Skip to content

DEMPEUS, MALGRAT TOT

Juny 9, 2010

Si això fos un diari personal, d’aquells de la literatura clàssica, la pàgina d’avui començaria amb un “hola, diari, quants dies sense veure’ns”… però això no és un diari, és un blog. I no fa dies que no el veig, fa gairebé un mes. I em fot. Em fot, perquè hi ha gent que el llegeix. O que el llegia, perquè la gràcia del 2.0 és la immediatesa, i quan aquesta desapareix el lector desapareix. En fi, paciència. Sempre he dit que el temps s’estira com un xiclet, però els xiclets també es trenquen. I ara que tinc una estoneta, provaré d’enganxar-lo. Han passat coses, darrerament, i podríem comentar-les.

Una, el Constitucional. Dijous toca un nou capítol. Està bé, això del Constitucional. Amablement, els hem demanat que es declarin incompetents. Han respost que no, ves qui ho hauria de dir. Hem aconseguit que es renovi. Magnífic! Ara, cares noves es sapillaran aquella cosa escarransida, fixa’t tu. Això, si les cares velles no se’l poleixen abans, a trossets i amb majories diferents segons l’article. Constitucional a la carta, en diuen. Resumint, que els hem de donar les gràcies. Gràcies per fer palès que la comèdia constitucional no porta enlloc. Gràcies per obrir els ulls a tanta i tanta gent. Gràcies.

Una altra, la IP aprovada al Parlament. Un data històrica, diuen que serà el 08/06/2010. L’inici del camí sense retorn vers la independència. Hi estic d’acord. Hi estic d’acord, encara que hagi passat una cosa tan estranya com que el portaveu d’un grup que hi ha votat a favor, surti a dir immediatament que tot plegat és un engany. Tenim el país més surrealista del planeta, no hi ha dubte. Hi estic d’acord, encara que el govern espanyol acabi dient –que ho dirà- que nasti de plasti. Esquerra ho posarà com a condició de pacte per a la propera legislatura. Si algú ho accepta i hi ha majoria per tirar-ho endavant, Madrid haurà d’explicar davant la democràtica Europa de l’”Adéu Espanya?” per què ho és tan poc, de democràtic. I el camí s’haurà iniciat, encara que aparentment sembli que no. El que cal és el primer pas. Digui el que digui el senyor Oriol. Digui el que digui el senyor Iceta.

La tercera, l’Esukaltel-Esuskadi. Patxi López ho ha deixat ben clar. O els cotxes de l’equip porten en lletres ben grosses allò de l’Espagne i la Spagna, o s’han acabat els calés. Aquí, exceptuant el PP i aquell altre invent que és a punt de desaparèixer, cap partit no faria mai una temeritat semblant. Seria, i ho saben, el seu suïcidi electoral. Una de les diferències fonamentals entre nosaltres i el País Basc. Ells estan dividits en dos. Nosaltres no. Gràcies a qui, em pregunto?

I per acabar, les eleccions a Can Barça. Ja les podien haver convocat en dissabte, que hi ha més vida a la ciutat. Potser no els ha arribat que molts socis viuen fora del Cap i Casal. I costa, baixar a votar en diumenge. Però baixarem. I votarem per en Marc Ingla. I guanyarem. Ei, espero…

“Fins aviat, estimat diari”. Espero no trigar tant el proper cop.

Advertisements

From → Uncategorized

Feu un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: