Basc, amb una societat dividida gairebé milimètricament pel mig. Fa pocs dies, vaig sentir en boca d’algú que mai no s’havia proclamat independentista una frase molt significativa: “Fins ara dèiem que no calia ser nacionalista per ser independentista. Ara ja podem començar a dir que no cal ser independentista per voler la independència” (penseu en el famós 47%).
.
Ara bé: com deia, admeto en nom de la ideologia que hi hagi qui no estigui d’acord amb aquests plantejaments. Res a dir-hi. Justament en això consisteix la política, en un contrast d’opinions sovint enfrontades, encara que qui les mantinguin siguin tots independentistes. El que no admeto de cap de les maneres és que se’m titlli, com a militant d’Esquerra, de traïdor. Només faltaria que després d’una militància política que s’inicia a finals del 70 (amb carnet des del 84), quan us asseguro que érem quatre mal comptats, però quatre que hem mantingut la flama, arribessin ara nous idependentistes (alguns nous per edat, altres nous per reconversió, que benvinguts siguin d’entrada, perquè com més siguem millor), que es creguessin amb dret de pontificar sobre qui és sincer i qui no. Ja conec -perquè algú ja me l’ha dit- l’argument que si l’independentisme ha crescut tant des del 2003 ençà ha estat com a reacció al fet que Esquerra s’ha venut el país, però aquest és un argument que no s’aguanta per enlloc. Si fos així, no hi hauria hagut d’haver moltes altres reaccions, abans del 2003? Ningú no se l’havia intentat vendre, abans, el país (i ara no parlo en sentit figurat)?
.
Ras i curt, estic convençut que l’avenç de l’independentisme -a veure si en puc parlar al famós post que vaig deixant sempre pendent- és degut, en gran part, al treball dut a terme per Esquerra Republicana de Catalunya. Accepto que algú no hi estigui d’acord. Accepto fins i tot que algú intenti ridiculitzar aquests plantejaments. Política és política, fins i tot la de més baix nivell. Però no accepto, de cap de les maneres, que m’insultin. Ni a mi ni al partit. Hi ha l’orgull de la feina ben feta. I hi ha, per damunt de tot, la voluntat de seguir-la fent. I quan toqui votar la independència, ja la votarem tots plegats. Intentem, això sí, no jugar brut. No demano res més.
Anuncis

From → Uncategorized

Feu un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: