Skip to content

QUATRE RIUS DE SANG

Juny 23, 2008

D’entrada, demano disculpes per l’excessiva llargària d’aquest post. Sé que no és el que s’estila, però es tracta del primer escrit, de la presentació, i espero que se m’admetrà l’excepció. Feia mesos que em voltava pel cap la idea del bloc. El que passa és que una cosa és tenir la idea i una altra posar-s’hi. És per això que vaig utilitzar un recurs molt amanit però que acostuma a funcionar: marcar-me un termini, una data més enllà de la qual no podia anar. I com que de fet només buscava una excusa, qualsevol esdeveniment em servia. Vaig agafar el primer que em va passar pel cap. I ja que els darrers mesos, de manera gairebé obsessiva, el dia que ens passava pel cap a tots plegats era el 14 de juny, que havia d’acollir el Congrés d’Esquerra, aquest va ser el meu termini. I així ho he fet, més o menys. Uns quants dies més tard, però pocs. Com a conseqüència, i de manera gairebé obligada, aquest bloc havia de començar parlant d’aquell congrés. Se n’han dit ja moltes coses, i per tant no entraré a realitzar-ne les disseccions habituals. Només unes pinzellades.

Diumenge 15, mentre em refeia de les més de 12 hores que tots plegats vàrem passar tancats a l’edifici del Fòrum, vaig seguir per televisió el recital que va oferir en Raimon dins dels actes de commemoració del retorn del castell de Montjuïc a la ciutat de Barcelona. Per cert, i ja que hi som posats… obrim un parèntesi: quan vas pel món i visites castells poc o molt museografiats, t’hi acostumen a parlar de la seva història. La pacífica i la violenta. I si han estat escenari de guerres –quin castell no ho ha estat?- te n’expliquen les circumstàncies. No se’ls passa pel cap, per exemple, amagar-ne o foragitar-ne els canons. La història és la història, i representa un greu error pervertir-la. Encara que sigui en benefici d’un idíl·lic i bucòlic “centre per la pau”. Tanquem parèntesi.

Escoltava, doncs, en Raimon. I vaig tenir la satisfacció de sentir-li cantar, cosa que no fa gairebé mai, la meva cançó preferida d’entre totes les seves. Reacciono com tothom davant d’”Al vent” o “Diguem no“, però sento alguna cosa molt especial al ritme dels acords de “Quatre rius de sang“. Aquesta vegada, però, la cançó em va fer anar més enllà, i per uns instants vaig ser transportat de nou a l’inhòspit espai del Fòrum. Sobretot en sentir allò de “corral ple de baralles entre els que es diuen germans”. No cal que m’hi estengui més, oi?. Immediatament, però, em vaig adonar que m’estava deixant portar pels “mass media“, pel bombardeig constant de pretesa informació sobre el tema que hem patit les últimes setmanes, gairebé mesos.

No podia ser. Encara que aparentment així ho semblés, volia creure que no ens vàrem barallar tant, el dia 14. Ho volia creure i he acabat creient-ho. Creient que finalment anirem tots a una. Que no hem dilapidat en poques hores el gran èxit d’un procés electoral modèlic com el que va culminar el dia 7. Creient que quan en Joan Carretero o l’Uriel Bertran es neguen a entrar a l’Executiva no ho fan pensant en l’exercici constant d’una oposició interna, sinó en la millor manera de col·laborar de manera constructiva. Creient que cognoms com Carandell, Paluzie o López Bofill –malgrat les teatralitzacions excessives de l’altre dia- seran decisius en la història immediata d’Esquerra. Creient que el famós SMS no passarà d’un episodi més de les trifulgues del partit a la ciutat de Barcelona, que tard o d’hora s’hauran de superar. Creient que no ens podem permetre, de cap de les maneres, el luxe de perdre l’enorme capital humà que representen gent com la Marina Llansana o en Xavier Vendrell. Obvio, perquè em queda molt lluny, el que fa referència a la seva feina com a portaveu, però puc assegurar a qui em vulgui escoltar que, pel que fa a l’àmbit cultural, la Marina Llansana ha dut a terme una feina excepcional, i així li ho reconeix tothom en el sector. Com igual d’excepcional ha estat la labor d’un Xavier Vendrell que ha aconseguit, amb la seva dedicació, que aquest partit hagi crescut tant –i tan bé- com perquè avui, pocs anys després d’una crisi monumental, una militància de milers de persones pugui decidir, per sufragi universal, coses tan importants com els noms que el Congrés incorpora a la propera Executiva.

Reconec que vaig tenir un moment de defalliment, sentint en Raimon. Que vaig arribar a creure’m allò del corral i, sobretot, allò de les baralles entre germans. Per sort, va ser només un moment. Si el dubte s’hagués mantingut, possiblement ja ni hauria obert el bloc. Un bloc, ja em sabreu disculpar, una mica ortopèdic encara (fotografies poc treballades, encarcarament, cap enllaç…), però la prioritat era engegar. A veure si aconsegueixo que millori, encara que sigui a poc a poc.
Per acabar, deixeu-me recuperar les darreres paraules d’en Raimon a la meva cançó preferida: “i els quatre rius de sang, cada vegada més grans”. A veure si és veritat…

FOTO: Litografia de Josep Grau-Garriga pintada l’any 1974 per contribuir al finançament del PSAN. Aquesta, la 28/200 de la sèrie, me la va regalar en Josep M. López i Llaví, a casa del qual es va fundar l’històric partit.

Anuncis

From → Uncategorized

Feu un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: