Skip to content

CONFESSIÓ

Desembre 20, 2009


Darrerament havia aconseguit una regularitat acceptable a l’hora de mantenir actualitzat el bloc, cosa que comportava, per exemple, que durant el mes de novembre hi hagués inclòs 10 comentaris. Aquest mes, en canvi, he d’admetre que tinc problemes: des del passat dia 9 que no escric res, i no és per falta de temps ni de ganes. Fa dies, per exemple, que vull parlar sobre la futura Llei del Cinema i els darrers esdeveniments que l’han envoltat. Tinc també altres temes que ja aniran sortint, però hi ha una qüestió que m’ha mantingut bloquejat fins ara: el 13D.

Resulta obvi que s’imposa una reflexió sobre la jornada de consultes sobiranistes, el que ha representat i el que representarà. Volia parlar-ne ja el 14 mateix, però fins ara no he sabut com posar-m’hi. A l’’apassionant experiència viscuda a Vic s’hi va afegir, més o menys inesperadament, el reguitzell de declaracions i contradeclaracions aparegudes des de la mateixa nit del 13, i tot plegat ha generat una sensació de desconcert que, almenys en el meu cas, m’ha impedit estructurar un post com m’hauria agradat poder-lo fer. Durant els darrers 10 dies, a més, he assistit a alguna reunió política i fins i tot a alguna tertúlia als mitjans de comunicació sobre el mateix tema. En totes elles hi he detectat un fet força evident: més enllà de la defensa de la necessitat de mantenir la unitat, no hi ha discursos excessivament estructurats. Si n’he tret alguna conclusió? Una, en tot cas: és bo que sigui així. Estem arribant a una situació nova. Fins ara hi havia una remor de fons –com al poema de Martí i Pol musicat pel grup “Coses”– que maldava per sortir. Ara, la remor s’ha fet més forta, més consistent, i comencem a visualitzar-ne l’origen: una societat que “surt de l’armari” nacionalment parlant. I com en tota cosa nova, ningú no sap exactament com es concretarà. Lluny, doncs, els discursos estructurats, programats, planificats. Tots els sentits alerta, això sí. Ja em perdonareu la grandiloqüència, però quan la història et crida has de ser-hi. Per a què? El temps ho dirà. O, més ben dit, nosaltres ho direm. Al cap i a la fi, d’això es tracta, no? De decidir per nosaltres mateixos…

Bé, ja està. Ja he buidat el pap. Per no fer excessivament llarg aquest post, l’aturo aquí. En seguiran d’altres, si puc avui mateix, on intentaré posar per escrit les moltes coses que em volten pel cap, començant, ara sí, pel propi 13D. Gràcies per la paciència!

Anuncis

From → Uncategorized

Feu un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: