Skip to content

DIGNITAT (O NO)

Desembre 29, 2009


Ahir va ser un dia dur, perquè no per esperat fa menys mal: l’arxiu Centelles ja és a Salamanca. La lluita d’un home –jugant-s’hi fins i tot la vida- per evitar, entre d’altres coses, que els negatius de les seves fotografies fossin utilitzats per “depurar” lluitadors antifranquistes, ha estat miserablement escarnida. Avui no es depurarà ningú, evidentment, però l’”Archivo” ja té el seu trumfo per compensar l’”expolio”. Com que ja en vaig parlar en aquest altre post, no repetiré ara tot el que vaig dir. En tot cas, tinc molt clar que la dignitat de tota una vida es manté intacta. La que trontolla és la d’aquells que, ves per on, per fi s’han adonat del que tenien entre mans. Encara sort que no van llençar la famosa maleta fa anys, com sembla que van estar a punt de fer perquè no sabien on ficar-la…

I ahir, coincidint amb la notícia salmantina, ens arribaven veus pronosticant la sentència del Constitucional sobre l’Estatut per a la primera quinzena de gener. La veritat és que el tema m’avorreix cada cop més. Ho he dit moltes vegades: jo vaig votar que No a l’Estatut, i us asseguro que la batalla per la seva constitucionalitat em rellisca bastant. Però no puc oblidar una anècdota històrica: l’any 1986, a l’inici de la campanya pel referèndum de l’OTAN, hi havia sectors independentistes que no s’hi volien implicar amb l’argument que era un tema que afectava l’Estat espanyol, no els Països Catalans. Sortosament, van reflexionar, van arribar a la conclusió que les conseqüències de l’entrada o no a l’OTAN els afectarien directament, i es van afegir a la campanya pel No, que finalment va acabar triomfant, si més no a casa nostra. A què ve recordar aquesta batalleta, potser us preguntareu? Doncs ve a tomb en relació a l’editorial conjunt que els diaris catalans van fer sobre el tema del Constitucional, i que tantes adhesions ha generat. Amplis sectors independentistes han reaccionat argumentant que la via autonomista ja està morta i enterrada, i que la dignitat de Catalunya no es veurà afectada per disposar d’un Estatut més o menys retallat, sinó per no disposar de la plena independència nacional.

D’acord, però com dirien els avis, no es pot matar tot el que és gras. Les agressions espanyolistes són cada cop més habituals i cada cop menys dissimulades. I cal que els hi plantem cara d’una vegada, sense arronsar-nos com sempre acabem fent. I el que no es pot negar, el que la història s’entossudeix a demostrar i nosaltres ens entossudim a oblidar, és que quan hem anat tots a una no s’han mostrat tan valents. I ens agradi o no, el tema del Constitucional està tenint aquest gran mèrit: unir el país en una causa comuna. Ja ho sé que aquesta no és la nostra causa ideal, que ens agradaria sumar esforços per assolir fites més altes. Ja ho sé que tots plegats tenim encara molt present el moment en què varem dipositar el vot el passat dia 13. Però la lluita de guerrilles és llarga, i el desgast de l’enemic imprescindible. I si la unitat enfront del Constitucional els desgasta, cal que ho aprofitem. I si voleu, mireu-vos-ho d’aquesta altra manera: no estarem defensant l’Estatut, sinó qüestionant l’Estat espanyol atacant directament la seva base d’operacions. No deixem passar les oportunitats en nom de purismes estèrils, com va estar a punt de fer algú l’any 1986!

Il·lustro el post amb una fotografia d’una de les versions dels Pastorets amb més mala llet que recordo. Va ser ahir nit, al Teatre de Gràcia de Manlleu, coordinats pel Teatre Centre i amb el suport de Ventall i el Gall. Divertidíssims. Sense arribar a fer sang, però divertidíssims. El leit motiv era la reivindicació de la finalització de les obres del nou Teatre Centre, però no s’aturaven aquí. De fet, no es va salvar ningú: Millet, Montull, Vila d’Abadal, Pere Prat, Montilla, Chacón, Anglada, TOTS el partits polítics catalans, Al Qaeda… i tot, salpebrat amb unes versions de cançons -nadalenques i d’altres- per sucar-hi pa. La foto correspon a l’inici de l’espectacle. Feu un exercici mental a partir d’aquesta imatge: recupereu la música del Cant de la Senyera, i imagineu-la cantada per tota aquesta colla amb la lletra següent:

Si al damunt de ser cornuts
ara ens toca pagar el beure
ho direm tot sense embuts!

Doncs d’això anava l’espectacle. Digne? Digníssim! Afanyeu-vos, que avui repeteixen i hi cap poca gent…

Advertisements

From → Uncategorized

Feu un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: