Skip to content

E U F Ò R I A !

Abril 17, 2009

Dijous 16 d’Abril a l’Auditori barceloní. Conferència del president d’Esquerra Republicana de Catalunya, Joan Puigcercós. Mentre baixo xino-xano el carrer Lepant des del barri de la Sagrada Família, on he dinat, refermo mentalment el títol que ja tinc pensat des de fa un parell de dies per a aquest post: “Una volta per l’Àgora”. Perquè tot fa pensar que avui Joan Puigcercós donarà el tret de sortida a aquest “obrir portes” que defineix l’estratègia actual del partit. Com li agrada dir al de Ripoll, un poble no es pot fer amb una sola casa. I si hi ha cases a la dreta, també n’hi ha d’haver a l’esquerra. Sumem-hi a això la tesi plantejada per primer cop per Josep-Lluís Carod-Rovira al congrés de Girona de 1998, defensant que no cal renunciar a res -incloent-hi sentiments identitaris- per ser i sentir-se també català, i tindrem la raó de ser última de l’Àgora: una crida a la gent d’esquerres que s’ha convençut, o encara es pot convèncer, que no és des de posicions vinculades a l’esquerra espanyola que aconseguirem avançar. Que un país és, al cap i a la fi, un conjunt de persones, i són justament els drets individuals d’aquestes persones els que reivindiquem quan defensem també els drets col·lectius. En altres paraules: que l’única via possible per garantir aquells drets és la consecució d’un Estat propi. Perquè si no s’és independent, s’és dependent. Ras i curt.

Pensava en tot això mentre baixava pel carrer Lepant. Hi seguia pensant mentre recollia l’entrada a l’acte. Mentre saludava conegudes i coneguts. Mentre entrava a la sala “Tete Montoliu”. Mentre buscava lloc per seure. De sobte, però, vaig deixar de pensar-hi. Algú m’acabava de passar una informació inesperada. Tan inesperada, que quan la vàrem comentar amb veïns de seient, segons abans de començar l’acte, ens costava de creure. Però sí. Ens ho vàrem començar a creure en veure entrar, plegats, Carod i Puigercós. En veure que era el primer qui pujava a l’escenari. En sentir les seves paraules inicials, que ja donaven pistes sobre el que era a punt de passar. I aleshores, totes les previsions sobre l’acte van saltar pels aires. En positiu. Com un esclat de llum de tots colors, i ja em perdonareu la carrincloneria. Avalo Joan Puigcercós com a pròxim candidat d’Esquerra a les eleccions al Parlament de Catalunya. Les paraules de Carod van sonar clares, precises, i sobretot esperançadores. Tothom sabia què volien dir, i gairebé tothom va respondre amb un sonor aplaudiment. Ja era hora! I no em refereixo al fet que Carod decidís no optar a la candidatura, sinó al fet que, amb aquest pas, facilitava que tots plegats deixessim de fer el ximple. I ja em disculparà qui estigui net de pecat, però és que portem massa temps perdut amb rebequeries internes. Ho va dir ahir en Carod, però també ho he sentit dir a en Puigercós i a molts d’altres: no són les eleccions internes les que s’han de guanyar, sinó les externes, començant per les del Parlament. Ja n’hi ha prou de mirar-nos el melic. Si volem liderar l’esquerra catalana, si volem passar -Puigcercós dixit ahir mateix- del nacionalisme d’esquerres a l’esquerra nacional, hem de ser seriosos. Podem haver perdut suports per discrepances d’alguns votants amb l’estratègia del partit, però la fuita major ens ve per una altra banda: si admetem que ningú no confiaria els seus assumptes legals a un bufet d’advocats on fos públic i notori que els socis van a mata-degolla, per què hauríem de confiar els afers públics a un partit on tothom es baralla amb tothom?

Sabem que tenim la raó. No l’única, segurament. Però una raó que funciona: ideològicament, perquè l’increment de suport públic així ens ho ha demostrat. Estratègicament, perquè la realitat mateixa ens ho ha demostrat: quan abans, per exemple, el PSC havia mantingut la fermesa que manté ara davant del Govern Espanyol? Quan abans el mateix PSC o CiU havien plantat cara amb la contundència que ho fa ara el Govern de la Generalitat? Algú dubta que un govern monocolor, ja fos convergent o socialista, o fins i tot una sociovergència, ja fa molt de temps que hauria acceptat un mal acord de finançament amb l’excusa del mal menor, el peix al cove o com més us plagui dir-ne?

Tenim les idees. Tenim les persones. Tenim un futur engrescador, començant per unes eleccions europees amb el millor candidat en quilòmetres a la rodona, i que totes les enquestes auguren que se sortirà de la classificació. De fet, fins ara, el nostre principal problema érem nosaltres mateixos. Ja ho hem resolt. O gairebé. Però si algú, a partir d’ara, fa “el burro”, no serà el partit ni el país, serà la història qui li passarà comptes.

Potser em trobeu excessivament grandiloqüent. Ho admeto. Estic eufòric. Avui comença un nou cicle, tant o més engrescador que el que va culminar l’any 2003. Moltes gràcies, Josep-Lluís. Moltes gràcies, Joan.

I ara… tothom a pencar!

foto: ACN

Anuncis

From → Uncategorized

Feu un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: