Skip to content

CRÒNIQUES D’UN TEMPS APASSIONANT I (Com el 77?)

Juliol 16, 2010


L’onze de setembre del 1977, jo tenia 19 anys. Tot i moure’m en entorns polititzats –començant per casa- no havia anat encara a cap manifestació pròpiament dita. Havia tingut alguna “trobada” amb els grisos (com en dèiem aleshores de la Policia Naciona)l, sobretot durant l’assistència a recitals de la Nova Cançó, als que era assidu, i encara recordo un cop que em va tocar córrer de valent… dins del recinte del F.C. Barcelona, després d’un Barça–Madrid de basquet. Però mani, el que se’n diu mani amb tots els ets i uts, cap ni una. A casa, de la banda republicana de la família, encara era massa present la por de la postguerra i s’esforçaven “perquè no ens fiquéssim en embolics”.Tinc la vaga impressió d’haver viscut una de les mítiques manis del febrer del 1976 a distància, dins del cotxe del meu pare, però suposo que es un muntatge de la meva ment. Si no, no hi trobo cap explicació lògica. En cotxe enmig del merder… un dia li ho preguntaré, a veure si se’n recorda…

Sigui com sigui, el cas és que l’onze de setembre del 1977 jo era al passeig de Gràcia, enarborant una mena d’estendard que m’havia fabricat jo mateix amb un pal i una senyera. Després d’haver format part, durant el matí i amb alguns amics, de les desenes de milers de silenciosos visitants del vell Fossar de les Moreres, arribada la tarda varem baixar a peu des de la Sagrada Família, amb tots els de casa i una ara més nodrida colla d’amics. Pel camí, cridàvem allò de “Veïns, collons, baixeu dels balcons!”, adreçat a la molta gent que observava el riu humà des d’una posició privilegiada.

Diuen que la manifestació de dissabte passat es va assemblar força a la d’aquell dia. A nivell “material”, dono fe que si. Exceptuant la primera concentració del “No a la guerra”, a la que no vaig poder assistir per raons de feina i per tant no en puc parlar, no havia tornat a viure mai més una mani que s’”escampés” per tot l’Eixample Barceloní. I us asseguro que en matèria de manis vaig recuperar ràpidament el temps perdut, de manera que si ara fos capaç –cosa inviable- de comptar a quantes he anat, hi hauria qui no es creuria un numero que deu arribar sobradament a les 3 xifres. Però hi insisteixo: mai, en cap cas, havia tornat a veure la gent escampant-se com una taca d’oli als voltants del majestuós passeig de Gràcia. El 77, de tornada al barri per fer un frankfurt al bar d’un amic, recordo que fora del recinte hi havia grupets amb senyeres a la mà, com volent allargar fins el final aquella sensació abans desconeguda que envaïa tothom. Dissabte passat va tornar a ser així: pujàvem, baixàvem, vivíem la manifestació des de diferents angles i diverses posicions. Algú entrava a comprar un gelat a una botiga, s’hi estava 10 minutets, tornava a sortir i recuperava el seu lloc entre la gernació. Anaves a buscar el metro perquè et portés fins el tren que t’havia de tornar a casa, i trobaves arreu aquells grupets que, com el 77, es resistien a plegar. Era una “mani total”, una concentració que havia pres tot el centre de Barcelona, no nomes el Passeig de Gràcia. En aquest sentit, doncs, sí: la manifestació del 10 de juliol del 2010 va ser com la de l’11 de setembre del 1977.

Això, a nivell material. A nivell “espiritual”, o sentimental, o com en vulgueu dir, almenys pel que fa a mi no han tingut res a veure l’una amb l’altra. El 77 tot era nou. Potser semblarà que explico batalletes més escoltades que viscudes, que per la meva edat ja no m’hauria d’haver tocat viure coses com aquelles, però us asseguro que jo havia cantat el “Cara al sol” abans d’entrar a classe, que de mes grandet m’havien aturat pel carrer exigint-me que parlés “la lengua del imperio”, i que quatre anys mes tard del que estic explicant, el 1981, vaig descobrir astorat mentre feia la mili que el meu nom constava en una llista negra de l’exèrcit espanyol, tot i no haver militat encara en cap partit polític. Explico tot això perquè s’entengui més fàcilment que aquell 11 de setembre se’ns obria el cel, o l’infern, o l’univers, o què sé jo el que se’ns obria, però el cas és que érem conscients d’estar sortint de la gàbia, i per això aquella sensació de viure un moment únic i irrepetible, extraordinari, que feia que l’emoció ens envaís de cap a peus i ens resistíssim a tornar cap a casa. Suposo que el frankfurt també deuria ser el mateix, ganes d’allargar l’emoció fins a l’infinit.

Desconec si la gent que es va manifestar per primer cop el passat dissabte tenia aquesta mateixa sensació. Jo, us asseguro que no. Jo estava mes aviat de mala llet, i em va semblar detectar que no era l’únic ni de bon tros. Aquests dies s’està parlant molt de la Unitat. Així, en majúscula, suposo que es més aviat difícil –tirant a impossible- aconseguir-la. I tampoc no sé si cal que ens hi capfiquem gaire. Ho escric abans de saber com acabarà la sessió d’avui divendres al Parlament de Catalunya (si us sembla, en parlem al proper post). Però una unitat en minúscula (i no ho dic despectivament), una unitat de mínim comú denominador, aquesta sí que hi era. El 10 de juliol era el dia de la unitat del “Prou!”. Dissabte varem sortir al carrer per dir que ja n’estem farts. I a partir d’aquí, cadascú sabrà què espera i desitja, quina solució proposa. El 77, el que esperàvem era ben clar: “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”. Em sembla que fins i tot els independentistes admetíem que assolir aquella tríada representaria un gran salt endavant. Després, el salt va quedar en saltiró. Després, els nostres representants legals, aquells –d’”aquelles” pràcticament no n’hi havia- que havíem triat perquè ens representessin, es van arronsar i el que podia haver esdevingut ruptura es va quedar, via Constitució Espanyola i Estatut de Sau, en una reformeta d’estar per casa. Una reformeta les conseqüències de la qual encara estem pagant, i que hi ha qui encara ara, després de més de 30 anys, considera excessiva. Oi, senyors del TC?

Aquest es l’element que marcarà, crec, les semblances o diferències reals –no les romàntiques- entre el 1977 i el 2010. Si els càrrecs electes catalans es tornen a arronsar, haurem retrocedit fins el 1977. En canvi, si van escoltar la gent que dissabte passat va sortir al carrer, i fan d’una punyetera vegada un pas endavant, no nomes estarem afrontant el present, sinó treballant pel futur, sense que això sigui un cop més una simple i buida frase retòric

Advertisements

From → Uncategorized

Feu un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: