Skip to content

A VOLTES AMB L’ARXIU CENTELLES

Desembre 5, 2009

Demano disculpes per l’extensió d’aquest post, però tenia una irrefrenable necessitat de buidar el pap.
.
D’entrada, permeteu-me que deixi clars alguns punts. Sóc conscient que la fotografia és un art que genera uns productes que, com en molts altres casos –pintura, escultura, literatura, cinema, arts escèniques…- tenen un preu. I que en la fixació concreta d’aquest preu hi intervenen molts factors, entre ells –encara que no només- la qualitat del producte i el nom de l’artista. És evident que en el cas d’Agustí Centelles tant l’una com l’altre són del màxim nivell. En segon lloc, reconec també que ens movem en una economia de mercat, en la que tothom té dret, si troba un comprador, a vendre el seu producte al millor postor. Finalment, no puc negar l’existència d’una Llei de Propietat Intel·lectual que dóna, als hereus dels creadors, els drets que els dóna.

Dit això, però, crec que en el cas de l’Arxiu Centelles hi ha uns quants aspectes que no es poden obviar de cap de les maneres. Els primers són aquells que fan referència a la incoació, per part del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, d’un expedient d’inclusió de l’Arxiu en el Catàleg del Patrimoni Català en la categoria de col·lecció. Perdoneu la tirallonga, però és que hi ha qui parla per parlar i acaba per no dir les coses pel seu nom. L’esmentada incoació n’ha fet proliferar unes quantes, d’intervencions d’aquest tipus, i m’agradaria puntualitzar-les. Vegem-ho:

– No és cert que es tractés d’una maniobra desesperada per evitar la sortida de la col·lecció de Catalunya, maniobra que s’hauria fet tard i malament perquè en aquests moments l’Arxiu es troba ja a Madrid. S’obvia que les lleis estatals són de rang superior a les autonòmiques, i l’expedient no té cap efecte davant les maniobres del Ministerio de Cultura.
– No és cert que representés cap usurpació a la família, que ha seguit ostentant els drets de propietat intel·lectual i tot el que se’n deriva. L’únic que garanteix aquesta actuació és que la col·lecció no es disgregarà, i que la Generalitat podrà exercir el dret de retracte, del que parlarem ara mateix.
– L’argument que diu que els hereus han prioritzat la difusió artística abans que el negoci, ja que han renunciat, per exemple, a vendre l’Arxiu a la casa de subhastes Christie’s, que li posava un preu de sortida de 850.000€, és més que relatiu: el que garanteix justament el dret de retracte és que en cas de venda de la col·lecció a un particular, la Generalitat tindrà dret a fer la compra pagant-ne la mateixa quantitat. Per tant, la família només ha renunciat a allò que sap que no podia aconseguir.
– No és cert que el Departament de Cultura fes una oferta molt inferior als 700.000€ del Ministerio. Al total de la seva oferta, que d’entrada pujava 500.000€, calia afegir-li la cessió dels drets d’explotació pel període 2009-2015, que ara òbviament han perdut, i que haurien representat força més dels 200.000€ de diferència. A més, com ja hem dit, els hereus no s’han plantejat en cap moment forçar la Generalitat ha exercir el dret de retracte, cosa que els hauria representat, com ja hem vist, uns ingressos superiors als 500.000€.

Un cop analitzat l’expedient, arribem a allò que és realment important: un seguit de reflexions, que molts ens estem fent aquests dies, i que afegeixen a la història un caràcter de “greuge nacional”, no perquè a alguns ens agradi parlar de traïcions i coses per l’estil, sinó perquè van en contra de la mateixa voluntat del creador. Quina era aquesta voluntat i què representa violentar-la? Parlem-ne:

– En primer lloc, una valoració prèvia: Hi ha productes culturals que més enllà del valor que tenen “per se”, fins i tot més enllà del valor econòmic, n’adquireixen un altre d’afegit que supera en molt la pròpia realitat del creador i encara més la dels seus hereus. Per posar un exemple entenedor: algú seria capaç de defensar que “l’Estaca” pertany exclusivament a en Lluís Llach? Sense negar-li al cantant de Verges el seu valor com a compositor de la peça, i per tant la seva autoria intel·lectual, no és cert que aquesta ha esdevingut ja patrimoni de tot un país? Doncs amb les fotografies de Centelles, testimoni perenne d’un dels moments més durs pels que va passar Catalunya, la guerra del 1936-39, passa exactament el mateix.
Agustí Centelles va fer mans i mànigues (aquí hi trobareu tots els enllaços d’utilitat per a aquest post), jugant-s’hi literalment la pell, per mantenir amagada, des del 1939 fins el 1976, una maleta plena de negatius, entre els que destacaven imatges de la guerra, i que es van anar incrementant durant la seva dura estada al camp de concentració de Brams i la seva posterior col·laboració amb la Resistència Francesa. Centelles no es va endur amb ell tots els negatius, només els que va considerar més significatius. En molts casos, aquests incloïen imatges de persones, i una de les seves obsessions va ser evitar-ne la confiscació, ja que sabia que si els protagonistes de les fotos eren reconeguts, la màquina de la depuració i l’extermini cauria sobre ells. Calia, sobretot, que aquells negatius no anessin a raure a l’indret on s’analitzaven els documents confiscats i des d’on s’articulava la repressió: l’”Archivo General de la Guerra Civil”, ubicat a Salamanca. Com tothom sap, la societat catalana en bloc ha dut a terme una lluita pacífica i intensa, liderada per la Comissió de la Dignitat, per tal de recuperar aquells papers tacats de sang. És a aquest arxiu, rebatejat com a “Centro Documental de la Memoria Histórica de Salamanca” on els fills de Centelles estan enviant la col·lecció de son pare.
– Ja hem dit que Centelles no va salvar –segurament era impossible- tots els negatius. Sabeu on són, per tant, els menys compromesos, que no per això tenen menys qualitat? Efectivament: a l‘arxiu de Salamanca. Formen part dels paquets que han de retornar als legítims propietaris o als seus hereus. Per tant, si tot va com ha d’anar –que prou que s’està endarrerint- part de l’obra de Centelles sortirà finalment de Salamanca per retornar a la família. Què en farà, aquesta? Revendre-la a Salamanca? O, posats a fer, deixaran que se la quedin allí directament?

Sembla que darrerament la qualitat humana i política del conseller Tresserras, les seves intervencions sempre mesurades i gens agressives, l’estigui convertint en el blanc predilecte dels qui tenen problemes per explicar les pròpies actuacions –oi, senyor Bru de Sala-? Malgrat això, el to de les seves respostes no varia, evitant aquell aire baladrer al que ens tenen acostumats alguns polítics. Jo em quedo amb una de les seves intervencions mès encertades al llarg de la polèmica, la pregunta que va adreçar als fills del fotògraf: estan segurs que és això, el que hauria volgut el seu pare?

Advertisements

From → Uncategorized

Feu un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: